La crònica d’avui és una crònica una mica especial, d’aquelles que s’han d’escriure meditadament, amb calma, ja que hi ha masses coses a explicar. Darrera d’una cursa tan dura, la Oxfam Trailwalker Girona, hi ha molt amagat: emocions, dolor, amistat, coratge, amor, patiment, històries… I no només es especial aquesta crònica per això que us explico, sino també perquè us faré una crònica d’una cursa que jo no he corregut, però on si que hi he participat amb cos i anima perquè era de l’equip de suport de Corresolidaris. Abans de que se m’oblidi, podeu trobar tot el seguiment de la cursa a la següent pàgina de Facebook: Oxfam Trailwalker Corresolidaris, que vaig anar actualitzant en directe amb vídeos, fotos i comentaris, amb el poc temps del que disposàvem perquè no donàvem abast.

Per aquells que no ho sapigueu, aquesta cursa és una cursa on participen equips de 6 persones, formats per 4 corredors i 2 suports/reserves. L’equip de suport té una doble funció: ajudar als 4 corredors en tot allò que sigui necessari (menjar, begudes, roba, descàrregues,… sona fatal ;P) i en cas de lesió d’un d’ells ABANS de començar la cursa, ocupar la plaça del corredor de baixa. Per poder puntuar en aquesta cursa, tots els membres de l’equip han d’arribar a meta. Només que un abandoni, l’equip queda desqualificat de la classificació, encara que pot acabar la cursa.

Recordo una frase que un cop em va impactar i se’m va quedar gravada. Bàsicament el que deia era que una cursa la corre molta gent, i té un guanyador, però que en una marató hi ha un guanyador que és un superhome/dona, i tota la resta son herois. Crec que és bastant realista, però que quan ja passem a parlar de coses més grans d’una marató, la cosa es converteix en èpica. I és que estem parlant de córrer 100 km, una distància gens menyspreable. Fins i tot pels que la fan caminant és una prova força dura, imagineu-vos doncs corren. No cal que us ho digui… i aquesta cursa té una diferència molt important amb altres proves èpiques (IronMan, ultres, UltraMan): és una prova d’equip. Per tant, estem parlant d’un equip de herois que treballen tots junts, una mena de “Els 4 fantàstics”, i els dos de suport que sense fer massa soroll estan allà i fan la seva feina, però que sense ells la història no rutlla, una mena de C3PO i R2D2, fent l’analogia. Per lo manastra, jo segurament seria el primer…

Els quatre fantàstics eren:

• Francisco Pérez (Paco Jiuuu, sensei, o com alguns el van rebautitzar, sensei d’Aràbia per la gorra que portava). 50 anys, i líder de l’equip
• Pau Vergés, el baby, el jove Padowan, amb 20 anys i una energia de cagar-se, perdoneu l’expressió.
• Juanjo Calero, el diesel. Constant, una cosa espectacular.
• Iván Rojas, amb un esperit de sacrifici espectacular. El pare del Diari de Sofia i Sara.

I els dos intergalàctics érem els següents, ajudats també s’ha de dir per un integrant extra i que sense ell no haguéssim pogut fer tota la feina a temps:

• Francisco Castillo (Fran), massatgista i cámara gopro ocasional.
• Marc Casas, conductor i buscador de corredors extraviats.
• Simón Rojas, el fill de 12 anys de l’Iván que ens va acompanyar al cotxe durant tota la jornada (fins les 3 del matí), carregat també bosses i ajudant en tot com un autèntic campió.

Us explicaré doncs la cursa tal i com la vam viure l’equip de suport, i com vam anar veient als corredors. L’experiència de cadascú d’ells, de com ho van viure, els ho deixo a les seves mans.

Vam dormir a Ripoll (jo em vaig salvar i em va tocar amb en Pau que no roncava, hahaha) i després d’un bon esmorzar on vaig donar enveja a alguns corredors menjant embotits vam sortir cap a Olot amb el cotxe de suport que ens havia deixat l’Oscar. Nota per futures edicions: el cotxe estava molt bé, però s’ha de conseguir una furgoneta pel tema de l’espai.

Com us podeu imaginar, hi havia nervis, i com s’acostuma a dir, “cada loco con su tema”. En Fran i jo amb motxilles i preparant càmeres i resta. Els corredors, doncs no cal que us expliqui. Que si cremes que riu-te tu de l’anunci de Loreal, que sí bosses amb tot el que havien de portar, dorsals i xips diversos, roba… Cadascú d’ells portava de fet varies mudes (de bambes també), per anar canviant durant la cursa. Totes les pertinences d’aquest tipus les portàvem nosaltres al cotxe, és clar, per donar-les en el moment adequat. La cursa funcionava de la següent manera. Ells corrien, i nosaltres anàvem amb el cotxe fins el següent punt de Control habilitat per l’organització, on els donàvem el que necessitaven. En els punts de control, a part, l’organització els donava diferents serveis depenent del punt kilométric: menjar i begudes diverses, fisioteràpia, podologia, psicologia, llits,… De tot, vaja.

La sortida va ser una cosa espectacular, amb més de 400 equips (1600 persones) tots amb molts ànims, i això que el preu de la inscripció era d’un mínim de 1500€ que anaven tots íntegrament a donar aigua al tercer món (més informació a la web de l’organització). El que no vam calcular massa bé nosaltres és que 400 equips volia dir 400 cotxes de suport, que es traduïa en un merder espectacular a la carretera, i més quan els corredors l’havien de creuar i tallaven per tant el trànsit. Això, i que vam trigar en descobrir com coi arrancava el cotxe perquè no tenia clau de contacte va fer que arribéssim al primer punt de control, Sant Feliu de Pallerols (per mi el meu poble) molt justos, i aparcant a la cinquena forca. Carregats amb les bosses vam anar fins a l’arribada on ja estava tota la familia de l’Ivan (que havien dormit amb nosaltres) allà,i em vaig trobar també a mon germà que estava allà passant el cap de setmana. Els corredors van trigar potser uns 10 minuts més, i en poc més de dues hores van fer els 17’8 km que els separaven d’Olot). Quan vam arribar ja vam poder entreveure problemes. En Paco es va posar reflex perquè li feia mal la bursitis de la cadera. Van estar potser uns cinc minuts, i van marxar.

El següent punt de control era a les Planes d’Hostoles. Vam arribar molt justos també, per culpa de tenir el cotxe tan lluny, però en aquesta ocasió ja vam poder aparcar millor (el gruix de corredors encara estava a Sant Feliu). Allà els problemes van canviar. En Paco estava una mica millor, però l’Iván habia tingut una mica de dolor al genoll. Van beure, menjar més barres energétiques i es van posar réflex els dos afectats. La parada va ser d’uns 10 minuts potser, i amb això van tornar a arrencar després d’haver fet gairebé 6 kilòmetres més.

Escopetejats vam sortir cap a Amer. Aquí ens vam despistar nosaltres i ens vam passar la entrada del control al principi del poble, que estava ben senyalitzada, però ràpidament ens vam donar compte de l’error. Vam haver d’aparcar una mica lluny, i vam haber d’anar carregats amb totes les bosses dels corredors fins a l’arribada on vam trobar un petit lloc amb ombra. Els mosquits van anar per mi de la mateixa manera que els corredors anaven a per aigua.

No van trigar tampoc massa en arribar. Un parell es van canviar de bambes, i en Fran li va fer a l’Iván un massatge a les cames per descarregar-li el mal dels genoll. En Paco es va tornar a posar una mica de Réflex, però ja estava millor. A en Juanjo i en Pau se’ls veia perfecte, i això que ja portaven una mica més de 30 kilòmetres. Amb tot això ja eren gairebé les 14:00. Els vam preguntar si volien dinar ja al proper control, però van dir que preferien esperar a Girona.

Tota la estona en Fran i jo anavem fent fotos, vídeos, i actualitzant facebook i whatsapp. La següent parada va ser a Anglés. Vam aparcar a un lloc, que era on ens deia l’organització, on vaig patir pel cotxe ja que era entre els arbres i havies de passar per un camí “complicat”. Tranquil, Óscar, el cotxe el vam tractar amb carinyo. Vam carregar amb totes les bosses que ens havien demanat els corredors, i quan van arribar ells (potser 15 minuts més tard) els vam proveir amb tot. Tant en Paco com l’Iván es trobaven bé. El massatge d’en Fran els havia funcionat, així que van tornar a rebre’n un altre i van fer alguna broma. Amb això ja portaven gairebé una marató a les cames. La parada potser va ser d’uns 20 minuts, i van tornar a sortir. Els quedaven 17 kilòmetres fins a Girona.

Nosaltres vam agafar el cotxe, i com que per fi disposàvem d’una mica de temps, vam aprofitar per fer una parada a Bescanó a un supermercat per comprar provisions extres ja que teníem por de fer curt. Vam comprar begudes i barres energètiques. Volíem també algun entrepà per nosaltres ja que amb tot el merder no havíem pogut dinar tampoc, i eren gairebé les 16:00. Per desgràcia, no n’hi havia, així que vam anar a un bar on vam menjar un entrepà gran que estava molt bo, i també un gelat per a en Simón que es mereixia això i més.

Havia vist a prop una esplanada que passava al costat de la via verda, i com ja teníem pensat, vam fer una parada allà per donar una sorpresa als corredors, i de pas, beguda, menjar i ànims. Alguns altres equips van pensar el mateix que nosaltres. Els va fer il·lusió, i així el camí no se’ls va fer tan llarg. Va ser una parada tècnica molt curta.

Cap a Girona em vaig equivocar de camí dins de la ciutat ja que vaig voler anar de memòria, i vam perdre uns 10 minuts. Igualment vam arribar amb temps per rebre als corredors, però no vaig poder evitar tenir aquesta sensació de nervis en cada control per si no arribàvem nosaltres a temps. Al pavelló de la Fira vam deixar totes les bosses dels corredors, així com les carmanyoles per a que poguessin dinar. Vam poder agafar també una taula per ells. A mi em va portar tot plegat uns bons records, ja que allà mateix era el lloc on feia uns mesos havien estats els vestuaris de Joc de Trons, on vaig participar com extra.

A Girona ens vam trobar també amb l’Andreu i la seva parella (de Corresolidaris tots dos) que havien vingut expressament per donar ànims. També vam veure a l’equip de l’Arantxa (ella és també de Corresolidaris), que fins aquell moment havien portat la samarreta del Diari de Sofia i Sara, i en aquell moment la canviaven per la de Corresolidaris. El nostre equip portava una samarreta especial amb un disseny que vaig fer per l’ocasió, amb una mica de punyeteria, tot sigui dit ;P.

Quan van entrar estaven cansats, i a l’Iván li havia tornat el dolor del genoll, tot i que podia córrer. El suport de la seva família que estava tota allà li va anar molt bé. Van dinar cadascú el seu menjar, encara que en Pau portava un tupper amb tanta pasta (que evidentment no es va acabar) que crec que aquesta setmana encara té dinar per tots els dies. L’Iván va aprofitar per anar al fisio que posava l’organització, i després d’unes quantes fotos amb tots, van tornar a arrancar uns 40 minuts després. Eren les 18:15.

Vam recollir, vam anar fins el lloc on estava el cotxe amb totes les bosses, i com que la tirada era llarga (16 kms més), vam pensar en tornar a sorprendre’ls. Abans, però, vam passar per un altre supermercat perquè volíem comprar un parell d’ampolles de cava per l’arribada. Vam parar a un punt improvisat a Quart a les 19:00, en teoria a uns 7 kilòmetres o així de Girona. Vam estar esperant una bona estona, i quan ja portàvem més de 20 minuts vam començar a pensar que potser ja havien passat, encara que era molt estrany. Fins i tot vaig córrer en sentit contrari un kilòmetre o així de la via, i al no veure’ls, vam decidir marxar ràpidament cap al punt de control. Ens va passar de tot, perquè ens vam perdre. A Cassa de la Selva el punt no estava indicat, o almenys no el vam veure, i ens vam tornar bojos buscant-lo (gairebé 45 minuts). Finalment vam arribar, jo dels nervis però dissimulant, i quan vam veure que no havien arribat ens vam començar a espantar una mica. Me’n vaig anar a buscar-los corren desfent la via verda, i els vaig trobar caminant a una mica més de 2 kilòmetres. L’Iván estava bastant fet pols del genoll, i era incapaç de córrer. Es veu que el primer kilòmetre d’asfalt (dins de Girona) l’havia matat. El patiment era evident. La resta de companys estaven força bé i animats. En Paco semblava que s’hagués pres alguna cosa (a part d’un espirifren o com s’escrigui), i per mi que la xocolata que es va menjar no era xocolata de cacao… Corria amunt i avall sense parar. En Pau i jo vam fer un sprint de 300 metres (no recordo perquè coi), i el cabrit anava per davant tota l’estona. La mare que el va…. I amb 70 kilòmetres a les cames!

“Només” els quedaven 29 kilòmetres (tres etapes de gairebé 10 kilòmetres), però ja es veia venir que serien durs. Massatge, barres energètiques, més caldo Aneto de l’organització, algun cafè, plàtans, xocolata i un altre sortida. Això sí, quan van sortir es començava a fer fosc, així que es van posar els frontals. Com que ja vam calcular que trigarien en fer els següents 10 kilòmetres, vam aprofitar per anar a una farmàcia de guàrdia, comprar una cosa pel Fran, i després vaig pensar que potser una genollera li aniria bé a l’Iván, així que la vam comprar.

La següent parada va ser Llagostera. Un altre cop va ser un problema trobar el pavelló, i més tenint en compte que era de nit. Al final vam arribar, i vam poder aparcar al costat. Vam agafar tota la parafernàlia, vam trobar lloc amb una taula, i jo vaig tornar a córrer per anar-los a buscar i donar suport, i la genollera, ja que em preocupava sobretot l’Iván. Vaig córrer també un parell de kilòmetres, de nit, ja que jo si que no tenia frontal, fins que els vaig trobar. L’Iván feia mala cara, però el tio aguantava, això si, caminant tota l’estona. És el màxim que li permetia el genoll. Va preferir no parar a posar-se-la genollera per si no podia tornar a arrancar. La resta també estaven una mica canssats pel fet de caminar, però aguantaven bé. L’efecte del que s’hagués pres en Paco ja se li havia passat… Al caminar coix, el problema que va tenir l’Iván era que li van sortir butllofes als peus, i cada passa era un suplici. Quan vam arribar al pavelló els podòlegs li van fer unes cures. De fet li van fer un tall a cada ampolla per buidar l’hematoma i li van posar hidrogel i protecció. Després massatge als que van voler, genollera, i van tornar a marxar entre les 23:00/23:30, no ho recordo bé. A tot això, Juanjo i Pau se’ls veia molt bé, encara que com ells mateixos van dir, el fet de caminar de nit abaixava els ànims. Jo els vaig deixar un paravent, i crec que en Fran una samarreta interior.

Vam arribar cap a les 12:00 al següent i darrer punt de control, a Santa Cristina d’Aro. Ens vam esperar al cotxe i vam aprofitar per fer alguna actualització. Vaig estar calculant més o menys la seva hora d’arribada (la 01:15) , i un altre cop vaig sortir corren a buscar-los. Els vaig trobar una mica després de 2 kms i amb el mòbil vaig anar il·luminant una mica el camí de l’Iván, que estava destrossat i caminava en mode zombi, sense pensar.

Deixeu-me que faci aquí una petita parada abans de continuar en el relat. Al meu mode de veure hi ha diferents tipus d’herois. Ja només cal veure les pel·lícules per veure que tots ells tenen sempre característiques comunes, però cadascun d’ells tenen un punt que els diferencia sobre els altres. Per mi en aquesta cursa hi va haver 4 herois (superherois) diferents. Els explicaré per ordre d’edat, per posar un ordre:

Tenim en Paco, l’heroi mental, l’heroi experimentat, aquell que tira del grup sense parar encara que ell estigui patint com el que més. Sempre animant a la resta, tirant d’ells, corrent amunt i avall. És com un camió tràiler que tira de tots, i a més literalment amb el frontal que portava. Una mena de Gandalf que només li falta dir: “¡Corred, insensatos!”.

Després hi ha en Juanjo, que és l’heroi silenciós, aquell que no diu res, no es queixa de res, però va fen passa a passa tot el camí, i que dona la sensació també de que per ell això no és tant. El vas mirant i penses, a la següent començarà a patir, però no, ell igual, sense queixar-se. És l’heroi tranquil, equilibrat, una mena de Clark Kent/Superman.

L’iván per mi és l’heroi coratge sense cap mena de dubte. Una mena de Lobezno, però a lo bestia. Patint dolors inimaginables al genoll i als peus, i fent passa rere passa, fins arribar a la meta per veure a la seva família. Tot cor i tot orgull, tot valor. Impressionant la gesta que va haver de fer. Recordo també que em va dir: “és com si tingués un mal de cap impressionant, però al genoll”.

I per últim tenim a en Pau, l’incansable, l’heroi jove aprenent que té energies per donar i vendre, i que més val no picar-lo perquè mossega. És en Flash, ràpid com ell sol encara que porti 70 kms, feliç i content d’haver superat una proesa com aquesta gairebé sense adonar-se’n.

Ja està, ja podem tornar al que queda de la història. Els 4 fantàstics van sortir de Santa Cristina disposats a recórrer els darrers 9,4 km que els separaven de la glòria. No s’hi van estar gaire estona parats, perquè era millor no relaxar-se massa. Nosaltres vam sortir també cap a Sant Feliu i vam arribar amb temps de sobres seguint a altres cotxes. Vam poder aparcar al costat de la meta, i allà ens vam trobar a l’Ismael i la Yoli (de Corresolidaris) que havien vingut a animar, i això que eren més de les 2 de la matinada, així com alguns familiars de l’Iván (les nenes evidentment ja estaven dormint).

Amb en Fran i en Simón vam preparar les motxilles amb les banderes de corresolidaris i del Diari de Sofia i Sara per l’arribada. Un cop fetes, en Fran i jo vam sortir amb les 4 motxilles preparares a buscar-los, i els vam trobar a 1 kilòmetre de la meta. Amb tot el coratge, tots junts vam caminar aquells darrers centenars de metres que quedaven, es van posar les motxilles, i tots 6 vam entrar a meta. Crec que no van poder gairebé ni assaborir-ho de tan cansats que estaven. Ens van donar a tots 6 una medalla i després vam fer diverses fotos, i com no podia ser d’una altre manera, els vam dutxar literalment amb cava (hi ha un vídeo al facebook que ho demostra).

Una mica més de 17 hores de cursa, i una merescuda 49 posició dels més de 400 equips. Impressionant! Cap d’ells en aquell moment va dir de repetir-ho, però qui sap… Només quedava tornar a l’hotel i descansar (eren les 03:30), i jo vaig tornar amb l’Ismael i Yoli que amablement em van portar a casa. Per mi això tampoc va tenir preu, perquè al dia següent el que si que sé es que havien de deixar el hotel a les 10:00…Ups…

Per cert, amb la “tonteria” d’anar i venir, i portar bosses i tot jo em vaig fotre al cos més de 30 km, el que tampoc està gens malament.

Aquest article l’he hagut de refer un parell de cops per que per alguna estranya raó no s’ha gravat bé, i potser trobeu a faltar coses per explicar. Espero que igualment us sembli prou bé. Us deixo ja, perquè si no no podré sortir a entrenar per fer jo curses.

Salut i kilòmetres!! (100…)