Cursa Pujada ermita Sant Pau Vilafranca

Crònica Cursa Pujada a l’ermita de Sant Pau (Vilafranca del Penedès)

Per on començar… Veureu, quan un pensa en una cursa a Vilafranca del Penedès, per molt que sigui de muntanya, el que creu és: “Bah! Aquella és una zona molt plana, serà fàcil”… Tot confiat, vas cap allà i arribes a una pista d’atletisme, i a un parell de kilòmetres de distància veus una petita muntanya. Això ja està fet! Et situes tot animat a la línia de sortida, després dels preparatius de sempre. Surts des de la pista d’atletisme força ràpid donant una volta sencera i pensant que a la pujada ja baixaràs el ritme, que tampoc n’hi haurà per tant. Primer kilòmetre a 3’40”, potser massa ràpid, no? “Regula Marc, que ara vas per camí de terra tranquil, però després hauràs de pujar.”

Creues la carretera i dius, ara començara la muntanya. Agafat que venen corbes! Primera sorpresa, agradable creus, la cursa puja per una mini carretera asfaltada. Has triomfat! Mmm… això té desnivell, eh! Mira que bé, està apuntat al terra. 10%, es fortet, però assumible. Un altre número, a veure… 15%, bé, és un trosset, però això comença a picar. I vas tirant, i arribes a un que posa un 23% o quelcom semblant perquè ja no em feien tanta gràcia. La mare que els va!, penses…. Però continues amb un parell, i aleshores veus que comença la part de muntanya. Visca! Ara això ja no pujarà tant. I la veritat es que no té pinta de fer-ho gaire, i vas bé, continues sense parar, i comença a baixar. Perfecte, agafem aire. I aleshores torna a pujar de cop i et cagues amb tot. D’on coi ha sortit aquesta pendent? La fas, treien llengua, i acabes arribant cap el Km 4 a l’ermita. És clar, cursa pujada a l’ermita de Sant Pau, per fi he arribat! Planeges una mica i aleshores recordes el perfil, on a la teva ment es dibuixa la imatge d’una altre pujada igual o pitjor. Merda, penses… Recuperaré a la baixada. I comences a baixar per un altre corriol ple de pedres on has de vigilar molt per no fotre’t de cap, i si planeja, doncs has de vigilar igual. Al final surts del corriol a una pista de terra ample, però gran part de la baixada ja està feta, així que poc de recuperar. Vinga… km a 3’50”.

T’allunyes de la muntanya, gires a la dreta, beus un got d’aigua que et donen amablement els voluntaris que sembla que et mirin sabent alguna cosa que tu encara no conèixes, continues, i tornes a encarar la muntanya. Aixeques el cap i veus un camí que puja bastant vertical. Espera, no serà allò el que hem de fer? Tanques una mica les parpelles, i veus algun corredor que ja està pujant. Merda de nou… Arribes, puges un tram, i en el meu cas i en el de molts altres, apa, a caminar. Una bona pujada, massa energia gastada a l’anterior per intentar anar depresa. “Ah, mira! Hi ha com una mena d’escales, i uns quants grallers, intentarem córrer, per donar imatge.” Ho fas, les cames et fan figa però continues i somrius a la gent (segurament ells pensen que el teu somriure sembla el de Chuky). El recorregut continua pujant i després planeja/baixa/puja perillosament en una zona on una errada et faria rodolar de mala manera… I arriba finalment la baixada. Podré recuperar? No, perquè és corriol tècnic (almenys per mi). Cagüen tot!

Vaig baixant intentant no trencar-me una cama i arribo a un lloc ja gairebé abaix on uns voluntaris em diuen que freni, que hi ha unes pedres complicades. Baixo com puc, molt mal destrament i agafant-me a les pedres , i degut a la meva gran destresa gairebé em menjo un càctus perquè el peu em rellisca. Continuo i arribo a la pista de terra on havia començat la prova. Poc més de 2 kilòmetres i em queden poques forces. Avanço a un parell de corredors fins que em desvien per un camí diferent, al costat d’una riera, tot ple de fulles d’arbres caigudes (que bonic!, direu), però es que a sota està ple de branques! Ostia! Tot va bé i no me la foto. Acaba el tram i ja entro a la pista d’atletisme. Davant tinc un grup de corredors i la segona noia. Cada cop els tinc més aprop, però no puc avançar-los i arribo enganxat al grup. Una gran cursa.

Amb tot això, no us penseu que no m’ha agradat, perquè era una cursa maca, però també era molt més dura del que m’imaginava. Una cursa de muntanya amb tota regla, on es requeria també una bona tècnica (tampoc altíssima), però si acurada en alguns trams si els volies fer corrent.

Passem a la fitxa:

Distància: 10,4 Km.
Altura guanyada positiva: 350 metres (309 segons garmin).
Zona: Vilafranca del Penedès.
Valoració Organització: 8. Tot ha anat força a bé a nivell organitzatiu. Voluntaris a totes les intereseccions i llocs complicats, guardaroba, dutxes, temps, menjar… L’speaker ok.
Recorregut: 8. Una cosa es que el recorregut fos dur, un altre que el recorregut fos entretingut, i aquí, s’ha de reconèixer que han buscat opcions.
Ambientació: 8. Per ser una cursa de muntanya, força bé, i els voluntaris també animaven. Hi havia música a certs trams.
Valoració Avituallament arribada: 8. Aigua, Fanta, Coca-Cola, cervesa, i pa amb tomàquet amb una botifarra i mongetes, i una taula on seure. D’agrair!
Valoració Avituallament mitja carrera: Dos punts on et donaven aigua. Com a comentari, el primer punt l’hagués posat a dalt a l’ermita, i no tant tard, però bé. Els dos punts amb aigua.
Sorteig Regals: No.
Dutxes: Sí, del vestuari del camp de futbol. Cap problema.
Guardaroba: Sí.
Aparcament: 9. Al costat de la pista.
Altres serveis a destacar: Cap.
Bossa del corredor: Sí. La donaven quan acabaves la cursa. Una bossa en sí, un pot d’isostar amb una botella per la bicicleta, i propaganda diversa.
Data: 29/11/2015.
Preu: 10€ (12€ els últims dies, o 15€ el mateix dia).

En quant a mi, doncs tampoc tan malament…

Temps real: 51m:39s
Posició final: 43
Participants que han acabat: 191

Us deixo el garmin:

Salut i kilòmetres!

Deixa una resposta

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com es processa les seves dades comentari.