Crònica Duatló de carretera d’Igualada

Avui ha tornat a tocar competir (bé, perquè ho he volgut així, és clar!). Aquest cop en un tipus de prova en la que encara no havia debutat, una duatló, la Duatló de carretera d’Igualada. Hi he anat amb molts dels companys del Viladecans Triatló, i allà també m’he trobat, com ja sabia, amb en Xavi Sancho.

Hem escalfat i hem fet la foto de rigor (la que veieu a la portada). També com anècdota destacar que en Marçal, l’entrenador de triatló, s’ha deixat la roda de la bici al parking quan l’ha carregat al cotxe. Espero que l’hagi pogut trobar, ups… Per sort ha aconseguit que algú li deixes una altre per competir. Hi ha qui es deixa les ulleres de sol, i altres mira… Jo de fet m’he hagut de revisar les coses unes quantes vegades per estar segur de que no em deixava res.

duatloigualada

La veritat és que no em puc queixar de com m’ha anat. No havia agafat la bicicleta des de la Triatló de Gavà (inicialment em pensava que era al juliol, però després ja he vist que va ser al octubre), amb el que no podia fer gaire bon temps en aquest segment. En Ricardo i jo, que més o menys estem a un nivell similar de moment (de bicicleta, natació i córrer, i en res estarà per davant de mi), hem decidit anar junts, sobretot al córrer. En Berto i en Marçal s’han fotut a davant de tot per intentar fer molt bona marca (que evidentment, l’han fet), i en Pedro els anava al darrere.

La primera part de córrer, que eren 5’6 Kms (l’ha clavat l’organització), hem anat a un ritme exacte de 4′ el Km, intentant ser una mica conservadors per la part que venia després, encara que tampoc massa. Al fer la transició he perdut a en Ricardo, i he trigat dos minuts en fer-la (una barbaritat, per variar). He sortit amb la bicicleta, i quan portava uns 5 o 6 kilòmetres, després que m’avancessin uns quants del club, m’he trobat un altre cop a en Ricardo. L’he avançat en el tram de pujada, hem donat la volta, i he començat el descens (amb unes quantes pujades, és clar). Quan faltava 1 km o així, en Ricardo, junt amb l’Antonio, m’han atrapat. Hem fet la darrera pujada, i hem iniciat la segona transició. Un altre desastre, per variar (2 minuts). Quan m’acabava de posar les bambes he vist a l’Antonio que passava pel costat, i una mica després ja anant cap a la sortida dels boxes, a en Ricardo que també estava a fora corrents.

Les cames em pesaven una barbaritat, però de cardio anava bé, així que he començat a accelerar. He atrapat a en Ricardo primer, als 500 metres, i després ja a l’Antonio. Més endavant tenia a en Miguel pel que m’han dit, però m’han faltat metres. Han estat 2’6 Km, a un ritme una mica per sota de 4′. Al final 1h12m25s, i amb la clara sensació que amb una mica d’entrenament de transicions i bicicleta podria millorar força el temps. Poc a poc. A en Xavi, per cert, només li he pogut treure dos minuts. M’haig d’espavilar…

L’única cosa dolenta és que ara mateix tinc dolor al bíceps femoral dret, espero que simplement sigui una mena de sobrecarrega.

Passem a la fitxa:

Distància: 5’6 km corrent, 19 Km bicicleta, 2’6 Km corrent
Altura guanyada positiva: 39 metres, 190 metres i 21 metres respectivament.
Zona: Igualada.
Valoració Organització: 8. És la primera duatló, així que no tinc amb que comparar, però m’ha semblat que tot estava ben organitzat. El speaker animava ja des de l’escalfament, i ho ha fet força bé. A més, a diferencia de moltes altres curses en les que he anat, l’explicació que ha donat abans de començar s’ha pogut escoltar. Hi havia força voluntaris, serveis mèdics, guardarroba, dutxes… S’havia de vigilar amb algunes escales, però t’avisaven.
Recorregut: 7. El recorregut de córrer era una mica avorrit, sobre tot per haver de fer un total de tres voltes al mateix lloc. Córrer per la pista d’atletisme, això sí, sempre està bé. La part de carretera en canvi m’ha agradat força (un altre cosa es que jo no estava preparat).
Ambientació: 6. A part de l’speaker, i de la gent a l’arribada, poca cosa.
Valoració Avituallament arribada: 8. Aigua, poma, pastanaga, coca i taronja. Força bé.
Valoració Avituallament mitja carrera: 6. Després de deixar la bicicleta, hi havia una zona amb aigua. Suposo que és el normal.
Sorteig Regals: No, que jo sàpiga.
Dutxes: Sí.
Guarda-roba: Sí.
Aparcament: 8. Si no arribaves tard bé, sinó podies tenir un problema. L’aparcament era gran, però jo que he arribat una hora abans i m’ha costat aparcar.
Bossa del corredor: Una dessuadora, que és maca.
Data: 21/02/2016.
Preu: 33€ (no federats), 20€ (federats).

En quant a les meves estadístiques, doncs el que més o menys us deia:

Temps real: 1h:12m:25s
Posició final: 280.
Participants que han acabat: 408 (pendent de confirmar).

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!

La disfressa de Runner (sí, la teva)

Ara que ja ha passat carnaval, i per tant l'època de disfressar-se, potser és el moment de parlar d'un tema que fa temps que volia treure a la llum. El títol del post ho deixa molt clar, perquè sí, siguem sincers, tot bon corredor porta una bona disfressa de runner, i ho fa tot l'any. No t'enganyis, tu, el/la que està negant amb el cap també.

Un runner es como una cebolla. Un runner és com una ceba. Está formado por varias capas, y según la intensidad del entreno hasta huele igual. Està format per diverses capes, i segons la intensitat de l'entrenament fins fa olor igual. Para hacerlo fácil, voy a explicar como es este disfraz según lo que se podría considerar un máximo exponente (nadie en particular, tranquilos), imaginando un runner que lleva todo lo habido y por haber. Per fer-ho fàcil, vaig a explicar com és aquesta disfressa segons el que es podria considerar un màxim exponent (ningú en particular, tranquils), imaginant un runner que porta tot el hagut i per haver. Sí, fijo que puede que os parezca “jocoso”, pero la verdad es que en cierto modo cada uno de nosotros está muy cerca en algunos aspectos. Sí, segur que pot ser que us sembli "jocós", però la veritat és que en certa manera cada un de nosaltres està molt a prop en alguns aspectes.

Si empezamos por la primera capa, la capa “en pelotas”, aquí todos somos bastante parecidos. Si comencem per la primera capa, la capa "en pilotes", aquí tots som bastant semblants. Tendremos más o menos pectorales (y siendo hombres, también vale el comentario), tendremos o no un embrión de tercera pierna, y dependiendo del tiempo que hace que corramos habremos perdido más o menos kilos. Tindrem més o menys pectorals (i sent homes, també val el comentari), tindrem o no un embrió de tercera cama, i depenent del temps que fa que correm haurem perdut més o menys quilos. Hasta aquí todo normal… Fins aquí tot normal ...

La segunda capa es la primera capa interior (no donde está la belleza). La segona capa és la primera capa interior (no on hi ha la bellesa). Seria todo aquello que va por encima de la piel pero no se ve a primera vista. Seria tot allò que va per sobre de la pell però no es veu a primera vista. Aquí tendríamos las cremas y derivados. Aquí tindríem les cremes i derivats. Empecemos con un básico para muchos, y más para los principiantes: la vaselina. Comencem amb un bàsic per a molts, i més per als principiants: la vaselina. Para los exagerados, la llevarían casi en todas partes excepto aquellas zonas que solo usarían en su intimidad. Per als exagerats, la portarien gairebé a tot arreu excepte aquelles zones que només usarien en la seva intimitat. La verdad, de todas formas, es que se acercan a esas zonas… Tenemos pezones, cuello, ingles, axilas y plantas de los pies. La veritat, de totes maneres, és que s'acosten a aquestes zones ... Tenim mugrons, coll, engonals, aixelles i plantes dels peus. Vamos, que como abraces a un runner desnudo fijo que se te escurre. Anem, que com abracis a un runner nu fix que se't s'escorre. Si hablamos de otras cremas, pues podríamos tener hidratantes, cremas para calentar los músculos antes de entrenar (¿por qué, vamos, para que calentarlos corriendo si tienes una crema?), cremas antiestrías, cremas termoreductoras para los abdominales o piernas… Y claro, otra muy importante dependiendo de la época puede ser la crema solar, para evitar esas marcas tan chulas de morenéz de cuello para arriba, la mitad de brazos, y solo las rodillas. Si parlem d'altres cremes, ja que podríem tenir hidratants, cremes per escalfar els músculs abans d'entrenar (per què, anem, perquè escalfar corrent si tens una crema?), Cremes antiestries, cremes termoreductoras per als abdominals o cames ... I és clar , una altra molt important depenent de l'època pot ser la crema solar, per evitar aquestes marques tan xules de morenor de coll cap amunt, la meitat de braços, i només els genolls. Sexy, sexy… Sexy, sexy ...

Disfressa de corredor pistarunner

Un cop tenim al nostre runner bé cremós, aquí tot ell / a amb un color blanc Iniesta que riu-te tu de l'original, pensaríeu que toca posar-li una mica de roba, però esteu equivocats. Us deixeu una cosa important; la cinta amb el pulsòmetre. No entraré en teories de si és millor córrer amb o sense (cinta, que no cor). I és clar, si hi ha cinta, també hi ha rellotge amb GPS (o no), i si pot ser amb múltiples funcions i esports que et permeten calcular fins l'esforç que fas quan vas al lavabo ... La llet, vaja. Per si els nostres dades no es guarden correctament, hi ha gent que porta el seu polsera biomètrica també, no fos cas ...

Antes de pasar a la ropa interior, nos falta la capa de “lesiones”. Aquí tenemos las famosas cintas de fisioterapia de color azul, que muchos piensan que les dan un aire a Madelman o superhéroe recuperándose de una gran batalla, aunque la verdad más bien diría yo que a padre donde sus hijos se han divertido intentando pegarlo a la pared con cinta azul para cerrar cajas. Si esto no sirve, también están además las tobilleras, rodilleras, y todas las “eras” que sean de menester.

Pasamos a la ropa interior, donde cada uno tiene sus manías. Que sí slips, que si sujetador con agarre (algunos hombres también), que si calcetines para ampollas, medias de diferentes clases o calcetines y perneras a parte… Con esto ya podríamos ir terminando, ¿no? Pues va a ser que no. Nos hemos dejado la camiseta interior de compresión, imprescindible para lucir tipito, y los manguitos de brazos también compresores si queremos, para que nos sintamos como una auténtica butifarra bien embutida.

Pasemos a otra capa. Nos faltan los pantalones: de tenis, de fútbol, compresores cortos o largos, medias de pierna entera, o cualquier otra prenda que nos sirva. Si también son medias compresoras, seguramente la cabeza nos podría llegar a explotar porque la sangre tiene que circular por algún sitio, pero bueno… Y como camiseta, ¿que ponemos? Si no queremos ponernos una térmica por encima de la compresora, que seguro que hay gente que lo hace, ya tocaría la CAMISETA. Sí, esa cosa que no tenemos ningún runner. Esa cosa que nunca regalan en las carreras, y que nos encontramos hasta la sopa… “¿Cariño, que hay de cenar? Caldo Aneto con salsa de camiseta del domingo. La sopa es roja porqué ha desteñido…”. Pues eso. Para gustos, por cierto, colores, y nunca mejor dicho. Hay algunas que parece que las ha dibujado el niño pequeño de dos años del que hacía la carrera, y otras que está claro que Salvador Dalí tenía un mal día. Eso sí, como sea de una carrera importante, no te la quitas de encima…

Ya casi hemos acabado, pero noooo…. Ja gairebé hem acabat, però noooo .... ¡Ostia, que hoy hace viento! ¡Òstia, que avui fa vent! Pues nada, nos ponemos un paravientos y a volar. Doncs res, ens posem una paravents i a volar. ¿Y el frio qué? I el fred què? Guantes, por dios, aquellos ultrafinos tan monos que es como no llevar nada. Guants, per déu, aquells ultrafins tan micos que és com no portar res. Aunque claro, mucho mejor eso, que no ponerse los de esquiar, los de ir en moto, o unos de cuero en plan: “soy un psicópata runner y voy a matarte”. Encara que clar, molt millor això, que no posar-se els d'esquiar, els d'anar en moto, o uns de cuir en pla: "sóc un psicòpata runner i vaig a matar-te". Y cuando el runner se pone los guantes, se da cuenta que se está olvidando de algo importante. I quan el runner es posa els guants, s'adona que s'està oblidant d'alguna cosa important. ¡La cabeza! ¡El cap! Bueno, esa en teoría la lleva, pero necesita cubrirla con algo, que sino no va a conjunto con el resto. Bé, aquesta en teoria la porta, però necessita cobrir-la amb alguna cosa, que si no, no va a conjunt amb la resta. Así que tenemos gorras, pañuelos o cintas para la cabeza, y claro está, las gafas de sol de 10 euros o menos que como mires directo hacia este se te quedan los ojos que ni Stevie Wonder (para los jóvenes, era un ciego que tocaba el piano y otras cosas). Així que tenim gorres, mocadors o cintes per al cap, i és clar, les ulleres de sol de 10 euros o menys que com miris directe cap a aquest se't queden els ulls que ni Stevie Wonder (per als joves, era un cec que tocava el piano i altres coses).

¡Por fin hemos acabado! Per fi hem acabat! Pues creo que no… ¡Error! Doncs crec que no ... ¡Error! Hay mucha gente que sin música no es persona (¿será gato o piedra?), y necesita su reproductor mp3 con su fundita. Hi ha molta gent que sense música no és persona (¿serà gat o pedra?), I necessita el seu reproductor mp3 amb la seva fundita. ¿Pero, y si te llaman, o como me pasa a mi tienes que estar atento al maldito móvil del trabajo? Però, i si et diuen, o com em passa a mi has d'estar atent al maleït mòbil de la feina? Pues brazalete y móvil, y auriculares con bluetooth si te apetece, para que así sí alguien te llame piense que no estás corriendo, sino haciendo el amor con voz jadeante. Doncs braçalet i mòbil, i auriculars amb bluetooth si et ve de gust, perquè així si algú et cridi pensi que no estàs corrent, sinó fent l'amor amb veu panteixant. No veas que risas cuando es tu abuela quien llama… No vegis que rialles quan és la teva àvia qui diu ...

Ara sí, ja està a punt! Com a runner ben preparat, amb la seva disfressa perfecte, va cap a la porta, l'obre i s'adona que porta les claus a la mà. On les fica ara si resulta que tot és molt "molón" però no té butxaques? Doncs s'agafa una ronyonera de runner (que no de col·legi), i les fica allà, juntament amb algun euro per si la tirada és llarga, no troba cap font, i li agafa una deshidratació. També és una bona idea portar una mica de diners per si es lesiona o li dóna una rampa (cosa que per cert només et pot passar just quan estàs a 10 o més quilòmetres de casa teva), però això no serveix per a tothom. En el meu cas, per exemple, en moltes de les meves tirades llargues, diguem que els transports estan una mica lluny... Com no agafi un senglar o un tractor, ho tinc cru. Això seria tot el que es necessita per a una disfressa completa de runner, sempre que no siguis un Trail Runner, on llavors la llista es multiplica per dos... Un altre dia ja us parlaré dels triatletes, ja veureu, ens farem uns riures...

Ja per acabar, el runner, super content, per fi surt al carrer disposat a donar-ho tot perquè té una carrera, es mira els peus i diu: "Merda, les sabatilles de córrer i el xip!". I només quan arriba a la cursa després de canviar-se és quan descobreix que s'ha deixat el portadorsales, el dorsal, i algun gel ...

Salut i kilòmetres!

Crònica MItja de Granollers 2016

Avui ha tocat fer la mitja per excel·lència, una cursa que ja he corregut tres cops. Bàsicament, des de que corro, no he faltat cap any. Aquesta vegada, el nombre de gent que hem anat a fer-la ha estat brutal. Per una banda més de 14 corresolidaris, i per l’altre la “friolera” de 23 de Viladecans Triatló. Viladecans avui crec que s’ha quedat vuit, hahaha. La Mitja de Granollers té aquestes coses…

Per començar, super content perquè gràcies a la pluja i l’ambient no he tingut res d’asma, i no he hagut de fer servir Ventolín, ole! La cosa ha estat molt i molt renyida, i ha estat una cursa dura, épica, amb una mica de vent (poca cosa), però sobretot pluja i alguns diuen que fred en el tram final. Després del caos de trobar-se allà (hi ha hagut gent que ni he vist d’uns i d’altres), he anat cap a la meta on m’he posat amb en Xavi (la jove promesa) i en Franc de Viladecans Triatló. A pocs metres estava en Berto (la vella promesa, hahaha) i Juan Pablo. Els corresolidaris estaven desperdigats per diferents calaixos i avui no n’he vist ni un mentre corria. També és cert que trobar algú entre 9000 persones com que costa…

He sortit amb en Xavi i hem anant obrint-nos camí entre l’infern de cames. Amb tanta gent era complicat avançar, però ens anàvem fent un forat com podíem. Jo intentava que no apretés massa, però ell tenia ganes, aixi que ha arribat un moment que ens hem separat, cap el km 3, i s’ha posat al davant amb en Franc i en Juan Pablo. Aleshores ha estat quan se’ns ha ajuntat en Sapri (també de VT), i hem anat tirant fins el km 7 tots dos. El ritme era més o menys el que pensava portar, al voltant de 4’15”, que tenint en compte la pujada estava fantàstic. De tant en tant vigilava les pulsacions per no passar-me, ja que veia lluny a en Xavi i la resta i tenia ganes d’apretar.

Quan he arribat a la garriga he començat a forçar el ritme sabent que ja no quedava gaire per arribar a la part de la baixada, i a la part de l’esglèsia he atrapat a en Franc i l’he avançat. He començat a baixar per la rambla i cap a la meitat he trobat de nou a en Xavi. La frase que li he fotut ha estat: “Vaja ritme que heu fotut. Ara no val abaixar, eh!”. I res, ens hem possat a un ritme al voltant de 4′ el Km. Amb tot això ha començat a ploure…

Cap el 13 o així hem atrapat a en Juan Pablo, i també s’ha unit a nosaltres. Hem fet els tobogans sense baixar precissament el ritme, i en el darrer ja es començava a notar el cansament a les cames. Allà hem perdut a en Juan Pablo i cap el 16, com ja tenia pensat, canvi de ritme de nou, i he fet els darrers 5 km que eren de baixada a 3’45” de mitja. Em pensava que en Xavi em seguia, però al final no ha estat així, i la veritat es que m’ha estranyat perquè el veia fresc. O era cara de poker, però el tio la clavaba perquè semblava que no patis.

La pitjor part ha estat el darrer kilòmetre i mig, no pel cansament, ni tampoc per la pluja que ha començat a ser més forta durant tota la baixada, sino pel terra mullat sobre la rajola “socialista”. La rajola socialista és la típica que es posa al terra de totes les places de poble on governa els PSC, on es carreguen tot lo verd, i només deixen aquest tipus de pedra. El problema principal ha estat que les sabatilles no s’enganxaven per culpa de la pluja, i he estat tot el tram de rajoles patinant com si fos un dibuix animat d’aquells on es mouen les cames però no el personatge. No me l’he fotut de miracle, vaja. Quan he tornat a l’asfalt, pels darrers metres, he respirat alleugit (bé, és una forma de parlar perquè en aquell moment anava ja a 3’35”…).

mitja granollers
Foto de Runmagazine.es

He esperat a que arribessin els companys i de pet cap al pavellò, perquè amb la que estava caient gairebé no calia ni dutxa. Aprofitant que no hi havia cua (ni crec que ni haguès gaire després), he agafat un Caldo Aneto calent i taronga. Per cert, amb l’aigua la bossa amb les botelles se m’ha trencat a mi i a molts corredors, cosa a tenir en compte per altres cops…

Com que ja anava dutxat amb la pluja (guarro, eh?), i com que em van fer saber més tard les dutxes dels homes només donaven aigua freda (és clar que sí, amb dos collons), m’he eixugat i m’he canviat. He parlat una mica amb tots els que hem anat i m’he trobat també amb en Pep, un altre amic que ha fet la mitja i que havia fet marca, igual que molts Corresolidaris (com Xavi Sancho, per exemple) i VT (crec que Berto, a punt de baixar de 1h23, i en Xavi). Un gran dia al final. Per cert, a Avelino l’han entrevistat. Ho podeu veure aquí, al minut 59:34. També podeu provar de buscar-vos…

Passem a la fitxa:

Distància: 21’073 Km.
Altura guanyada positiva: 122 metres
Zona: Granollers.
Valoració Organització: 8. Tot ha anat molt bé. Com que hi ha tanta gentada, tots els problemes que hi ha son deguts a aquest fenomen. També, si no t’ho coneixes, costa una mica de trobar algunes coses. El tema de l’entrada i sortida del pavelló només des d’un punt és si més no curiós, per no dir una mica molest, encara que entenc el per que. En la resta, tot està perfecte.
Recorregut: 8. Per mi és un recorregut entretingut, sobretot per l’ambientació que hi ha. És dur, ja que pateixes pujant, però sobretot, pateixes baixant per recuperar el temps que has perdut. Molt de compte amb els “badenes”!
Ambientació: 9. El millor de la cursa es l’ambientació. Destaca la gent que es bolca als carrers per animar, fins i tot plovent. Aquest any fins i tot hi havia algun lloc on hi havia timbalers.
Valoració Avituallament arribada: 8. Bossa amb un aigua i Powerade, i ja al pati, moltíssimes taronges, un te calent, un caldo calent que també feia falta, i he trobat a faltar els fruits secs o alguna altre cosa per menjar, clar que erem 9000 persones… Aquest any, potser per la pluja, no hi ha hagut tanta cua.
Valoració Avituallament mitja carrera: 7. Hi havia 3. Tots amb aigua, excepte el del kilòmetre 10 que tenia també beguda isotònica. Normalment sempre estan situats o al mateix kilòmetre, o una mica després, però en aquesta cursa estan situats una mica abans d’on toca (abans del Km 5, del 10, i del 15).
Sorteig Regals: No. Amb tanta gent, igualment, és més fàcil que et toqui la loteria. I millor…
Dutxes: Sí, però amb alguns problemes. També és cert que si tothom es dutxa allà, vaja, que les coses poden fallar. Anar al tren debía ser com una cambra de gassos per a molts, i això que havia plogut…
Guardarroba: Sí. El sistema és les dues darreres xifres del dorsal, el que evita moltes cues.
Aparcament: 6. La culpa no és de la organització, que quedi clar, però el tema d’aparcar és un descontrol. És pot aparcar? Sí, perquè tothom aparca on li dona la gana. Això sí, millor no arribeu tard. I després per sortir de Granollers prepareu-vos per una bona cua.
Altres serveis a destacar: Crec que no
Bossa del corredor: Sí, com sempre fantàstica, de les millors que hi ha: samarreta adidas, un paravents, pasta Gallo, Líquid KH-7, pasta oriental de dos tipus, tiquet d’anada i tornada per la Renfe (suposant que aquesta funcioni), i el millor de tots: unes malles per poder celebrar carnestoltes com el pallasso de Micolor!!! Bromes a part, bossa fantàstica.
Data: 07/02/2015.
Preu: 25€. (una mica més barata si la reserves amb temps)

En quant a les meves estadístiques, doncs el que més o menys us deia:

Temps real: 1h:26m:25s
Posició final: 612.
Participants que han acabat: 8624.

Al final nova MMP!!! Molt content, baixant dos minuts gairebé!

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!

Córrer amb Asma

Fa temps que volia escriure un article sobre que implica patir Asma sent un corredor, ja que és una malaltia que m’afecta directament. Jo us parlaré amb com m’afecta a mi, ja que cada cas és un món, i que faig jo per compaginar-lo amb l’esport. Disculpeu si en algun moment faig una mica de broma, però és millor prendre-s’ho així…

L’asma, pels que no ho sapigueu, és una malaltia que bàsicament et tapa les vies respiratories, amb el que et quedes sense aire. Una putada, vaja. Més avall teniu una figura on podeu veure exactament que és el que passa a nivell fisiológic, però aquí no parlaré d’això. Simplemente tingueu al cap l’imatge de que voleu respirar i algú us está tapant la boca amb una mà, però que això que us dis us está passant dins dels vostres pulmons. A que mola?

Jo tinc asma des de naixement. Quan era petit m’afectava diguem que quan li donava la gana: quan feia esport, quan canviava de casa (vacances, hotels, caps de setmana…), i no sempre, o quan sense cap motiu aparent m’agafava. Així vaig estar fins els 17, 18 anys, on pràcticament em va desaparèixer del tot (progressivament). No va ser fins fa un parell d’anys que em va tornar a aparèixer, encara que d’una forma diferent. Per sort, el meu asma sempre ha estat “fluixet”, el que m’impossibilita fer esport per falta d’aire quan en tinc, però no m’obliga a anar a l’hospital correns (en cotxe, vaja, perquè corren no hi arribo…). Només un cop vaig necessitar que em connectessin amb una bombona d’aquelles d’oxigen (i no sé quina cosa més portava que vaig acabar amb una sensacio “rara”) perquè tenia un atac fort.

De petit prenia un xarop repugnant, asquerós i no sé com més definir-lo, que a més trigava una eternitat en fer-me efecte. No va ser fins els 10 anys o així que va aparèixer el famós Ventolín Inhalador, i el canvi va ser substancial. Aquest medicament és un broncodilatador. Això vol dir que relaxa els músculs dels bronquis i permet que entri més aire (vaja, que entri, que ja és molt).

Alguns companys m’han fet alguns comentaris sobre que no val dopar-se… I és cert que hi ha alguns corredors que no tenen cap malaltia respiratòria, als que anomenaré idiotes, i que fan servir el Ventolín per millorar la seva capacitat pulmonar. A veure, som corredors populars!!! Fer servir el Ventolin per intentar esgarrapar uns segons és de burros, i més quan té efectes adversos, però cadascú amb la seva consciència.

Asthma attack-illustration NIH

També hi ha una cosa que m’agradaria deixar molt clara. Una persona que no té asma, i es pren el Ventolín, sí que és cert que millorarà la seva capacitat pulmonar temporalment (allà ell, a part de que sí que és dopatge en aquest cas). Una persona que té un atac d’asma i es pren el Ventolín (evidentment en aquest cas no es considera dopatge), el que aconseguirà és tenir una capacitat pulmonar normal amb sort, ja que la malaltia no la cura el Ventolín, simplement l’amaga. En el meu cas, per exemple, el que em passa es que l’asma em tapona els alvèols més petits, deixant-los inoperatius, i si va a més, doncs els bronquis. Amb el Ventolín s’obren les vies d’aire, però el que està taponat pels mocs a baix nivell, està taponat. Deixo d’ofegar-me, bàsicament, però no respiro millor que si no tingués res d’asma.

Actualment jo tinc un tipus d’asma que només em surt quan faig esport (AIE), i no sempre. Bé, no és cert del tot, ja que quan em surt per culpa de l’esport realment es perquè ja el tinc de base, però és tan fluix que no me’l noto si no faig respiracions molt forçades. Per tant, no el tinc sempre, i pel que he pogut comprovar, depèn molt de l’època de l’any. Bàsicament, quan fa fred, i si a sobre l’ambient és molt sec i amb contaminació, aleshores em fot l’òstia. És clar, vivint a Barcelona o a l’àrea metropolitana, això és un desastre. Segurament a Barcelona ja estaria a la UCI, hahaha, però on estic el grau de contaminació és una mica menor i això el para una mica.

Bàsicament, durant 6 mesos de l’any no necessito cap tipus de medicació. Corro i no tinc res de res. Ara bé, la resta de l’any, pel que estic comprovant, doncs depèn. Com que no m’agafa sempre que corro, el que faig al principi es anar amb el ventolín “a la motxilla”. Si m’agafa, me’l prenc, i sinó, doncs res. De fet, més d’un cop, si l’atac no es massa bestia, intento córrer sense medicar-me i és com una mena d’entrenament de muntanya, però acabo molt adolorit i massa bo no deu ser…

La cursa de Sant Antoni va ser un exemple de Ventolín per atac inesperat. El que no faig mai, que és una cosa que recomanen alguns metges, es prendre Ventolín per prevenció abans de córrer. És un medicament “xungo”, i jo de vosaltres no ho faria. És cert que al no fer-ho, el que passa es que “perdo segons” ja que durant 2 o 3 km estic corrent amb falta d’oxigen, però m’importa un rave. També és cert que si m’agafa un atac en una cursa de 5 Km, on l’intensitat és més forta, gairebé no hi ha temps ni de que actui el medicament (i m’ha passat, sense anar més lluny aquest dissabte).

Quan començo a detectar que gairebé és cada cop que corro que tinc asma fort, aleshores ja haig de canviar de tàctica, i com que el Ventolín no és gaire bo per la salut, passo a fer cas al metge i em començo a prendre el Symbicort. Aquest medicament té uns efectes diferents que el Ventolín. És un medicament que en el meu cas haig de prendre un cop al dia, i que redueix la inflamació dels pulmons, i a la vegada dilata una mica els bronquis. No és com el Ventolín que té efecte immediat per quan tens un atac, sinó que es per controlar l’asma. El problema és que és un conyàs prendre’l cada dia, i mai sé quan puc deixar de fer-lo servir. Si fos per alguns metges, l’hauria de fer servir sempre, però no és cert. En el cas del Symbicort, per a que veieu que és més fluix, no es considera dopatge sempre i quant no hagis de fer més de dos inhalacions per dia (jo en faig una).

Tornant amb els idiotes, no prengueu Symbicort si no teniu asma,No guanyareu res de res… Amb el Ventolín és de burros, sí, però amb l’altre que a més és per tractar la malaltia, que s’ha de prendre cada dia, i que no incrementa la capacitat pulmonar com el Ventolín s’ha de ser, perdoneu l’expressió, tonto del cul.

Una cosa molt interessant i curiosa és que nadant no he tingut mai asma. Llàstima que nadant soc tan bo com una tortuga marejada…

Salut i kilòmetres!