Crònica Marató de Barcelona 2017

Hola a tots,

Com molts ja sabeu, aquest any no tenia pensat fer la Marató de Barcelona, i per tant no la he entrenat específicament. No obstant, la setmana passada em va sortir la oportunitat de fer-la gràcies al meu amic de VT Juan Pablo i hi vaig anar. Vaig dubtar, però com bé em van dir “No t’enganyis, l’acabaràs fent”.

Com ara us explicaré, aquesta ha estat una marató molt diferent per mi. Per començar, vaig anar a fer-la sense cap mena de pressió de fer marca personal. Sent coneixedor de que em faltaven kilòmetres, i de com m’havia anat la darrera i única mitja que he fet aquest any on gairebé deixo el fetge literalment, sabia que me l’havia de prendre amb tranquil·litat. Vaig decidir per tant anar al meu ritme, sense estressar-me. Fins i tot, a la butxaca del pantaló em vaig posar unes monedes per si havia de tornar en metro en algun moment. No, no soc cap dels que han enxampat al metro… sense comentaris.

Abans de començar em vaig reunir amb els Corresolidaris, on vam fer una foto de grup, i poc després ja vaig anar cap a la sortida amb en Fran Castillo. Allà em vaig trobar l’Antonio, en Kiko i en Juanjo de Corresolidaris, i al Carles i en Marc de Viladecans Triatló. Els primers volien fer la marató a 4’35’’, i els segons baixar de les tres hores. Jo en principi vaig pensar en sortir a 4’30’’ i anar veient, sense estressar-me. En teoria havia d’anar amb en Fran, però ell va anar un moment al lavabo i ja no ens vam tornar a trobar.

Van donar la sortida, i vaig anar tirant en solitari. Com que estic força acostumat a fer tirades sol, és una cosa que porto molt bé i que també m’agrada, així que em vaig dedicar a gaudir de la gent que animava i seguir la riuada que tenia davant. Era un d’aquells dies on et trobes molt bé, i els pensaments negatius no apareixen pel cap, i si ho fan, s’esvaeixen ràpid. Recordo que durant una estona vaig pensar que la panxa em donaria la guitza, però em vaig distreure veient un grup de gent disfressada de pirates (que ja son ganes) anant per avinguda Madrid, i me’n vaig oblidar. Mentre anava tirant, veient que estava bé, vaig decidir intentar mantenir el ritme a 4’30’’ en pujada i pla, i anar més ràpid a les baixades, però recuperant pulsacions. Així doncs, un cop arribat a Numància, vaig baixar més o menys al voltant de 4’12” o així fins arribar a la Gran Via. En un d’aquests trams em vaig trobar a en Fran, que em va dir que volia seguir al seu ritme, així que vaig tirar.

A la pujada de Passeig de Gràcia vaig fer un altre cop el mateix, mantenint a 4’30’’ pujant. Allà vaig veure a la meva parella Marta i a la Miriam, que estaven esperant-nos a mi i a en Pep, qui també feia la Marató. Cap el quilòmetre 15 vaig tenir un moment de dubte sobre el que estava fent, però al fer la baixada passant per davant de la Sagrada Família, on vaig veure a en Javier Gracia animant-me, em vaig tornar a recuperar. Després va venir la Meridiana de pujada, i sense adonar-me’n em vaig plantar a dalt de tot fins i tot pujant a 4’20’’ i vaig donar la volta per plantar-me en la mitja marató. En aquella baixada vaig notar una mica el cansament i em vaig prendre un gel, i deixant-me portar vaig arribar fins al tros que transcorre per sobre la Gran Via, al quilòmetre 24. Recordo aquell tros molt bé, perquè és el lloc on l’any passat em va començar el flat i que no em va abandonar durant tota la cursa. Aquest cop, en canvi, em sentia bé. Vaig baixar fins arribar a Diagonal Mar, on vaig veure l’Esther de VT que m’animava, i vaig anar enfilant cap a la Torre Agbar. Allà ja vaig començar a veure força “Walking Deads” i que no necessitaven ni el maquillatge… Per sort, a mi no em va suposar un esforç gaire gran, però quan estava a dalt les meves pulsacions mitjanes van començar a superar el llindar anaeròbic (166). Fins aquell punt encara no ho havia fet excepte puntualment, el que em deia que anava força bé.

Vaig passar el 30, i el famós mur per sort no estava allà (se l’havia enportat en Trump?), però el cansament es començava a notar, encara que res a veure amb els altres cops. Em vaig prendre un altre gel al km 32, apurant una mica, abans d’arribar al litoral. Allà vaig notar una mica de aire, però va ser poca cosa. Recordo que vaig pensar que ja només quedaven 10 km, una cursa de 10 km a ritme tranquil. Tampoc era tan tranquil, perquè segons el Garmin, que estava fent el tonto, des del km 17 fins el 33 tots havien estat per sota de 4’20’’ gairebé, fins i tot algun a 3’50’’ (cosa que no podia ser). En teoria a partir del 33 em vaig mantenir al voltant de 4’30’’, i a partir del 35 vaig recordar que en Juliol faria un Ironman i que això ho hauria de tornar a fer, però amb la càrrega dels 180 km de bici i 4km de natació previs. La veritat era que pujant per Arc de Triomf, encara que vaig accelerar, el meu cos volia parar. No era un “haig de parar per nassos”, sinó un “estaria bé acabar ja això”. Res si ho comparava amb el martiri de la darrera edició, digne de setmana santa. Quan vaig arribar a Plaça Catalunya, vaig mirar el temps; 2 hores 45 minuts clavats. Fins i tot baixant el ritme faria marca personal, sense haver-m’ho proposat. Si hagués estat una altra marató, hagués accelerat per guanyar potser un parell de minuts, però no era el meu objectiu i no em volia destrossar, així que vaig baixar a 4’30’’ cansat però sense buidar-me, i vaig fer el passeig del port amb moltes ganes d’arribar al Paral·lel per poder enfilar els dos darrers kilòmetres. Podia haver corregut més, però no em calia, i no valia la pena. Fins i tot vaig baixar el ritme.

Vaig començar a pujar i un altre cop vaig tornar a pensar el mateix. “No et matis ara, ja fas marca i ni t’ho havies plantejat. Recorda l’Ironman, que és l’objectiu”. Vaig baixar a 4’40’’, gaudint de la gent que no parava d’animar a tothom. Acabant Paral·lel estava en Berto, i després en Voltio. Vaig fer la darrera corba per veure al fons la meta, i aleshores, al mirar el marcador, em va entrar el pànic per primer cop de no fer marca, i vaig fer un sprint final. Sí, després de 42 km…. Vaig passar la meta, vaig caminar i em vaig trobar amb l’Ivàn del Diario de Sofia i Sara, i després al Ismael. Vam estar una estona xerrant, però com que sabia que la meva parella m’estava esperant vaig acabar marxant. Sé que de tots els que coneixia uns quants no van poder fer el temps que volien, uns altres van fer la seva marca (Xavi, Pep), uns altres s’estrenaven (Kiko), però sobretot molts van lluitar per aquells que no podien (Olga, Ivan i resta de Corresolidaris).

Quan em van posar la medalla, em trobava molt fresc. No tenia aquella sensació d’estar fos dels altres cops. Vaig sortir de la zona del avituallament i la Marta em va dir el mateix, que no semblava que hagués corregut la Marató (els darrers anys feia la típica cara que sembla que m’hagi passat per sobre un autocar, un tren i una banda de músics). Vaig anar als massatges, on si que vaig tenir una rampa divertida amb els estiraments que em van fer, però que se’m va anar igual de ràpid que havia arribat. Amb la Marta vam caminar fins el cotxe que el tenia a la quinta forca, per que soc així de llest aparcant, baixant escales i tot i sense notar molèsties. Em va encantar això. Res de caminar com un zoombie, res de necessitar ajuda per baixar unes escales amb rampa a cada esglaó,… Relax.

Ja a casa, per la nit la Marta, que es quiromassatgista (la parella ideal d’un runner), em va fer un massatge amb el fantàstic oli d’AnimaRunner que em va anar molt bé. Dilluns em vaig aixecar bé, només amb una mica de cruiximents a la part de la fàscia del quàdriceps, però gairebé imperceptibles. Per la tarda vaig anar a córrer, 11 km, fent una mica de fartlecks, el darrer minut a 3’30’’. Vull que totes les Maratons siguin com aquesta!

El garmin em va marcar una mica més de 43 km, però bé…. En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Temps real: 3h:09m:37s
Posició final: 1076.
Participants que han acabat: 16346 (de més de 20.000).

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:


Salut i kilòmetres!