Bé, avui estic fet pols com ja us podeu imaginar, així que no m’allargaré massa (ja m’he allargat massa corrent…). Després de mesos de preparació, amb alguna que altre parada aquest cop per lesions, tocava fer la Marató de Barcelona, i la veritat és que ho he passat fatal, però fatal de veritat. La primera vegada que la vaig fer va ser dura ja, la segona va ser una bassa d’oli perfecte, però aquesta ha estat la mort. És el primer cop que m’he plantejat abandonar una cursa. Anem a pams, però…

Avui participàvem la tira de Corresolidaris, així com també de VT’s. Hi havia bastants que avui s’estrenaven en aquesta distancia, i que ho han fet molt bé, de tots els grups. I també hi havia molts “supporters”, tant dels dos grups, com gent coneguda, molts d’ells repartint aigua (els germans Font, per exemple, o en Dani García). Gràcies a en Paco molts Corresolidaris han fet marca, i la Mari Carmén ha baixat gairebé una hora des de l’any passat!!

Al principi hem quedat amb els Corresolidaris a les escales de la font màgica per fer-nos una foto amb la samarreta que estrenàvem avui, i amb un nou missatge més que encertat: “rendir-se no és una opció”. A la sortida hem sortit junts en Toni, l’Edu i en Fran, encara que ràpidament els hem perdut de vista. La primera meitat ha anat molt bé i hem passat la mitja marató amb un temps d’1h:31m, dins del límit que ens havíem marcat, però la segona part ha estat un autèntic desastre. Potser pensareu que el problema era la velocitat. Doncs no ha estat aquest, perquè a nivell de pulsacions anava perfecte, i de fons. El que m’ha fallat ha estat la resta del cos, i en Toni també ha tingut problemes.

En el meu cas, a partir del kilòmetre 23, després de la Meridiana, m’ha començat a agafar flato. Ja havia notat una mica de dolor a la mateixa zona cap el kilòmetre 2, però molt lleu i havia marxat. Aquest flato no m’ha abandonat durant gairebé el que quedava de cursa, i cada cop ha anat a més i després s’ha reproduït a l’altre costat de forma molt més dolorosa. Així que el Mur aquest cop si que m’ha visitat i abans d’hora. Al kilòmetre 30, el meu company Toni ha dit que abandonava, perquè no volia acabar lesionat i li feien molt mal els genolls, i ha parat. M’ho ha dit tant clar que no hi havia discussió. Per sort, un altre Toni, l’Edu i en Fran l’han pogut repescar i l’han convençut per continuar (si arribo a saber que el podia convèncer, jo també ho hagués fet!!!).

L’abandonament del meu company m’ha afectat molt negativament. Primer he pogut tirar bé encara, però cap el kilòmetre 33 la cosa s’ha complicat força, i pujant per marina he hagut de caminar una mica per que el dolor era insuportable, i perquè se m’han pujat els bessons. Potser he perdut un minut allà, i el ritme ja no ha estat el mateix. Mala cosa… Gràcies als ànims de la gent he pogut arribar fins a plaça Catalunya sense parar, però més lent. Anava mirant el rellotge, i les pulsacions estaven al voltant de 166, quan l’any passat estava en 173 a aquelles alçades i apretant ( i vaig acabar a 184), però és que amb el dolor m’era impossible córrer. La baixada per la catedral ha estat una agonia. I a Via Laietana he hagut de parar un altre cop, i això s’ha repetit diverses vegades fins arribar a Paral·lel. L’he pujat com he pogut, i cada cop que parava la gent m’animava d’una forma espectacular que gairebé m’ha fet plorar, i tornava a córrer mor de dolor i amb rampes als bessons. Quan quedava 1km, en Fran m’ha avançat i l’he intentat seguir, però sense èxit. Quan quedaven uns 500 metres, l’Edu i l’altre Toni, que tenien una llebre de luxe (Hashna) m’han avançat, i ha estat l’Edu qui sobretot ha tirat de mi animant-me. Patint moltíssim els he seguit fins a meta, menjant-me el dolor.

Al final marca personal, sí, amb 3h:10m:30s baixant dos minuts, però amb molt mal gust de boca perquè la meva intenció era una altra. Com diuen els americans, “Shit happens”. A la propera em venjaré d’aquesta Marató…

Aquest cop no hi ha fitxa de la cursa perquè és exactament la mateixa que vaig fer fa 1 any. Només un canvi que crec que ha estat molt bo: el tema del guardarroba al costat de la Font Màgica. Un encert per evitar cues, encara que amb totes les rampes que tenia a les cames m’ha estat impossible pujar les escales per recollir la bossa (per sort ha pogut anar la meva parella, mua!). Tenia rampes als bessons, però sobretot als tibials. He anat a fer-me un massatge, i ha estat un infern perquè m’han començat a agafar-me’n de noves, fins i tot als isquios.

Ara toca analitzar que coi ha fallat: crec que ha estat alimentació, o potser falta de més entrenaments de muntanya o de llarga distancia per culpa de les parades per lesions. El ritme el descarto en principi, quan he acabat, de fet, estava bé de fons. La resta és el que fallava…

En quant a les meves estadístiques, doncs el que més o menys us deia:

Temps real: 3h:10m:30s
Posició final: 1510.
Participants que han acabat: 16.899 que han acabat (de 20.221 inscrits).

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!