Bon dia a tots,
Encara que el títol potser us recordi quan erem petits i anàvem amb el cole d’excursió, doncs no, no ha estat exactament així. Vaja, almenys jo no recordo una excursió tan bestia i sense autobús… L’aventura ja ha començat quan m’he hagut d’aixecar del llit a les 6:30 per anar a córrer. Ja és difícil quan fas una cursa, però després de tota la setmana d’anar a treballar, quan mires l’hora i veus a la teva parella allà dormint tan bé, penses, “estic tonto”. Però no pot ser, perquè som runners i hem d’entrenar. M’he vestit, he vigilat de no deixar-me res (cosa molt típica a aquelles hores), i he agafat el cotxe i m’he plantat a la Plaça Mireia d’Esplugues (un “picadero” famós de Barcelona). Alguns direu, home, podries haver anat corrent en comptes de amb el cotxe. Mira, per aquí…. (no veieu el gest, però el podeu imaginar)
Un cop a allà m’he trobat amb en Paco i en Juanjo, que ja estaven preparats. Eps, que consti que he arribat puntual. He activat el rellotge, m’he posat el mòbil al braç, el cinturó per portar aigua,… sí, cada dia necessito més preparatius per començar a córrer, ni que anés a fer escalada. Hem parlat una estona amb un amic d’en Paco, que com ja sabeu en té molts, i apa, cap el camí/carretera de les aigües. Al començament en Paco ha tingut alguna molèstia amb la lesió que té al tendó, i hem parat a fer una foto al primer pont que hi ha. Després ja se li ha passat i hem anat tirant.
Hem pujat cap a l’emissora que hi ha, i fent trail running hem anat tirant uns 4 km fins arribar a la carretera que porta a Molins de Rei. L’hem creuat, i hem agafat un altre camí. Abans, però, una altre foto.
Hem fet un altre turó passant per un camí que es diu d’en Can Pascual, i hem fet mitja volta per continuar. Hem seguit pel camí del Pebràs, que ens ha portat a una urbanització que està per sobre de Les Planes, i hem baixat per una carretera que fotia pinta de ser d’aquelles on pots patinar i deixar-te les dents a terra. Tot això sempre comentant coses, que sí ritmes de Marató, que sí carreres de muntanya, que sí els ous es queden negres quan fa molt de fred (millor no pregunteu),…
Abaix a Les planes hem continuat seguint paral·lels entre la carretera de Vallvidrera i l’autopista dels túnels. Hem passat pel Baixador de FGC, i després directes cap el llac dels cignes. Ups, lapsus, vull dir… de les granotes. Deurien estar totes dormint, perquè hi havia silenci.
El nom oficial diria que es Torrent de la Budellera. Hem fet una foto des d’una mena de passarel·la en broma (la de la portada), després he fet aquesta més artística dins de les meves limitacions, hem donat la volta, i hem fet una mica el burro al pont que creua el llac. En Paco n’ha penjat unes quantes al Facebook. Aquí deixo una que ens ha fet a en Juanjo i a mi, on semblem Powers Rangers o dos components de les forces especials d’en Freezer (frikada, sí).
Amb tot això ja havíem fet la meitat del recorregut, però encara quedava el més dur. Hem pujat, hem passat pel mig d’un berenador, i hem anat paral·lels un altre cop a la carretera per un trail o senderó fins arribar on comença el camí que porta al Revolt de les Monges. En Paco m’ha dit que sobretot no oblidés aquest nom quan escriguis el Blog. Apa doncs. Ara em pregunto que els farien a les pobres monges en un revolt de camí… Ha estat una pujada dura i continuada, i hem fet una petita parada a una font. Per cert, algun dia ja us explicaré el secret d’en Paco per pujar més ràpid… No s’ha d’utilitzar si hi ha gent. Per la foto, podeu pensar que la font donava cava, però no. Era vi. Ah, no, que era aigua.
Amb el mocador semblo mig calb però no. Tot arribarà… Hem continuat la pujada, més calmada ja, passant per sota de la Torre de Collserola, i al final hem arribat a un camí que ens ha deixat a la carretera que porta al Tibidabo, a uns 500 metres. Patint, hem fet la pujada fins arribar on estan les atraccions. A un grup de ciclistes els hem demanat que ens fessin unes fotos.
Ja que no podíem entrar a la sínia, almenys que es vegi. No sé si per edat teníem entrada gratis al parc, no ho hem provat, però crec que per menors de 12 anys no passàvem.
Hem començat a baixar per un lateral de la carretera. Ens hem posat a 4’30” el Km. Paco i Juanjo han notat molt que ahir a la tarda nit havien sortit a entrenar, i per tant no feia ni 12 hores. Jo per sort havia descansat, perquè sinó peto per tot arreu. Em sentia molt bé. I a més, les vistes eren molt maques, si bé ja es veia contaminació a Barcelona.
Hem passat per mig de Vallvidrera, hem fet una altre pujada matadora, després baixar, creuar carretera, i un altre cop camí de terra. En dos kilòmetres ens hem plantat un altre cop a Plaça Mireia. Gairebé no hem vist cap corredor avui, excepte a l’arribada a la Plaça Mireia, on semblava que hi hagués una reunió secreta de runners. Allà en Paco s’ha trobat amb uns coneguts. Hem fet una petita volta per acabar de fer una mica més de 22 Km, i hem parat. En Juanjo estava completament buit, com ell ens ha deixat ben clar. Només li faltava una agulla al front amb un marcador on digués: “Posar benzina”. Això sí, completament sencer. Ens hem fotut unes mandarines, plàtans, unes barretes de cereals,… Bé, jo només una mandarina i una barreta. En Paco ha portat una bossa amb tot això. Sempre pensant en la resta! Hem estirat mentre menjàvem, i apa, cap el cotxe. Total, 2 hores i 15 minuts a un ritme de 6 minuts el kilòmetre, 859 metres de desnivell acumulat, i en el meu cas, a 141 pulsacions de mitjana. Molt satisfet i ja pensant primer en la Maratest (setmana que ve), i la Marató de Barcelona.
Us deixo el Garmin:
Salut i kilòmetres!