Arxiu de la categoria: Entrenament

Puigcerdà – Viladecans, quan busques més emocions…

En aquesta ocasió l’article d’avui no va d’un entrenament qualsevol, o d’una competició. Va de reptes. Allò que a vegades a un se li posa entre cella i cella i no té manera de treure s’ho del cap fins que ho acaba aconseguint, peti qui peti. Sí, l’Ironman era un repte enorme, igual que una Marató i moltes altres curses, però en aquesta ocasió no hi havia cap competició entre mig, i és més, no era un repte meu. No, no. Era un repte de Viladecans Triatló (VT), un repte que en Berto havia planificat i portava 3 anys intentant que el grup aconseguís acabar-lo, i que per fi hem acabat complint. I de que anava la cosa? Doncs senzill: fer en un dia el trajecte en bicicleta Puigcerdà-Viladecans, gairebé res… Passant per la Collada de Toses, és clar.

Alguns pensaran, “Va!, si fa baixada! No n’hi ha per tant!”, i jo els diria “I una m… ben gran!”. La veritat és que no saps ben bé on t’has fotut fins que estàs allà: 2255 metres de desnivell positiu, molts d’ells al principi i acumulats, i 208 kilòmetres de carretera de tot tipus. La gràcia de tot plegat no era fer-ho sol, sinó que es tractava d’un repte grupal, on acabéssim tots junts amb l’objectiu previst. Van haver-hi dos persones que van fer una mica de trampa justificada, ja que treballaven, però ja estava planificat des del principi que ells tornarien cap a casa quan arribessin a Manresa. Però, quins van ser els valents? Doncs, fent honor a la pel·lícula, diria que els “12 del patíbul”, o si ho preferiu, millor “12 monos”, perquè s’ha de ser animal… Berto (en Frondo que ens portava a Mórdor), Oscar (la Bèstia, o potser la Bella), Jordi (Sapriman), Txus (Aupaman), Rocío (de la bicicleta rosa que va causar furor), Paco (MeLasPiroMan), Carlos (Voltio machaca Besties), Delia (parada “tècnica” assegurada), Pedro (OdioElOutlet), Eugenio (la mare que el va com tira), Iván (li va faltar nadar), i Marc (sí, jo).

Ens vam aixecar dissabte ben aviat perquè el tren sortia a les 7:06 de Sants, i com que Rodalies és una autèntica porqueria i els horaris dels trens a Viladecans són de vergonya tercer mundista, vam haver d’anar a agafar els Ferrocarrils a Sant Boi per poder aixecar-nos a una hora més decent (a les 4:50, quan tanquen les dicoteques). Jo crec que la gent ens mirava com si estiguessin bojos, i part de raó no els faltava. A Sants, on gairebé perdem el tren per culpa de que totes les màquines de venda de bitllets no funcionaven (que estrany, no?) vam poder pujar finalment a un vagó i posar les bicicletes més o menys ben col·locades (com un tetris).

Un cop a dins, no ens va caldre cap radio, perquè teníem a l’Oscar. Per cert, crec que té la veu així de cascada perquè no para de parlar… Això si, va fer que el viatge ens passés més ràpid. A les 10:06 vam arribar a Puigcerdà, i després de que alguns fessin una “llarga parada tècnica” a l’estació (temps que vaig aprofitar per comprar-me un croissant de xocolata) vam iniciar finalment l’excursió. Només va faltar que sonés la banda sonora de el Senyor dels Anells, per posar-li fill a l’agulla.

Ja al primer kilòmetre Paco va fer honor a la seva fama i va desaparèixer cap endavant, a tota llet, i això que ell portava el GPS… Per sort es va parar a la carretera on començava la collada, encara que una mica més i me la passo. Ens vam reagrupar i vam començar a pujar. Les vistes eren espectaculars (no tan boniques com les de Sant Ramón, però vaja… sarcasme, sí). Com era d’esperar, no vam trigar molt en separar-nos en dos grups. Un on tots anàvem a roda i molt sàviament reservant energia, i després el grup dels bojos picats… Sí, estava en aquest segon grup, junt amb en Paco, l’Oscar, en Voltio, l’Eugenio i en Sapri. Diguem que tot el viatge vam estar, així, els mateixos. Voltio i Oscar estaven amb la seva guerra personal, Paco tirant a saco, Sapri apretant quan la cabra el deixava, i Eugenio imposant la seva veterania. Jo, despistat com sempre, adonant-me’n tard dels “piques” i patint molt per seguir-los, el que ha provocat que després m’hagi emportat molts “Stravas”, hohoho.

La pujada fins la Collada de Toses va ser força divertida i molt menys dura del que em pensava. A una font que hi havia a la carretera vam aprofitar per omplir bidons amb aigua bona, i no pas la merda que portava jo de l’aixeta de casa. De fet, van ser uns 800 metres de desnivell, i no vaig tenir sensació que em faltés l’aire per l’alçada. Tots vam arribar molt bé allà a dalt, i després de parar uns minuts per fer models fotogràfics vam seguir fent el primer tros de baixada, per tornar a pujar cap el Coll de la Creueta. En Paco, l’Eugenio i jo vam anar endavant, i em vaig cagar amb ells de mala manera. Aquella pujada em va costar molt més i és van separar potser uns 20 o 30 metres, i no hi havia manera d’atrapar-los. Un cop allà a dalt i tots reagrupadets vam iniciar el descens de la Collada en direcció Castellar de N’hug i la Pobla de Lillet. Oscar va perdre el bidó amb les eines en un dels bots, però vam poder arribar a baix sense més incidents. Era la baixada interminable, però no era pas dolenta. Algun ensurt per algun autocar, però res perillós. Un cop a la Pobla ens vam desviar per una carretera molt petita, d’aquestes antigues d’un sol carril, que ens portaria a Borredà, però abans gairebé tots vam fer una altra “parada tècnica Dèlia”, que també vaig aprofitar. Sí, he dit gairebé tots perquè en Paco no es va adonar de que paràvem (començo a sospitar que està sort perquè no s’entera quan el cridem) i va continuar, junt amb l’Oscar (qui segurament estava parlant amb ell mateix i tampoc va reaccionar). Vam haver d’esperar una estona més perquè en Txus havia tingut un problema amb un radi.

Un cop vam estar tots ben alleujats vam començar a tirar i li vaig fotre molta canya (estem parlant de ciclisme, que la frase sona fatal). Em pensava que seria una carretera fàcil, però estava plena de tobogans, alguns d’ells amb un bon desnivell. Després d’uns quants quilòmetres, vaig aconseguir atrapar a l’Oscar (cosa que encara no em pot perdonar, hahaha), i vam arribar a Sant Jaume de Frontanyà on vam esperar a la resta, i on també vaig omplir els bidons. Quan van arribar no van parar, i vaig sortir l’últim de molt enrere, i com que tinc aquesta punyetera mania de demostrar-me “que jo també ho puc fer i fort”, me’n vaig anar un altre cop cap endavant fins a les primeres posicions. Després d’una baixada vam arribar a Borredà, on estava planificat dinar. El terra no era d’asfalt, sinó de pedra. Els nens d’allà segur que no van amb patinet perquè la probabilitat de quedar-se sense dents és del 100%.

Crec que cal fer una menció especial al dinar. Portàvem 77 km, si no recordo malament. Eren les 14:00, tot sobre planning. Genis! La idea era dinar en una horeta i fotre el camp, però és veu que aquesta no era la idea que tenien els del restaurant… Va ser un autèntic despropòsit. Per on comenár? La fauna. Vespes a les taules que van morir a les nostres mans de diferents maneres, cadascuna més enginyosa que l’anterior encara que sempre fent servir el got com a arma: “vespa que es va suïcidar a la CocaCola”, “vespa morta a cop de gels amb llimona”, “vespa amb got buit a la que se li va afegir aigua”, etc… I el dinar, bé, si pensàvem que en Ricardo Quintana era lent, això el superava (no, no. No dic corrent, hahaha). Van trigar un munt, van portar els plats desorganitzats i gairebé d’un en un,…. De primer vaig menjar macarrons gratinats (que estaven bons, això sí, encara que no té gaire secret això), i de segon la graellada de carn, on alguns talls s’havien utilitzat en l’antiguitat com a sola de sabata. Sí, els catalans som molt rars Carlos, i graellada és parrillada, i no canviarem la paraula, hahaha. Les cerveses també van volar, i algú va sortir d’allà una mica content (devia ser l’únic), encara que ho va suar aviat. Per més inri, va haver-hi un “error” en el compte, i sort que me’n vaig adonar ja que ens anaven a cobrar 5€ més per cap, poca broma, per un menú que faltava. O algú es va prendre un menú del Bulli i no ens va dir res, o no sé.

Vam prosseguir el camí, amb el sol que feia i amb unes ganes enormes (sarcame, sí), i per acabar de digerir bé vam començar amb una pujadeta d’uns dos kilòmetres on gairebé faig d’aspersor sobre la resta de grup, i crec que algun més m’hagués acompanyat a continuació, amb el que s’hagués convertit en una festa de l’espuma en marxa, però amb “tropezones”. Per sort, tots vam aguantar el menjar al seu lloc, i vam poder prosseguir ja de baixada per una carretera molt maca que ens va portar a la C-62 a les portes d’un nou infern que després us explico. En aquell tram de carretereta és quan es va despertar en Sapri, i sense menjar pizza! Ens vam fotre un bon “pique” uns quants, i va haver-hi un moment on em vaig separar i la vaig cagar, perquè ja no els vaig poder atrapar. Ells anaven molt bé a roda traient ganivets ara un, ara l’altre, però jo m’estava menjant tot l’aire a la cara solet. Total per res, per que quan vam tornar a reagrupar i vam iniciar una pujada horrible, interminable i sense ombra que ens portava a Prats de Lluçanes, els únics que vam tirar fort cap a dalt dels que havíem fet el “pique” vam ser en Paco i jo. Aquella pujada va ser un bon infern perquè no acabava mai. A cada corba pensaves que sí, però no, era molt pitjor que en Berto i el seu core quan diu que son 30 segons i et fot un minut.

Vam arribar tots morts de set a la font que hi havia a Prats de Lluçanès. Ens quedava encara un bon tros de camí fins arribar a Manresa, que era el punt que ens marcaria si seriem o no capaços de complir el repte. Vam començar a tirar, i un altre cop els de sempre vam tornar a iniciar un nou “pique”, i per variar me’n vaig adonar tard… Com que era un tros força pla, amb pujades i baixades sostingudes i sense corbes massa pronunciades, allà en Sapri va demostrar el poder de la seva cabra (crec que la cabra tenia nom, no sé si era Margarita o Tropical). I jo crec que en aquest punt, on els vaig atrapar i avançar (excepte al “cabra”), vaig donar massa. Vam arribar a Avinyó i vam fer una parada a la gasolinera on uns quants van agafar gasoil en forma de Coca Cola o derivats (igual de sà, vaja).

Al començar de nou, van tornar a sorgir alguns nous tobogans i llargues rectes fins que ens vam plantar a Sant Fruitós de Bages i vam tornar a parar un altre cop a una font. Aquí el cansament ja es notava més, i jo vaig tenir una baixada força brusca d’energia. Vaig menjar-me la darrera barreta i una pastilla de sals, i al arrencar vaig passar de perseguir a ningú i em vaig quedar per la meitat, a roda a l’estil Oscar, recuperant una mica amb en Pedro i la Dèlia. Quan em vaig trobar millor, vaig també fer relleus amb ells i vam agafar un bon ritme fins que per fi, després de que el GPS d’en Paco ens portés d’excursió per un polígon (volia anar a un after?), vam arribar a Manresa. Vam decidir tirar per dins, on ens vam trobar un bon sidral per obres, i allà en Jordi i en Paco ens van deixar (no, no la van palmar, simplement tenien el cotxe allà). La “Bèstia”, mentre tant, també havia tingut una forta baixada de rendiment, amb rampes incloses, però s’estava recuperant perquè començava a parlar. Igualment, per no faltar a la costum, en un dels carrers va tornar a perdre el bidó, i és evident que estava desorientat perquè quan va tornar a arrencar una mica més i se’n va per on no era.

Al sortir de Manresa, cap a les 19:30 o així, vam decidir fer 2 grups de 5 ja que la carretera era perillosa i així si passava res sempre quedaria un altre grup per explicar la gran proesa. En el grup de davant vam anar els picats, per variar, però en aquesta ocasió encara que anàvem força ràpid, no van haver-hi gaires ganivets voladors. Jo ja m’estava recuperant un altre cop i em tornava a notar més fort, però encara faltava força camí com per tornar a fer el burro, i crec que aquest pensament el vam tenir tots. En Paco i en Jordi ens van passar amb el cotxe després de Castellbell i el vilar (segurament es van trobar força merder). Aquell tram de carretera va ser molt tranquil (no pels cotxes) i amb molt de pla i baixada suau.

El nostre grup va parar finalment a Monistrol, a una altra gasolinera, on vam aprofitar per fer parada tècnica mentre esperàvem a l’altre grup. Quan van arribar, vam beure una mica i jo em vaig prendre un gel que portava i una mica d’Aquarius, per si de cas. La següent parada va ser a Olesa, i ja vaig notar que el gel m’havia anat molt bé. Vam estar esperant al segon grup molta estona (vam pensar que potser els havien abduït, o havien parat a pixar i Delia havia caigut al riu, però no).

D’Olesa a Martorell vam tornar a ajuntar grups, però els picats que quedàvem vam tornar a l’atac per culpa de Bèstia i Voltio, que lluitaven per veure qui aconseguia matar i humiliar a l’altre. Però abans d’això, vam tenir el primer i únic ensurt amb un cotxe de tot el viatge, i havia de ser precisament al Baix Llobregat… Un desgraciat amb un descapotable i fent soroll amb el motor com si tingués un Ferrari ens va voler avançar, just darrere d’un golf que també ho estava fent, i sense mirar que hi havia un cotxe que li venia de cara. Va tornar a entrar al carril a sac i gairebé s’emporta a uns quants de nosaltres i provoca un accident bastant fort. I el tio a sobre continuava fent soroll d’acceleració, traient merda pel tub d’escapament suposo que bastant similar a la que tenia al seu cervell.

Després de l’ensurt i més tranquils, estava parlant amb en Berto quan vaig veure que Oscar i Voltio s’estaven allunyant i vaig anar a per ells. Els vaig atrapar quan estàvem arribant a la rotonda que passa per sobre l’autovia. Allà vaig notar que tenia com un principi de rampa a la cama esquerre, entre els bessons i l’isquio, així que em vaig prendre una altre pastilla de sal. Ells mentre tant tornaven a la carrega… Els vaig tornar a atrapar una mica abans d’arribar al pont. L’Eugenio, a tot això, també anava amb nosaltres, com si res. Vam passar el pont força ràpid, sense avançar-nos però jo ja olorava l’inici d’una “nova onada”, una nova estocada, o potser era la pudor de les fàbriques de Martorell… Quan vam creuar i vam iniciar la pujada aquella que hi ha forta (ara no recordo el nom), vaig ser jo qui va treure els ganivets i vaig tirar. Evidentment estaven força cansats perquè no em van poder seguir, excepte l’Eugenio que em va avançar deixant-me flipat. Malgrat tot va durar uns segons perquè jo vaig fer el mateix i vaig arribar a dalt petant el meu Strava personal, gens malament tenint en compte tot el que portava a sobre. I allà a dalt, al cim del món (potser m’he passat una mica…) vaig decidir que ja n’hi havia prou de “piques”, perquè sinó encara em faria mal.

Quan ens vam reagrupar tots, com sempre vaig sortir tard entre que agafava la bicicleta i posava les cales, però tampoc importava ja massa. Havíem aconseguit arribar fins a Sant Andreu (sí, Sant Andreu! Ni San Andrés ni altres noms estranys , que no és un joc de la PS4, ni res semblant, i a més els noms de llocs no es tradueixen, per deu!) sense que es fes de nit, el que era un dels punts claus per arribar a casa sans i estalvis. Allà vaig ser jo qui va perdre en un dels maleïts reductors de velocitat el meu bidó de les eines, i sort d’en Txus que ho va veure i em va ajudar a treure’l de sota un cotxe jugant-se la vida (bé, tampoc tant, que ja sabem que a un basc només se li pot fer una mica de mal si se li passa per sobre amb un camió carregat amb un portaavions).

Una mica abans de passar el túnel que porta cap a Pallejà, en Berto va ordir un pla per putejar a l’Oscar. Jo li faria de llebre un bon tros i ell aniria a roda per avançar-lo just quan sortíssim del túnel. Vam passar per davant seu, vaig sentir com “li deia de tot”, i es va iniciar la darrera de les carreres. Em vaig apartar i van arribar força igualats, però va guanyar en Berto encara que la Bèstia li va fotre coratge. Jo de fet vaig desaccelerar per deixar-los passar, i després vaig tornar a apretar, però em vaig notar estrany i els darrers metres no vaig fotre-li més fort.

Es va començar a fer de nit, i quan vam arribar a Sant Vicenç dels Horts em vaig posar el frontal al cap i vam anar més junts per a que els cotxes ens veiessin. Alguns del grup portàven llums al darrere, altres semblaven un avió… Si arribem a trobar a un operari del Prat segur que al Berto li fa senyals per a que canviï de pista. Aquell tram va ser divertit perquè hi havia un “idiota” amb un cotxe potent i descapotable que anava fent el burro però el trobàvem a cada semàfor. Quin matat, hahaha!.

A la rotonda que porta a Santa Coloma de Cervelló en Berto i jo gairebé tenim un accident. Va haver-hi una mica de descontrol en el camí que prendre, però no va passar res greu. Recordo que allà em trobava molt bé, i anàvem tranquils (26-27 km/h) i que si m’haguessin dit que quedaven 80 km més els hauria pogut fer (o això pensava). Ja a Sant Boi, vam fer una darrera fotografia tots junts i molt contents per aconseguir el repte, i ja ens vam començar a acomiadar. Crec que l’últim cop que en Berto va somriure així va ser quan va néixer la seva filla, o quan va guanyar a la Marxa del Garraf (encara que no li van donar copa). Vam anar tirant cap a Viladecans. L’Ivàn, a tot això, crec que estava més a prop de ser un Walking Dead (o Biking Dead) que un triatleta normal (dins de la normalitat dels triatletes, és clar). Al Mac Donald’s de Viladecans van parar alguns (per recollir el cotxe, no per menjar i acabar de morir), i jo ja me’n vaig anar cap a casa molt content i satisfet per la gesta feta, i més tenint en compte que no feia ni dos setmanes de l’Ironman.

L’any que bé tocarà fer alguna altre proesa encara més bèstia, com ja comencen a sonar algunes veus. Quina una n’estaran preparant els “Bro”? Qui guanyarà el proper duel “Bèstia-Voltio”? Vindrà Ricardo Quintana i David, o continuaran fent el vago en curta distància? Farem una proesa de dos dies i en Paco la farà en mig matí? Marçal ens acompanyarà o es deixarà la roda al parking? Dèlia no farà parades tècniques? Sapri portarà pizzes per a tots/es? Pedro vindrà fins i tot estant de guàrdia i resoldrà els problemes en marxa? Txus i Rocío vindran amb tàndem? La resta de VT’s s’atreviran? L’Ivan serà realment un caminant blanc? I el més important… Podré anar jo o estaré massa ocupat canviant els bolquers dels meus futurs fills?!? Tot això i molt més ho sabrem en un futur no gaire llunyà…

Salut i kilòmetres!

Crònica Triatló del Prat per equips

Bon dia!

Comença la temporada de triatlons, així que com no podia ser d’una altre manera, aquest diumenge ha caigut el primer. Amb els meus companys de Viladecans Triatló, vaig participar a la Triatló del Prat per equips en l’equip B masculí (vam presentar 4 equips, dos d’ells mixtes). Nosaltres érem en Jose, en Jordi, en Ricardo i jo. També hi havia en Christian, però no va poder venir perquè es va posar malalt, i l’Antonio, que encara no estava del tot recuperat. Així que érem dos menys…

Abans de continuar, us haig de dir que totes les fotos que veieu aquí son d’en Ricard Bonet. Son unes fotos genials!

RBP_92797

S’ha de dir que el nostre equip no va fer gaire bon paper ja que vam tenir alguns problemes, però ens ho vam passar bé. Eh, a més diuen que el més important és participar!! (bé, potser no tant, però que coi ;P). La prova començava a les 9:00 pels open (on participava el nostre equip), i cap a les 12 pels elit. Cada minut sortia un equip, i estàvem força animats.

RBP_92813

Després de deixar-ho tot als boxes i d’haver recorregut els 3 kms que separaven el parking de la sortida carregats amb les motxilles a l’esquena (en bicicleta), fer fotos, postureos, salutacions, lavabos i resta, ens vam posar els neoprens. Vam nedar una mica i l’aigua estava bastant freda al principi, però sobretot cada cop estava més moguda.

RBP_93064

A les 10:12 va arribar el nostre torn. Vam córrer triomfalment fins l’aigua, a l’estil de 4 superherois de Marvel (imagineu-vos una música potent d’aquelles típiques de pel·lícula, amb els herois en pla “guay” ), i aleshores vam entrar a l’aigua i aquí va acabar la festa. Les onades no estaven gens malament, i en Ricardo va començar a tenir problemes des de bon inici. Era el primer cop que nedava al mar (el que és bastant angoixant com vaig poder comprovar en la meva primera triatló), i a més se li va ajuntar un problema muscular a l’espatlla dreta. Va estar a punt d’abandonar, però no el vam deixar i vam estar tota l’estona parant i animant-lo. Ho va passar fatal, sé que és…. En Jordi fins i tot va nedar d’esquena una estona, i jo també em vaig permetre fer algunes proves ja que estava, però tampoc massa.

RBP_93127 RBP_93130

Quan vam arribar a la platja havíem perdut molt de temps, i la transició va ser un altre desastre (jo vaig trigar força aquí). Vam sortir amb les bicicletes, i en Jose es va posar el primer per tapar vent i que poguéssim anar ben enganxats. Jo ho vaig passar força malament perquè no estic acostumat a la bici, i em costava seguir-los i anar a roda. En Ricardo també anava com jo, i en Jordi anava molt bé, pressionant-nos tota l’estona. El vent, a més, era una merda i no ajudava gaire a l’anada. A més, que haguéssim de fer tres voltes a aquell circuit i saber el que venia, em matava. Crec, igualment, que al final aquesta part no va anar tan malament.

RBP_93236

La transició va tornar a ser un desastre. Les putes bambes no m’entraven, i em vaig embolicar jo sol. Haig de practicar les transicions, haig de practicar les transicions… Vam sortir, i ens vam passar una mica al principi (els primers tres cents metres a 3’40’’ el km, amb un parell). En Jose ens va dir que tiréssim i ell es va quedar despenjat. En Ricardo i jo, on la nostra especialitat per dir-ho d’alguna manera és el córrer, vam tirar d’en Jordi. Crec que el vam fer patir una mica, i al final vam poder arribar a meta amb una mitjana una mica per sota de 4’30’’ el km. Al final, 1h:31m, molt millorable. A la propera… Per cert, els suporters van estar genials, animant a tot arreu!

RBP_93212

La resta d’equips van fer un molt bon paper, però com que no hi ha manera de veure les classificacions, no sé dir-vos com van quedar. Allà també em vaig trobar a en Xavi Sancho, que competia amb el seu equip de triatlò i ho va passar també malament.

RBP_93248

Passem a la fitxa:

Distància: 750 metres nedant (van ser 1100), 19 Km bicicleta, 5 Km corrent.
Altura guanyada positiva: 46 metres en bicicleta, 6 corrents.
Zona: Prat del Llobregat.
Valoració Organització: 6. L’organització no ho va fer malament. Les sortides van ser quan tocaven, i van deixar temps per poder entrar a boxes. Vaig trobar a faltar animació i el recorregut es el que em va agradar menys. Una estirada d’orelles ja que no em va agradar que no ens donessin el portadorsals dels membres de l’equip que no havien vingut. Si està pagat, està pagat… El que em va sorprendre més és que no hi hagués control per xips. Va donar una mica la idea de descontrol, encara que potser no n’hi havia.
Recorregut: 6. Els circuits estaven ben marcats, encara que eren avorrits (el fet d’anar donant voltes). El recorregut del mar era més llarg, però això ja acostuma a passar pel que veig.
Ambientació: 6. No hi havia speaker ni cap grup d’animació. Això sí, la resta d’atletes, familiars i curiosos, doncs molt bé.
Valoració Avituallament arribada: 7. Botella d’aigua, taronja, plàtan, galetes, crec que quicos i barres de cereals. Em va faltar beguda isotònica o d’altres tipus.
Valoració Avituallament mitja carrera: 6. Hi havia aigua al començar la part de còrrer.
Sorteig Regals: No.
Dutxes: Sí
Guarda-roba: Sí.
Aparcament: 8. Hi havia dos zones. Una a tres kilòmetres, i l’altre just al costat però on no et deixaven marxar fins que no acabés la competició. Cap problema per aparcar.
Bossa del corredor: La bossa de l’equip tenia el següent per cada membre: porta dorsals amb cremallera i tot (molt bon regal), gorro de natació, cremes OxD, barra energética i publicitat diversa.
Data: 01/05/2016.
Preu: 105€ (per equip, fins 6 persones).

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!

Crònica MItja de Granollers 2016

Avui ha tocat fer la mitja per excel·lència, una cursa que ja he corregut tres cops. Bàsicament, des de que corro, no he faltat cap any. Aquesta vegada, el nombre de gent que hem anat a fer-la ha estat brutal. Per una banda més de 14 corresolidaris, i per l’altre la “friolera” de 23 de Viladecans Triatló. Viladecans avui crec que s’ha quedat vuit, hahaha. La Mitja de Granollers té aquestes coses…

Per començar, super content perquè gràcies a la pluja i l’ambient no he tingut res d’asma, i no he hagut de fer servir Ventolín, ole! La cosa ha estat molt i molt renyida, i ha estat una cursa dura, épica, amb una mica de vent (poca cosa), però sobretot pluja i alguns diuen que fred en el tram final. Després del caos de trobar-se allà (hi ha hagut gent que ni he vist d’uns i d’altres), he anat cap a la meta on m’he posat amb en Xavi (la jove promesa) i en Franc de Viladecans Triatló. A pocs metres estava en Berto (la vella promesa, hahaha) i Juan Pablo. Els corresolidaris estaven desperdigats per diferents calaixos i avui no n’he vist ni un mentre corria. També és cert que trobar algú entre 9000 persones com que costa…

He sortit amb en Xavi i hem anant obrint-nos camí entre l’infern de cames. Amb tanta gent era complicat avançar, però ens anàvem fent un forat com podíem. Jo intentava que no apretés massa, però ell tenia ganes, aixi que ha arribat un moment que ens hem separat, cap el km 3, i s’ha posat al davant amb en Franc i en Juan Pablo. Aleshores ha estat quan se’ns ha ajuntat en Sapri (també de VT), i hem anat tirant fins el km 7 tots dos. El ritme era més o menys el que pensava portar, al voltant de 4’15”, que tenint en compte la pujada estava fantàstic. De tant en tant vigilava les pulsacions per no passar-me, ja que veia lluny a en Xavi i la resta i tenia ganes d’apretar.

Quan he arribat a la garriga he començat a forçar el ritme sabent que ja no quedava gaire per arribar a la part de la baixada, i a la part de l’esglèsia he atrapat a en Franc i l’he avançat. He començat a baixar per la rambla i cap a la meitat he trobat de nou a en Xavi. La frase que li he fotut ha estat: “Vaja ritme que heu fotut. Ara no val abaixar, eh!”. I res, ens hem possat a un ritme al voltant de 4′ el Km. Amb tot això ha començat a ploure…

Cap el 13 o així hem atrapat a en Juan Pablo, i també s’ha unit a nosaltres. Hem fet els tobogans sense baixar precissament el ritme, i en el darrer ja es començava a notar el cansament a les cames. Allà hem perdut a en Juan Pablo i cap el 16, com ja tenia pensat, canvi de ritme de nou, i he fet els darrers 5 km que eren de baixada a 3’45” de mitja. Em pensava que en Xavi em seguia, però al final no ha estat així, i la veritat es que m’ha estranyat perquè el veia fresc. O era cara de poker, però el tio la clavaba perquè semblava que no patis.

La pitjor part ha estat el darrer kilòmetre i mig, no pel cansament, ni tampoc per la pluja que ha començat a ser més forta durant tota la baixada, sino pel terra mullat sobre la rajola “socialista”. La rajola socialista és la típica que es posa al terra de totes les places de poble on governa els PSC, on es carreguen tot lo verd, i només deixen aquest tipus de pedra. El problema principal ha estat que les sabatilles no s’enganxaven per culpa de la pluja, i he estat tot el tram de rajoles patinant com si fos un dibuix animat d’aquells on es mouen les cames però no el personatge. No me l’he fotut de miracle, vaja. Quan he tornat a l’asfalt, pels darrers metres, he respirat alleugit (bé, és una forma de parlar perquè en aquell moment anava ja a 3’35”…).

mitja granollers
Foto de Runmagazine.es

He esperat a que arribessin els companys i de pet cap al pavellò, perquè amb la que estava caient gairebé no calia ni dutxa. Aprofitant que no hi havia cua (ni crec que ni haguès gaire després), he agafat un Caldo Aneto calent i taronga. Per cert, amb l’aigua la bossa amb les botelles se m’ha trencat a mi i a molts corredors, cosa a tenir en compte per altres cops…

Com que ja anava dutxat amb la pluja (guarro, eh?), i com que em van fer saber més tard les dutxes dels homes només donaven aigua freda (és clar que sí, amb dos collons), m’he eixugat i m’he canviat. He parlat una mica amb tots els que hem anat i m’he trobat també amb en Pep, un altre amic que ha fet la mitja i que havia fet marca, igual que molts Corresolidaris (com Xavi Sancho, per exemple) i VT (crec que Berto, a punt de baixar de 1h23, i en Xavi). Un gran dia al final. Per cert, a Avelino l’han entrevistat. Ho podeu veure aquí, al minut 59:34. També podeu provar de buscar-vos…

Passem a la fitxa:

Distància: 21’073 Km.
Altura guanyada positiva: 122 metres
Zona: Granollers.
Valoració Organització: 8. Tot ha anat molt bé. Com que hi ha tanta gentada, tots els problemes que hi ha son deguts a aquest fenomen. També, si no t’ho coneixes, costa una mica de trobar algunes coses. El tema de l’entrada i sortida del pavelló només des d’un punt és si més no curiós, per no dir una mica molest, encara que entenc el per que. En la resta, tot està perfecte.
Recorregut: 8. Per mi és un recorregut entretingut, sobretot per l’ambientació que hi ha. És dur, ja que pateixes pujant, però sobretot, pateixes baixant per recuperar el temps que has perdut. Molt de compte amb els “badenes”!
Ambientació: 9. El millor de la cursa es l’ambientació. Destaca la gent que es bolca als carrers per animar, fins i tot plovent. Aquest any fins i tot hi havia algun lloc on hi havia timbalers.
Valoració Avituallament arribada: 8. Bossa amb un aigua i Powerade, i ja al pati, moltíssimes taronges, un te calent, un caldo calent que també feia falta, i he trobat a faltar els fruits secs o alguna altre cosa per menjar, clar que erem 9000 persones… Aquest any, potser per la pluja, no hi ha hagut tanta cua.
Valoració Avituallament mitja carrera: 7. Hi havia 3. Tots amb aigua, excepte el del kilòmetre 10 que tenia també beguda isotònica. Normalment sempre estan situats o al mateix kilòmetre, o una mica després, però en aquesta cursa estan situats una mica abans d’on toca (abans del Km 5, del 10, i del 15).
Sorteig Regals: No. Amb tanta gent, igualment, és més fàcil que et toqui la loteria. I millor…
Dutxes: Sí, però amb alguns problemes. També és cert que si tothom es dutxa allà, vaja, que les coses poden fallar. Anar al tren debía ser com una cambra de gassos per a molts, i això que havia plogut…
Guardarroba: Sí. El sistema és les dues darreres xifres del dorsal, el que evita moltes cues.
Aparcament: 6. La culpa no és de la organització, que quedi clar, però el tema d’aparcar és un descontrol. És pot aparcar? Sí, perquè tothom aparca on li dona la gana. Això sí, millor no arribeu tard. I després per sortir de Granollers prepareu-vos per una bona cua.
Altres serveis a destacar: Crec que no
Bossa del corredor: Sí, com sempre fantàstica, de les millors que hi ha: samarreta adidas, un paravents, pasta Gallo, Líquid KH-7, pasta oriental de dos tipus, tiquet d’anada i tornada per la Renfe (suposant que aquesta funcioni), i el millor de tots: unes malles per poder celebrar carnestoltes com el pallasso de Micolor!!! Bromes a part, bossa fantàstica.
Data: 07/02/2015.
Preu: 25€. (una mica més barata si la reserves amb temps)

En quant a les meves estadístiques, doncs el que més o menys us deia:

Temps real: 1h:26m:25s
Posició final: 612.
Participants que han acabat: 8624.

Al final nova MMP!!! Molt content, baixant dos minuts gairebé!

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!

Ruta de muntanya per Begues (Castell d’Eramprunyà) des de Viladecans

Aprofitant que avui tenia vacances, m’he anat a fer una petita ruta de muntanya. Feia temps que no escrivia un article que no fos una cursa, però aquest cop potser s’ho mereix. Tampoc serà gaire llarg, perquè estic fet una caca. La meva idea original era fer uns 15 o 17 kilòmetres, ja que el diumenge tinc la mitja de Sitges i volia arribar fresc. El problema es que m’he liat jo solet, com sempre.

ErmitaBruguers

He sortit des de Viladecans i he sortit ja amb la idea de provar camins nous, així que he anat fins a la Bassa de Sant Llorenç, i he tirat per la mateixa riera cap a dalt. Jo sempre havia anat pel camí que hi ha a dalt, i no aquest. He vist que estava ben senyalitzat també, fins que he arribat a un punt on hi havia una desviació amb quatre camins, però allà només hi havia tres cartells. I és clar, he tirat per l’únic que no tenia cartell, perquè he pensat que em portaria on volia. Bé, de fet m’ha portat a la carretera de Begues, uns 600 metres per sota d’on està Bruguers. He anat allà, i després he arribat a l’ermita on es van casar mons pares. M’he fet una foto, he begut aigua molt content perquè hi havia una font, i és quan he pensat: “calla, potser des d’aquí hi ha un camí maco. El provaré”.

bruguers_garraf_pistarunner

I sí, hi havia una trialera d’aquestes impossibles de córrer, ja que les meves cames haurien de ser de dos metres per pujar les pedres, i que m’ha portat fins una esplanada. A un home li he preguntat per on podia anar per anar cap a Begues, i m’ha enviat cap al Castell d’Eramprunyà, per després agafar una pista. M’he equivocat en algun punt, però finalment he pogut arribar a Begues (uns 500 metres abans a la carretera), i d’allà ja he baixat per l’altre banda (la que porta a Sant Climent, amb la pista vermella de sorra).

Quan he arribat a casa estava destrossat. Els darrers dos kilòmetres m’han agafat ganes de fer-los a peu i tot, encara que evidentment no ho he fet per orgull. El desnivell acumulat tampoc ha estat gran cosa, però com que porto tant de temps fent curses petites, crec que ho he notat.

Bé, us deixo el garmin. Per més inri, el training effect (un paràmetre del garmin), em diu com si no fos tant per mi. Doncs aquest cop s’ha equivocat:

Salut i kilòmetres!

Crònica cursa Sant Climent de Llobregat

Hola a tots!

Avui he corregut la Cursa Sant Climent de Llobregat amb els companys del Viladecans Triatló. Fa un parell de setmanes es va comentar que hi havia aquesta cursa, així que ja que la tinc al costat de casa, que menys que provar-la… Es tractava d’una cursa no competitiva, el que vol dir que no hi havia premis pels primers ni per categories, ni res d’això. Malgrat tot, ens ho hem pres molt seriosament. Com podeu veure, avui no portava ni la samarreta de Hairago ni tampoc la de corresolidaris, ja que encara que sempre porto la solidaritat a dins, també s’ha de fer pinya amb tots els companys!

Bé, us explico una mica com ha anat. Es tractava d’una cursa ràpida i dura a la vegada. A l’arribada m’he trobat amb en Dani, i després ja he vist a molts altres com en Xavi, que està molt fort, Berto, Victor, Txus, Maribél, Leni, i molts més… Ens hem fet una foto tots plegats, i després d’escalfar una mica, ja ens han cridat per la sortida. Per cert, aquesta cursa s’havia deixat de fer, i ara, gràcies a la gent de Our Way to Rio (una atleta, Marta García-Miguel, i el seu entrenador que està mirant de classificar-la pels JJOO de Rio 2016), l’han tornat a fer.

La cursa començava de pujada, i la veritat és que forta. El primer mig kilòmetre ja hem pujat uns 50 metres de desnivell, per asfalt, fins entrar a la pista de terra. A la sortida m’he quedat al principi una mica enrere perquè no podia passar, però en uns pocs metres m’he posat en posició i he vist que davant tenia al Berto. Hem fet un petit replà, i un altre cop cap a munt (però sense tanta inclinació), fins arribar a una trialera amb pedra solta i al terra. Al darrere, en Xavi m’anava trepitjant els talons, i en algun moment hem anat paral·lels. Calculo que en menys de mig any ens guanyarà a tots a aquest pas… (en triatló ja em va treure força temps). La trialera ha estat dura, i en alguns trossos he caminat una mica, i cap al final he perdut de vista al Berto. Més o menys al km 2,1, s’ha acabat aquesta, hem pujat una mica més per pista, i ha començat la baixada també tota per pista (portava ja 200 metres de desnivell positiu, així que us podeu imaginar la pujadeta que ens hem menjat en tant poc tros).

Entre el km 3 i el 4 he pogut avançar als dos nois que anaven amb mi tota la estona, encara que prèviament he recuperat una mica per agafar aire. Anaven molt forts, així que m’ha costat, sobre tot d’un noi del Runnering Viladecans. Per a que us feu a la idea, el km 4 m’ha sortit a 3’20” (clar que era baixada…). A partir del 4 tenia un parell de petits tobogans que m’han fet baixar el ritme a 3’40”. però que m’ha servit per veure un altre cop al Berto. Poc a poc he anat retallant distancia. He dubtat si començar a esprintar abans, però hagués estat una animalada de pique, i quan quedaven 300 metres, avisant-lo amb un crit de “vamos Berto”, he començat a esprintar per atrapar-lo. Ell m’ha vist i també ha esprintat i hem arribat a meta amb un parell de metres de diferència, deixant de banda que una dona se m’ha creuat pel mig i l’he hagut d’esquivar, que te nassos… (encara que no l’hagués atrapat ja). Al final, una cinquena posició que no m’esperava gens. En les primeres 10 posicions hi ha hagut diversos VTs, com en Xavi i en Dani crec. Faltarà veure les classificacions!

Vídeo

Passem a la fitxa:

Distància: 6,2 Km.
Altura guanyada positiva: 229 metres.
Zona: Sant Climent de Llobregat.
Valoració Organització: 7. Francament s’ho han currat molt. No era una cursa competitiva, per tant res de xip, i el tema de l’arribada tampoc m’ha quedat clar on era la línia, però la resta ha anat molt bé. Sense problemes amb el recorregut, molt bé l’speaker, i el sorteig de regals. Ah, i també les curses infantils!
Recorregut: 8. Era una cursa de muntanya assequible a tothom, el que m’ha agradat. A més, molt ràpida també. Els voluntaris estaven ben situats, i que hi hagués un trail ha estat un encert.
Ambientació: 8. Durant la cursa no podia haver cap mena d’ambientació, excepte els propis voluntaris, però el previ ha estat bé (amb musica i grallers, encara que s’han solapat en algun moment), i a l’arribada hi havia gent. L’speaker, impressionant. Molt bé comentant, i a més ens ha fet riure uns quants cops durant el sorteig on “les deixava anar”.
Valoració Avituallament arribada: 8. Aigua, fruita variada, i un entrepà de botifarra enorme, que estava molt bona, que donaven els castellers.
Valoració Avituallament mitja carrera: No hi havia. Tampoc cal.
Sorteig Regals: Sí, i forces, que donaven els col·laboradors. Des de samarretes, a un lot de bellesa, sopar a restaurants del poble per a dues persones, lots de menjar, i lot de verdura ecològica dels Tuga.
Dutxes: Diria que sí, que n’hi havia el poliesportiu.
Guarda-roba: Sí.
Aparcament: 8. He pogut aparcar bé, però m’ha costat una mica. Amb més participants podríem haver tingut algun problema.
Altres serveis a destacar: Cap.
Bossa del corredor: Sí. Una samarreta tècnica. És cert que el preu de la cursa era molt ajustat, així que perfecte, i et donaven força coses a l’arribada
Data: 21/11/2015.
Preu: 6€.

En quant a mi, el que ja us he explicat. El rellotge, això sí, l’he parat uns segons més tard (m’he despistat)

Temps real: 27m:26s
Posició final: 5
Participants que han acabat: 161 (hi havia 166 inscrits).

Us deixo el garmin:

Salut i kilòmetres!