Bajo este título tan original (o no), quería empezar a cambiar un poco la forma de hablar en el blog. Seamos realistas, a ver. A quién le interesa saber exactamente mis entrenamientos? Pues básicamente a mí, a mi entrenador, a algunos amigos corredores igual de frikis como yo, y tal vez de vez en cuando alguien que se quiere iniciar en el mundo del running y ver cómo se puede ir evolucionando.
Tot això està molt bé, però potser va sent hora que sigui més jo mateix (un animal, vaja), i li posi una mica d’humor al assumpte, barrejat amb opinió i consells diversos. Seguiré penjant els entrenaments, però aprofitaré per explicar-vos alguna cosa més. Les fitxes de les curses i altres coses no canviaran, això sí. Com alguns ja sabeu, soc escriptor, així que m’agrada escriure (no fotis!). Per cert, que això ho faré molt ràpid així que segur que faig alguna falta d’hortographia. No li feu gaire cas. Què us penseu, que els famosos no les fan? Per això tenen varies revisions abans de presentar els llibres, i correctors al darrere.
I que toca avui? Doncs com sabeu, ha nevat a gran part de Catalunya, i aquest petit article va dedicat a tots aquells que han sortit a córrer amb dos collons o ovaris malgrat les inclemències del temps. La veritat es que els hem de tenir grans en dies com avui per sortir a fer esport, siguem realistes, o potser altres més aviat pensaran que s’ha de ser burro també… Tampoc ho negarem, som molt tossuts. Jo avui he sortit amb els meus pantalons curts, una samarreta tèrmica, un mocador de cap, uns guants (per primer cop) i uns quants accessoris més, i per acabar-ho d’arreglar, estava plovent. Ole tú! La veritat és que he vist a molt poca gent al carrer corrent (per què serà?), i és que s’ha de tenir ganes. Els runners som com els de 300, espartans que fan «su trabajo», i fem «ahu!, ahu!, ahu!» (i si ens passem acabem fent «au, au, au», i lesió de sobrecarrega). Ens veiem com herois cada dia que sortim, encara que quant et creues amb algú que no es del «gremio», per dir-ho d’alguna manera, més d’un cop et posa aquella mena de cara on identifiques que també t’està veient com l’espartà, però com l’espartà idiota que acaba morint mentre la resta estan a casa ben protegits. Totes dues visions son certes, siguem realistes, però a nosaltres ens convenç més la visió de l’heroi, que lluita fins al final per aconseguir el seu objectiu, i és aclamat per la resta de mortals.
Tot això a que ve? Doncs que sí, que avui fotia fred, plovia, i era fosc, i com un gili… he sortit a córrer, amb frontal inclós, per fer l’entrenament. La veritat es que m’ha agradat i m’ho he passat bé, i és que som així, que passa? Total, 16 Km, 5 d’ells a 4’45», 10 a 4’12», i un per refredar (perquè no fotia fred, me cagüen tot). Volia pujar a Sant Ramón a tocar la neu, però quan he arribat a casa ja he vist que no quedava res, així que he fet el que tenia marcat.
Les dejo el Garmin:
¡Salud y kilómetros!