Puigcerdà – Viladecans, quan busques més emocions…

En aquesta ocasió l’article d’avui no va d’un entrenament qualsevol, o d’una competició. Va de reptes. Allò que a vegades a un se li posa entre cella i cella i no té manera de treure s’ho del cap fins que ho acaba aconseguint, peti qui peti. Sí, l’Ironman era un repte enorme, igual que una Marató i moltes altres curses, però en aquesta ocasió no hi havia cap competició entre mig, i és més, no era un repte meu. No, no. Era un repte de Viladecans Triatló (VT), un repte que en Berto havia planificat i portava 3 anys intentant que el grup aconseguís acabar-lo, i que per fi hem acabat complint. I de que anava la cosa? Doncs senzill: fer en un dia el trajecte en bicicleta Puigcerdà-Viladecans, gairebé res… Passant per la Collada de Toses, és clar.

Alguns pensaran, “Va!, si fa baixada! No n’hi ha per tant!”, i jo els diria “I una m… ben gran!”. La veritat és que no saps ben bé on t’has fotut fins que estàs allà: 2255 metres de desnivell positiu, molts d’ells al principi i acumulats, i 208 kilòmetres de carretera de tot tipus. La gràcia de tot plegat no era fer-ho sol, sinó que es tractava d’un repte grupal, on acabéssim tots junts amb l’objectiu previst. Van haver-hi dos persones que van fer una mica de trampa justificada, ja que treballaven, però ja estava planificat des del principi que ells tornarien cap a casa quan arribessin a Manresa. Però, quins van ser els valents? Doncs, fent honor a la pel·lícula, diria que els “12 del patíbul”, o si ho preferiu, millor “12 monos”, perquè s’ha de ser animal… Berto (en Frondo que ens portava a Mórdor), Oscar (la Bèstia, o potser la Bella), Jordi (Sapriman), Txus (Aupaman), Rocío (de la bicicleta rosa que va causar furor), Paco (MeLasPiroMan), Carlos (Voltio machaca Besties), Delia (parada “tècnica” assegurada), Pedro (OdioElOutlet), Eugenio (la mare que el va com tira), Iván (li va faltar nadar), i Marc (sí, jo).

Ens vam aixecar dissabte ben aviat perquè el tren sortia a les 7:06 de Sants, i com que Rodalies és una autèntica porqueria i els horaris dels trens a Viladecans són de vergonya tercer mundista, vam haver d’anar a agafar els Ferrocarrils a Sant Boi per poder aixecar-nos a una hora més decent (a les 4:50, quan tanquen les dicoteques). Jo crec que la gent ens mirava com si estiguessin bojos, i part de raó no els faltava. A Sants, on gairebé perdem el tren per culpa de que totes les màquines de venda de bitllets no funcionaven (que estrany, no?) vam poder pujar finalment a un vagó i posar les bicicletes més o menys ben col·locades (com un tetris).

Un cop a dins, no ens va caldre cap radio, perquè teníem a l’Oscar. Per cert, crec que té la veu així de cascada perquè no para de parlar… Això si, va fer que el viatge ens passés més ràpid. A les 10:06 vam arribar a Puigcerdà, i després de que alguns fessin una “llarga parada tècnica” a l’estació (temps que vaig aprofitar per comprar-me un croissant de xocolata) vam iniciar finalment l’excursió. Només va faltar que sonés la banda sonora de el Senyor dels Anells, per posar-li fill a l’agulla.

Ja al primer kilòmetre Paco va fer honor a la seva fama i va desaparèixer cap endavant, a tota llet, i això que ell portava el GPS… Per sort es va parar a la carretera on començava la collada, encara que una mica més i me la passo. Ens vam reagrupar i vam començar a pujar. Les vistes eren espectaculars (no tan boniques com les de Sant Ramón, però vaja… sarcasme, sí). Com era d’esperar, no vam trigar molt en separar-nos en dos grups. Un on tots anàvem a roda i molt sàviament reservant energia, i després el grup dels bojos picats… Sí, estava en aquest segon grup, junt amb en Paco, l’Oscar, en Voltio, l’Eugenio i en Sapri. Diguem que tot el viatge vam estar, així, els mateixos. Voltio i Oscar estaven amb la seva guerra personal, Paco tirant a saco, Sapri apretant quan la cabra el deixava, i Eugenio imposant la seva veterania. Jo, despistat com sempre, adonant-me’n tard dels “piques” i patint molt per seguir-los, el que ha provocat que després m’hagi emportat molts “Stravas”, hohoho.

La pujada fins la Collada de Toses va ser força divertida i molt menys dura del que em pensava. A una font que hi havia a la carretera vam aprofitar per omplir bidons amb aigua bona, i no pas la merda que portava jo de l’aixeta de casa. De fet, van ser uns 800 metres de desnivell, i no vaig tenir sensació que em faltés l’aire per l’alçada. Tots vam arribar molt bé allà a dalt, i després de parar uns minuts per fer models fotogràfics vam seguir fent el primer tros de baixada, per tornar a pujar cap el Coll de la Creueta. En Paco, l’Eugenio i jo vam anar endavant, i em vaig cagar amb ells de mala manera. Aquella pujada em va costar molt més i és van separar potser uns 20 o 30 metres, i no hi havia manera d’atrapar-los. Un cop allà a dalt i tots reagrupadets vam iniciar el descens de la Collada en direcció Castellar de N’hug i la Pobla de Lillet. Oscar va perdre el bidó amb les eines en un dels bots, però vam poder arribar a baix sense més incidents. Era la baixada interminable, però no era pas dolenta. Algun ensurt per algun autocar, però res perillós. Un cop a la Pobla ens vam desviar per una carretera molt petita, d’aquestes antigues d’un sol carril, que ens portaria a Borredà, però abans gairebé tots vam fer una altra “parada tècnica Dèlia”, que també vaig aprofitar. Sí, he dit gairebé tots perquè en Paco no es va adonar de que paràvem (començo a sospitar que està sort perquè no s’entera quan el cridem) i va continuar, junt amb l’Oscar (qui segurament estava parlant amb ell mateix i tampoc va reaccionar). Vam haver d’esperar una estona més perquè en Txus havia tingut un problema amb un radi.

Un cop vam estar tots ben alleujats vam començar a tirar i li vaig fotre molta canya (estem parlant de ciclisme, que la frase sona fatal). Em pensava que seria una carretera fàcil, però estava plena de tobogans, alguns d’ells amb un bon desnivell. Després d’uns quants quilòmetres, vaig aconseguir atrapar a l’Oscar (cosa que encara no em pot perdonar, hahaha), i vam arribar a Sant Jaume de Frontanyà on vam esperar a la resta, i on també vaig omplir els bidons. Quan van arribar no van parar, i vaig sortir l’últim de molt enrere, i com que tinc aquesta punyetera mania de demostrar-me “que jo també ho puc fer i fort”, me’n vaig anar un altre cop cap endavant fins a les primeres posicions. Després d’una baixada vam arribar a Borredà, on estava planificat dinar. El terra no era d’asfalt, sinó de pedra. Els nens d’allà segur que no van amb patinet perquè la probabilitat de quedar-se sense dents és del 100%.

Crec que cal fer una menció especial al dinar. Portàvem 77 km, si no recordo malament. Eren les 14:00, tot sobre planning. Genis! La idea era dinar en una horeta i fotre el camp, però és veu que aquesta no era la idea que tenien els del restaurant… Va ser un autèntic despropòsit. Per on comenár? La fauna. Vespes a les taules que van morir a les nostres mans de diferents maneres, cadascuna més enginyosa que l’anterior encara que sempre fent servir el got com a arma: “vespa que es va suïcidar a la CocaCola”, “vespa morta a cop de gels amb llimona”, “vespa amb got buit a la que se li va afegir aigua”, etc… I el dinar, bé, si pensàvem que en Ricardo Quintana era lent, això el superava (no, no. No dic corrent, hahaha). Van trigar un munt, van portar els plats desorganitzats i gairebé d’un en un,…. De primer vaig menjar macarrons gratinats (que estaven bons, això sí, encara que no té gaire secret això), i de segon la graellada de carn, on alguns talls s’havien utilitzat en l’antiguitat com a sola de sabata. Sí, els catalans som molt rars Carlos, i graellada és parrillada, i no canviarem la paraula, hahaha. Les cerveses també van volar, i algú va sortir d’allà una mica content (devia ser l’únic), encara que ho va suar aviat. Per més inri, va haver-hi un “error” en el compte, i sort que me’n vaig adonar ja que ens anaven a cobrar 5€ més per cap, poca broma, per un menú que faltava. O algú es va prendre un menú del Bulli i no ens va dir res, o no sé.

Vam prosseguir el camí, amb el sol que feia i amb unes ganes enormes (sarcame, sí), i per acabar de digerir bé vam començar amb una pujadeta d’uns dos kilòmetres on gairebé faig d’aspersor sobre la resta de grup, i crec que algun més m’hagués acompanyat a continuació, amb el que s’hagués convertit en una festa de l’espuma en marxa, però amb “tropezones”. Per sort, tots vam aguantar el menjar al seu lloc, i vam poder prosseguir ja de baixada per una carretera molt maca que ens va portar a la C-62 a les portes d’un nou infern que després us explico. En aquell tram de carretereta és quan es va despertar en Sapri, i sense menjar pizza! Ens vam fotre un bon “pique” uns quants, i va haver-hi un moment on em vaig separar i la vaig cagar, perquè ja no els vaig poder atrapar. Ells anaven molt bé a roda traient ganivets ara un, ara l’altre, però jo m’estava menjant tot l’aire a la cara solet. Total per res, per que quan vam tornar a reagrupar i vam iniciar una pujada horrible, interminable i sense ombra que ens portava a Prats de Lluçanes, els únics que vam tirar fort cap a dalt dels que havíem fet el “pique” vam ser en Paco i jo. Aquella pujada va ser un bon infern perquè no acabava mai. A cada corba pensaves que sí, però no, era molt pitjor que en Berto i el seu core quan diu que son 30 segons i et fot un minut.

Vam arribar tots morts de set a la font que hi havia a Prats de Lluçanès. Ens quedava encara un bon tros de camí fins arribar a Manresa, que era el punt que ens marcaria si seriem o no capaços de complir el repte. Vam començar a tirar, i un altre cop els de sempre vam tornar a iniciar un nou “pique”, i per variar me’n vaig adonar tard… Com que era un tros força pla, amb pujades i baixades sostingudes i sense corbes massa pronunciades, allà en Sapri va demostrar el poder de la seva cabra (crec que la cabra tenia nom, no sé si era Margarita o Tropical). I jo crec que en aquest punt, on els vaig atrapar i avançar (excepte al “cabra”), vaig donar massa. Vam arribar a Avinyó i vam fer una parada a la gasolinera on uns quants van agafar gasoil en forma de Coca Cola o derivats (igual de sà, vaja).

Al començar de nou, van tornar a sorgir alguns nous tobogans i llargues rectes fins que ens vam plantar a Sant Fruitós de Bages i vam tornar a parar un altre cop a una font. Aquí el cansament ja es notava més, i jo vaig tenir una baixada força brusca d’energia. Vaig menjar-me la darrera barreta i una pastilla de sals, i al arrencar vaig passar de perseguir a ningú i em vaig quedar per la meitat, a roda a l’estil Oscar, recuperant una mica amb en Pedro i la Dèlia. Quan em vaig trobar millor, vaig també fer relleus amb ells i vam agafar un bon ritme fins que per fi, després de que el GPS d’en Paco ens portés d’excursió per un polígon (volia anar a un after?), vam arribar a Manresa. Vam decidir tirar per dins, on ens vam trobar un bon sidral per obres, i allà en Jordi i en Paco ens van deixar (no, no la van palmar, simplement tenien el cotxe allà). La “Bèstia”, mentre tant, també havia tingut una forta baixada de rendiment, amb rampes incloses, però s’estava recuperant perquè començava a parlar. Igualment, per no faltar a la costum, en un dels carrers va tornar a perdre el bidó, i és evident que estava desorientat perquè quan va tornar a arrencar una mica més i se’n va per on no era.

Al sortir de Manresa, cap a les 19:30 o així, vam decidir fer 2 grups de 5 ja que la carretera era perillosa i així si passava res sempre quedaria un altre grup per explicar la gran proesa. En el grup de davant vam anar els picats, per variar, però en aquesta ocasió encara que anàvem força ràpid, no van haver-hi gaires ganivets voladors. Jo ja m’estava recuperant un altre cop i em tornava a notar més fort, però encara faltava força camí com per tornar a fer el burro, i crec que aquest pensament el vam tenir tots. En Paco i en Jordi ens van passar amb el cotxe després de Castellbell i el vilar (segurament es van trobar força merder). Aquell tram de carretera va ser molt tranquil (no pels cotxes) i amb molt de pla i baixada suau.

El nostre grup va parar finalment a Monistrol, a una altra gasolinera, on vam aprofitar per fer parada tècnica mentre esperàvem a l’altre grup. Quan van arribar, vam beure una mica i jo em vaig prendre un gel que portava i una mica d’Aquarius, per si de cas. La següent parada va ser a Olesa, i ja vaig notar que el gel m’havia anat molt bé. Vam estar esperant al segon grup molta estona (vam pensar que potser els havien abduït, o havien parat a pixar i Delia havia caigut al riu, però no).

D’Olesa a Martorell vam tornar a ajuntar grups, però els picats que quedàvem vam tornar a l’atac per culpa de Bèstia i Voltio, que lluitaven per veure qui aconseguia matar i humiliar a l’altre. Però abans d’això, vam tenir el primer i únic ensurt amb un cotxe de tot el viatge, i havia de ser precisament al Baix Llobregat… Un desgraciat amb un descapotable i fent soroll amb el motor com si tingués un Ferrari ens va voler avançar, just darrere d’un golf que també ho estava fent, i sense mirar que hi havia un cotxe que li venia de cara. Va tornar a entrar al carril a sac i gairebé s’emporta a uns quants de nosaltres i provoca un accident bastant fort. I el tio a sobre continuava fent soroll d’acceleració, traient merda pel tub d’escapament suposo que bastant similar a la que tenia al seu cervell.

Després de l’ensurt i més tranquils, estava parlant amb en Berto quan vaig veure que Oscar i Voltio s’estaven allunyant i vaig anar a per ells. Els vaig atrapar quan estàvem arribant a la rotonda que passa per sobre l’autovia. Allà vaig notar que tenia com un principi de rampa a la cama esquerre, entre els bessons i l’isquio, així que em vaig prendre una altre pastilla de sal. Ells mentre tant tornaven a la carrega… Els vaig tornar a atrapar una mica abans d’arribar al pont. L’Eugenio, a tot això, també anava amb nosaltres, com si res. Vam passar el pont força ràpid, sense avançar-nos però jo ja olorava l’inici d’una “nova onada”, una nova estocada, o potser era la pudor de les fàbriques de Martorell… Quan vam creuar i vam iniciar la pujada aquella que hi ha forta (ara no recordo el nom), vaig ser jo qui va treure els ganivets i vaig tirar. Evidentment estaven força cansats perquè no em van poder seguir, excepte l’Eugenio que em va avançar deixant-me flipat. Malgrat tot va durar uns segons perquè jo vaig fer el mateix i vaig arribar a dalt petant el meu Strava personal, gens malament tenint en compte tot el que portava a sobre. I allà a dalt, al cim del món (potser m’he passat una mica…) vaig decidir que ja n’hi havia prou de “piques”, perquè sinó encara em faria mal.

Quan ens vam reagrupar tots, com sempre vaig sortir tard entre que agafava la bicicleta i posava les cales, però tampoc importava ja massa. Havíem aconseguit arribar fins a Sant Andreu (sí, Sant Andreu! Ni San Andrés ni altres noms estranys , que no és un joc de la PS4, ni res semblant, i a més els noms de llocs no es tradueixen, per deu!) sense que es fes de nit, el que era un dels punts claus per arribar a casa sans i estalvis. Allà vaig ser jo qui va perdre en un dels maleïts reductors de velocitat el meu bidó de les eines, i sort d’en Txus que ho va veure i em va ajudar a treure’l de sota un cotxe jugant-se la vida (bé, tampoc tant, que ja sabem que a un basc només se li pot fer una mica de mal si se li passa per sobre amb un camió carregat amb un portaavions).

Una mica abans de passar el túnel que porta cap a Pallejà, en Berto va ordir un pla per putejar a l’Oscar. Jo li faria de llebre un bon tros i ell aniria a roda per avançar-lo just quan sortíssim del túnel. Vam passar per davant seu, vaig sentir com “li deia de tot”, i es va iniciar la darrera de les carreres. Em vaig apartar i van arribar força igualats, però va guanyar en Berto encara que la Bèstia li va fotre coratge. Jo de fet vaig desaccelerar per deixar-los passar, i després vaig tornar a apretar, però em vaig notar estrany i els darrers metres no vaig fotre-li més fort.

Es va començar a fer de nit, i quan vam arribar a Sant Vicenç dels Horts em vaig posar el frontal al cap i vam anar més junts per a que els cotxes ens veiessin. Alguns del grup portàven llums al darrere, altres semblaven un avió… Si arribem a trobar a un operari del Prat segur que al Berto li fa senyals per a que canviï de pista. Aquell tram va ser divertit perquè hi havia un “idiota” amb un cotxe potent i descapotable que anava fent el burro però el trobàvem a cada semàfor. Quin matat, hahaha!.

A la rotonda que porta a Santa Coloma de Cervelló en Berto i jo gairebé tenim un accident. Va haver-hi una mica de descontrol en el camí que prendre, però no va passar res greu. Recordo que allà em trobava molt bé, i anàvem tranquils (26-27 km/h) i que si m’haguessin dit que quedaven 80 km més els hauria pogut fer (o això pensava). Ja a Sant Boi, vam fer una darrera fotografia tots junts i molt contents per aconseguir el repte, i ja ens vam començar a acomiadar. Crec que l’últim cop que en Berto va somriure així va ser quan va néixer la seva filla, o quan va guanyar a la Marxa del Garraf (encara que no li van donar copa). Vam anar tirant cap a Viladecans. L’Ivàn, a tot això, crec que estava més a prop de ser un Walking Dead (o Biking Dead) que un triatleta normal (dins de la normalitat dels triatletes, és clar). Al Mac Donald’s de Viladecans van parar alguns (per recollir el cotxe, no per menjar i acabar de morir), i jo ja me’n vaig anar cap a casa molt content i satisfet per la gesta feta, i més tenint en compte que no feia ni dos setmanes de l’Ironman.

L’any que bé tocarà fer alguna altre proesa encara més bèstia, com ja comencen a sonar algunes veus. Quina una n’estaran preparant els “Bro”? Qui guanyarà el proper duel “Bèstia-Voltio”? Vindrà Ricardo Quintana i David, o continuaran fent el vago en curta distància? Farem una proesa de dos dies i en Paco la farà en mig matí? Marçal ens acompanyarà o es deixarà la roda al parking? Dèlia no farà parades tècniques? Sapri portarà pizzes per a tots/es? Pedro vindrà fins i tot estant de guàrdia i resoldrà els problemes en marxa? Txus i Rocío vindran amb tàndem? La resta de VT’s s’atreviran? L’Ivan serà realment un caminant blanc? I el més important… Podré anar jo o estaré massa ocupat canviant els bolquers dels meus futurs fills?!? Tot això i molt més ho sabrem en un futur no gaire llunyà…

Salut i kilòmetres!

Deixa un comentari