Festa de l'Esport de Cornellà: Premi a en Paco i molts més

Hola a tots! Sí, ja sé que fa dies que no actualitzo el blog. La raó és molt senzilla: tinc fascitis plantar al peu dret (i crec que també a l’esquerre), i per tant no puc córrer. Igualment, el motiu d’aquesta entrada no és aquest. D’això ja us en parlaré més endavant.

Avui toca parlar d’una bona nova (sembla una cosa religiosa dit així, però no us espanteu). Ahir a la nit, el reporter més “ditxaratxero” del Baix Llobregat (sí, jo, que passa?), vaig anar a la Festa de l’Esport que es celebrava al Parc de Can Mercader, on la ciutat de Cornellà entregava diversos premis a clubs esportius i esportistes que per la seva trajectòria o pel que han fet durant l’any s’ho mereixien. Evidentment, com era de justícia, no hi havia ningú que s’ho mereixés més que el nostre estimat sensei Paco. Bé, sí, en Reyes Estevez segurament també, és clar, i el Club Cornellà Atletic que feia 50 anys, on el nostre amic Carles Font va recollir el premi per l’entitat, amb l’altre Paco i més integrants del club.

Va ser una d’aquestes nits màgiques plenes d’emocions i nervis. Com no podia ser d’una altre manera, molts dels seus deixebles estàvem allà, i els que no hi eren, ho estaven en esperit i en contacte permanent per whatsapp, tant deixebles com corresolidaris. L’Antonio va venir acompanyat de la seva filla (més tard també de la seva dona), i en Juanjo va ser el primer en arribar. L’Oscar es va situar amb la seva família en un altre banda de l’escenari. Eps, però no ens avancem!

Tota la moguda començava a les 21:00. Ens vam trobar a les portes del Parc de Can Mercader. En Paco se’l veia nerviós, però sobretot, se’l veia content. També anava acompanyat de la seva dona, apart de tots els amics i familiars que estàvem allà. Per entrar a l’acte només es podia fer amb una invitació, que ell ens va donar. Tot un gran escenari s’havia muntat per l’ocasió, i calculo que entre tres centes o quatre centes cadires.

Amb en Juanjo, l’Antonio i família ens vam asseure on vam poder, i una mica més tard de les 21:30 un presentador va donar pas a la cerimònia d’entrega de premis. La veritat es que l’home ho va fer força bé, i va anar bastant per feina. Hi havia molts guardons per entregar, ja que Cornellà està molt Bolcada en l’esport: futbol, karate, atletisme, pàdel, petanca, escacs, handbol, voleibol, basquet…. Vaig anar seguint el paper on indicava l’ordre, fins que va arribar el torn d’en Paco. I qui podia ser la millor persona per entregar-li el premi a la seva trajectòria? Doncs en Reyes Estevez! Un gran moment impagable pel nostre sensei. Un premi, per cert, del Club d’Atletisme Can Mercader.

La cerimònia va continuar, incloent el premi que ja us deia per al Club Atlètic Cornellà, i continuant amb premis honorífics a diverses associacions, fins acabar amb el premi al propi Reyes Estevez. Tot això, adornat amb un vídeo especial que es va gravar especialment per a l’ocasió on sortien tots els esportistes premiats (ho sento, no tinc l’enllaç). L’alcalde va acabar amb una especie de meeting, encara que ell digués que no ho era perquè ja havien passat les eleccions, reivindicant, crec que encertadament, això sí, el paper a vegades del periodisme on només es diuen les coses dolentes i no les bones que es fan. El final del parlament va ser ja cap a les 23:15, una mica més tard del previst.

En aquell moment la gana ja començava a estar en un punt perillós que ens podia portar al canibalisme, i quan van començar a treure el menjar a les taules com si es tractés d’una boda, tot el que apareixia desapareixia com per art de màgia. Al principi, fins i tot feia por posar la mà per treure una pasta, perquè la sensació era de que podia ser engolida, però amb el meu mètode infal·lible de fer-me el despistat circulant per les taules vaig sortir ben tip. Ens van faltar les postres, o alguna cosa dolça, això sí, però eh, no ens queixarem!

Vam menjar, vam xerrar entre nosaltres, vaig conèixer a la dona de l’Oscar qui va resultar ser una lectora del meu llibre Hairago, i que a més li va agradar molt (com a la radio, he colat un anunci del meu llibre, ole jo!), i com no podia ser d’una altre manera, ens vam fer fotografies amb en Paco.

Per sort, la festa ja acabava quan el “punyeteru” mòbil de guàrdia em va sonar, i vaig haver de marxar junt amb la resta d’amics. Per cert, abans de que me n’oblidi, en quant a les fotografies que veieu, algunes son meves, i altres crec que son de l’Oscar.

Va ser una gran nit per en Paco, i també per tots el que el varem acompanyar en un moment tant important. Eh, i que consti que no ho dic pel menjar i el beure! El millor instant per tots els seus deixebles, família i amics va ser poder veure que quan ell estava allà a dalt, a la tarima i el premi a la mà, era com si la nostra ànima estigués al seu costat, i que segurament també hi era la del seu primer mestre, l’Agustín Calvo, somrient d’alegria al seu costat.