Crònica Half Empuriabrava

Bon dia!

Ahir em vaig estrenar en una nova distancia de Triatló, el Half Ironman. Tot això va ser gràcies a en Jose, company del Viladecans Triatló (VT), qui també s’estrenava i em va convèncer molts mesos enrere per a que m’apuntés. Es tractava del Half d’Empuriabrava, i que consistia en fer 1.900 metres nedant (van sortir més), 90 Kms en bicicleta, i 21 corrents. A més a més, allà també em vaig trobar al Javi Gracia, qui també s’estrenava en certa manera (era el segon intent), i ho va fer d’una forma espectacular gràcies també al córrer.

Us explicaré com ho vaig viure jo, i així ja us podeu anar fent a la idea del que és. Vaig arribar un dia abans, ja que la bicicleta s’havia de deixar el dissabte. Havia reservat l’hotel “oficial” de la organització, que si bé es trobava molt al costat de la meta, no el recomanaria precisament gaire. El sopar estava bé, el llit també, o l’esmorzar a una hora decent pels mig ironmans, però les discoteques i el “botellón” que es van fotre durant tota la nit al carrer van fer molt difícil el dormir, i això que estava a la vuitena planta. A les 6 del matí, que és quan em vaig aixecar, començaven a plegar encara cridant i amb música a tope, una cosa fantàstica.

El Half va començar puntual, a les 9:00. L’aigua estava força plana, però 30 segons abans d’entrar a l’aigua ens van avisar que hi havia meduses. Em va fer una il·lusió tremenda! Em vaig situar al darrere per no trobar-me tot el merder de la sortida, i vaig començar a nedar. Ja vaig veure que potser si que m’hauria d’haver posat més cap al mig, perquè no parava d’avançar. Bé, de fet intentar avançar… Cada dos per tres hi havia taps, rebia cops per tot arreu, i havia d’intentar buscar un forat de nedadors. Quan el trobava, avançava molt ràpid per tornar a trobar un nou tap. Això va ser així fins arribar a la segona boia, on s’havia de fer un gir de 180 graus. A partir d’allà ja vaig començar a anar més tranquil, però aleshores vam arribar al banc de meduses. Vaig tenir molta sort crec jo, perquè com ja ens havien avisat, l’aigua estava molt remoguda i la visibilitat que teníem no era de més de mig metre. Si no hagués estat per això, segurament hagués entrat en mode pànic al veure-les. No en vaig veure ni una, però en vaig tocar més de 20, i us puc dir que eren enormes; amb la mà unes quantes, i amb el neoprè vaig notar uns quants cops. Buff, ho vaig passar malament, i jo crec que gràcies a això vaig nedar encara més ràpid….

Vaig sortir de l’aigua força bé, sense sensació de cansament, i agraint que no tingués cap picadura, si bé és cert que em picava tota la cara i el coll. Quan vaig arribar a la transició, la més llarga que he fet, em vaig trobar a en Jose que s’estava canviant. Jo m’ho vaig prendre amb calma. Com que no portava res per inflar la roda si punxava, en Jose m’havia deixat el dia anterior la seva bomba, que vaig posar finalment en el meu portar dorsals. Vaig agafar la bici i vaig començar a tirar. El circuit consistia en donar tres voltes a un circuit de 30 km. A cada volta havies de passar primer uns dos kilòmetres en una zona amb 7 guals, on només podien passar d’un en un si no ens el volíem menjar. El circuit de cada volta era d’anada i tornada, és a dir, que havies d’anar en compte de no passar a l’altre banda de la carretera, i a més és feia molt més avorrit i dur psicològicament parlant. Era molt pla, excepte els 3 darrers kilòmetres abans de fer el gir de 180 graus, on pujaves uns 60 metres (res exagerat). El gran problema era l’asfalt, que era força dolent, algunes corbes un pel perilloses, i també l’estretor de cert trams.

La primera volta va ser la més lenta, encara que no m’ho va semblar, i la segona la més ràpida. Com que no portava menjar (cagada meva), gairebé a cada volta vaig agafar beguda isotònica (en bidó per a bici), i en una em vaig prendre un gel que em donaven. Això ho acabaria pagant més tard… L’aigua era en format botella, així que no la podíem posar a la bici. Ho vaig agafar sempre tot en marxa, però reduint molt la velocitat per no emportar-me a ningú per davant. Recordo també que cada cop que em creuava amb en Jose el veia una mica més lluny. La bici és el meu punt més fluix i vaig perdre posicions. Sort dels “suporters”, per un costat la meva parella a qui trobava en diferents punts animant i fent alguna foto, i per l’altre els companys de VT que s’havien desplaçat fins allà (les Esther’s).

A partir de la segona volta va començar a bufar el vent en el recorregut de tornada, i a la tercera ja era més fort encara, el que va fer que ho passés una mica malament i reduís la velocitat. Finalment vaig arribar a la transició, amb molts dubtes de com podria córrer. Aquest cop la transició va ser rapideta. Només havia de deixar la bici i complements, i posar-me les bambes ja que les mitges ja les portava posades.

Vaig començar a córrer i vaig notar de seguida que m’estava pixant, i que a part, les cames encara estaven una mica anquilosades. Al cap d’un kilòmetre vaig veure un lavabo d’on sortia un corredor i ni m’ho vaig pensar. Quin alleujament! Vaig sortir més descansat i vaig començat a tirar, i en aquell moment em vaig sorprendre a mi mateix. Anava a un ritme de 4’30’’, i havia d’anar vigilant de controlar-me per no passar-me de velocitat. Mirava les pulsacions i estava perfecte, per sota del meu llindar de lactat (160 de mitja, quan el meu llindar és 165). El circuit eren dues voltes al costat del recorregut del riu per un passeig que hi havia, i també era d’anada i tornada, amb el pal que fa això, amb molt tram de sorra i també algun tram amb pedra solta.

Cap el kilòmetre 7 vaig avançar a en Jose, qui portava bon ritme, i cinc cents metres més endavant em va avançar en Javi, que estava imparable (va fer la mitja en 1h:25!). Va ser just acabar la primera volta, i trobar-me amb tot el vent de cara, que vaig veure que alguna cosa ja no anava bé. El meu ritme va baixar, sense que jo fes res, i les cames em pesaven força. Quan vaig arribar al costat del riu un altre cop, vaig veure que patiria moltíssim, i a més notava una butllofa al peu esquerre. Ja no hi havia vent, però el meu ritme seguia igual de baix, entre 4’50’’ i 5’, amb les pulsacions al voltant de 165, amb unes ganes boges de parar, i encara em quedaven 8 kilòmetres! Cada dos cents metres com a mínim mirava el rellotge amb l’esperança de que passés un kilòmetre més. Durant tot aquest tram anava seguint a la tercera dona (en aquell moment no ho sabia), que crec que estava patint com jo. Al 15 o així vaig arribar al punt d’avituallament (on per cert sempre parava literalment), i vaig veure que hi havia unes barretes d’energia. Allò era com menjar xiclet, però me la vaig fotre igualment. Em va ajudar jo crec un parell de kilòmetres. Vaig arribar al gir de 180 graus per fer l’últim tram de tornada i el dolor de la butllofa era força gran, i desitjant parar, però guanyant la partida psicològica com podia. Va ser com la darrera marató, on ho vaig passar malament, això sí, sense rampes ni contractures rares.

Quan faltava poc més d’un kilòmetre, em va agafar una “pájara”. Vaig notar que m’estava marejant força, i vaig haver de parar del tot. Allà em va tornar a avançar la tercera dona a qui havia avançat un kilòmetre abans sense augmentar el ritme. Vaig perdre un minut, fins que se’m va mig passar el mareig (no del tot), i vaig córrer de nou. Sabia que la gent animant tiraria de mi, així que vaig continuar. Al arribar al passeig ja vaig veure l’arc d’arribada a uns 500 metres i vaig avançar a un corredor, i vaig veure a les Esther’s que em van perseguir per fer-me una foto, donant-me molts ànims. Ja més a prop de la catifa em vaig trobar a la meva parella, però aquest cop no vaig poder ni esprintar. Vaig entrar tot sol, mirant el temps de 5h:15 a punt de canviar, i sense poder fer res per evitar aquest canvi. Em van posar la medalla, i em vaig sentir com a la marató, tot ple d’emocions. El mareig que tenia era força fort, així que vaig agafar un parell de coses per menjar i em vaig seure a una taula. Va costar que marxés. Després vaig anar a rebre a en Jose quan vaig veure que havia arribat, jo ja més recuperat, i ens vam fer la foto de campions que podeu veure a la portada.

Una experiència inoblidable i molt dura. No sabria exactament com qualificar-la, perquè no és pot comparar amb una marató exactament. El Half és molt més llarg, però canvies d’esport i això fa que acabis esgotat per complert, i la marató en canvi és més agònica i et porta les cames a un nivell físic d’esgotament tan gran que tens fins i tot rampes, com més constant. És difícil d’explicar.

Vaig cometre dos errors, i crec que és important dir-ho per a que a la gent no li passi el mateix. El primer i principal (i de pipiolo) és no portar menjar per prendre durant la bicicleta. Això va fer que segurament petés al córrer. El segon va ser no haver entrenat prou la bici. Em van faltar almenys un parell de tirades llargues de més de 100 km (n’havia fet, però no prous). Una altre cosa a comentar es que portava “acoples” per la bici, però després de que en Jose m’expliqués com era el circuit, la nit abans vaig decidir treure’ls per evitar-me problemes de possibles caigudes tontes. Sincerament, no tinc gaire clar si va ser una decisió correcte o no, però tampoc crec que hagués guanyat o perdut gaire temps.

Modificació: El dimecres van sortir les llistes de desqualificats per drafting, i dels avisos.

Passem a la fitxa:

Distància: 1900 metres nedant (2100 segons atletes), 90 Km bicicleta, 21 Km corrent.
Altura guanyada positiva: 324 metres bicicleta segons Garmin, 86 metres corrent.
Zona: Empuriabrava.
Valoració Organització: 7. Tot va funcionar força bé: voluntaris, desviaments, recorregut, speaker, ambientació, posta a punt… El que si que haig de dir és que vaig trobar a faltar una fira del corredor. Em pensava, que sent un half, i hauria un mínim de paradetes el dia de la recollida de dorsal, i així podria comprar alguna barreta de cereals i altres coses que necessitava. Però va resultar que res de res, i és clar… L’altre cosa que no em va agradar va ser que en el tram de bicicleta vaig veure molts grups, i el problema va ser que alguns d’aquests grups van anar tota l’estona junts. Això em va tocar els nassos perquè jo anava sol, i m’ho vaig tenir que treballar, com ha de ser. En teoria podien desqualificar, però no tinc gaire clar que ho fessin. El tema del briefing, el vaig trobar força bé, però estava a petar. El proper cop un micro!
Recorregut: 9. El problema en els recorreguts va ser una mica l’avorriment i el component psicològic que comporta. Pel que va comentar l’organització, es van eliminar trams de corbes perilloses, el que és d’agrair, però això va provocar que es fes moolt pesat, encara que fos maco el paisatge. Tres voltes i fent anada i tornada implicava passar 6 cops pel mateix lloc. Pel que sé és molt típic fer això en Half i Ironman, però bé, jo ho comento. Amb el córrer em va passar una mica el mateix.
Ambientació: 6. L’speaker molt bé tota l’estona.. A Empuriabrava, a les transicions, inici de volta, i a la platja, hi havia ambient, a la resta, doncs gens.
Valoració Avituallament arribada: 8. És un half, així que t’han d’alimentar. Podies escollir pasta o arrós, i a part hi havia aigua i aquarius, plàtan, meló, patates, barretes energètiques i caramels. Vaig trobar a faltar fruits secs potser.
Valoració Avituallament mitja carrera: 8. Hi havia diversos. A la bicicleta un al començar la volta, i l’altre a mitja volta. Els dos amb bidó de Nutrisport. El d’abaix també tenia aigua, i el de dalt gel. En quant al córrer, l’avituallament era al mig, i servia tant a l’anar com al tornar. Hi havia barretes, isotònica, aigua, taronja, i si us dic la veritat, no recordo res més, però sé que estava bé.
Sorteig Regals: No.
Dutxes: Sí.
Guarda-roba: Sí.
Aparcament: 9. La zona blava era gratis, així que es podia aparcar bé.
Bossa del corredor: Bossa amb una suadera, un caldo Aneto, i una crema solar factor 50. Una mica curta, potser. Si volies samarreta tècnica te l’havies de comprar a part.
Data: 16/10/2016.
Preu: 105€ (no federats i antelació).