Ahir dissabte en Paco, en Juanjo, i en César van decidir anar avui a fer un entrenament trail a Montserrat, i això que ja estaven entrenant a Papiol. Amb un parell… Bé, pel que m’han comentat ho va proposar en Paco a les 8:00 del matí, però en aquell moment hi va haver silenci, ha,ha,ha. Ho va penjar al Facebook, i vaig decidir apuntar-me amb ells. Ha estat tota una experiència.
A les 6:45 m’aixecava cagant-me en tot, com sempre em passa quan m’haig d’aixecar d’hora per anar a córrer, o pitjor encara, quan haig d’anar a treballar. Un cop superada aquesta fase d’amor odi, m’he vestit (no era qüestió d’anar despullat a un lloc religiós), he agafat totes les coses que havia preparat la nit anterior, i apa, cap a Collbató. A les 7:45 he arribat allà. L’inici de l’activitat ha estat un despropòsit, sobretot per la meva part; que sí primer el gps encara no m’havia enganxat senyal, que si em posava o no el paravents, que si agafava la càmera d’acció, que sí ai que m’he deixat el mòbil…. I pam, buscant el braçalet per portar el mòbil que no el trobava i no he trobat fins que he arribat a casa. On estava? Doncs dins de la màniga de la jaqueta. Quan me l’he tret per pujar al cotxe, s’ha quedat dins, i ni me n’he adonat. Plas, plas, plas.
Un cop hem arrencat hem pujat primer una rampa forteta i després un bon tram d’escales que pujaven fins les Coves de Collbató. Gairebé a dalt ens hem desviat per un GR, i vinga, anar tirant. Degut al recorregut, que era molt tècnic en molts trossos, i que hem parat per fer moltes fotos (en Paco portava la càmera), veureu que el ritme al Garmin sembla més aviat un codi de barres, o la pista d’una cançó. Segons el garmin, el desnivell acumulat que hem fet al final ha estat de 1635 metres. Trobo que és molt, però podria ser… pot ser ha calculat com si en algun tros haguéssim caigut 200 metres, però després amb un salt els haguéssim pujat, no sé. En Paco potser ho pot fer, però la resta de moment no…
La veritat és que ens hem trobat a molt poca gent (serà per l’hora?), encara que hem vist algun que altre corredor. Les vistes eren molt espectaculars, i recomanables. Com em sembla que ha dit en César, estàvem de fet a l’Everest del Baix Llobregat. Una cosa tan propera per anar a fer esport, i la tenim abandonada. Només 30 minuts en cotxe.
Molts trams pujar corrents, o baixar, era gairebé impossible a no ser que siguis en Kilian Jornet, o una cabra salvatge, i encara que ho siguis, pots acabar patinant amb tanta pedra solta i anar rebotant fins arribar abaix de tot. En més d’un tram, un mal pas podia significar un “puc volar!!!Oh, nooooooo!!!!”, però la veritat es que tampoc hem tingut sensació d’inseguretat. Si anaves amb compte, tot es superava amb facilitat.
El trail acabava just on hi ha la Santa Cova, i allà començava una part ample asfaltada amb escales només per vianants, i, com m’han fet notar, també per carros de la compra del super, ja que hi havia un tros de rampa a cada esglaó. Per cert, si no és per al carro del super, tela marinera perquè es de boixos… Aquest tram també ha estat bastant fort, i ja ens ha conduït al Monestir. Hem arribat a la plaça, hem fet més fotos, i en Paco ens ha amenaçat dient que el proper cop pujaríem fins a Sant Jeroni. Mare de déu, mai més ben dit…
Al sortir de la plaça, com no podia ser d’una altre manera, ens hem trobat un grup de turistes asiàtics que ens han donat ànims, aixecat el polze, i tot això que es fa per animar. A dins, ja havíem vist uns pocs que estaven fen fotos en posició de voler ser abduïts. Aquesta ens ha faltat a nosaltres. Un altre dia. En Juanjo ha notat una mica més el fred, ja que era l’únic que no portava el tallavents.
La baixada ha estat molt més ràpida que la pujada, EVIDENTMENT. Igualment hem hagut d’anar en compte en molts trams del senderó. Els darrers 700 metres fins el parking, que eren per asfalt, els hem baixat a 3’06”. Per variar, la Fascia Lata m’ha donat una mica la llauna durant la baixada (sobretot quan era forta).
Jo avui m’he notat fort, perquè notava que podia tirar més. Com que ahir no vaig entrenar amb ells, estava més descansat. Crec que a partir d’ara ho hauria de fer així,ha,ha,ha. Bé, millor no que sinó no els atraparé mai. Tots tres s’estan posant com uns toros.
En el descampat que hi ha abaix on es deixen els cotxes (hi ha una mena de bar), ens hem fotut un entrepà (que portàvem de casa), i olives que portava en César. Amb això i algun acudit que no reproduiré, hem donat per tancada la sessió. Només una mica més de 13 Km, però intensos. Per cert, que en aquell moment allò ja estava a petar de gent que anava a pujar caminant, i alguns ens han mirat com si fóssim bitxos raros. No sé jo qui ho era més…
Totes les fotos que veieu les ha fet en Paco. Algunes han tingut el seu punt de perill, però en general tot molt segur (això ho escric per si ens llegeix cap de les nostres parelles o familiars… ups). Ens ha faltat una foto dels 4, llàstima.
Us deixo el garmin, com sempre:
Salut i kilòmetres!