Arxiu de la categoria: Bàsics

conceptes bàsics per al runner

La disfressa de Runner (sí, la teva)

Ara que ja ha passat carnaval, i per tant l'època de disfressar-se, potser és el moment de parlar d'un tema que fa temps que volia treure a la llum. El títol del post ho deixa molt clar, perquè sí, siguem sincers, tot bon corredor porta una bona disfressa de runner, i ho fa tot l'any. No t'enganyis, tu, el/la que està negant amb el cap també.

Un runner es como una cebolla. Un runner és com una ceba. Está formado por varias capas, y según la intensidad del entreno hasta huele igual. Està format per diverses capes, i segons la intensitat de l'entrenament fins fa olor igual. Para hacerlo fácil, voy a explicar como es este disfraz según lo que se podría considerar un máximo exponente (nadie en particular, tranquilos), imaginando un runner que lleva todo lo habido y por haber. Per fer-ho fàcil, vaig a explicar com és aquesta disfressa segons el que es podria considerar un màxim exponent (ningú en particular, tranquils), imaginant un runner que porta tot el hagut i per haver. Sí, fijo que puede que os parezca “jocoso”, pero la verdad es que en cierto modo cada uno de nosotros está muy cerca en algunos aspectos. Sí, segur que pot ser que us sembli "jocós", però la veritat és que en certa manera cada un de nosaltres està molt a prop en alguns aspectes.

Si empezamos por la primera capa, la capa “en pelotas”, aquí todos somos bastante parecidos. Si comencem per la primera capa, la capa "en pilotes", aquí tots som bastant semblants. Tendremos más o menos pectorales (y siendo hombres, también vale el comentario), tendremos o no un embrión de tercera pierna, y dependiendo del tiempo que hace que corramos habremos perdido más o menos kilos. Tindrem més o menys pectorals (i sent homes, també val el comentari), tindrem o no un embrió de tercera cama, i depenent del temps que fa que correm haurem perdut més o menys quilos. Hasta aquí todo normal… Fins aquí tot normal ...

La segunda capa es la primera capa interior (no donde está la belleza). La segona capa és la primera capa interior (no on hi ha la bellesa). Seria todo aquello que va por encima de la piel pero no se ve a primera vista. Seria tot allò que va per sobre de la pell però no es veu a primera vista. Aquí tendríamos las cremas y derivados. Aquí tindríem les cremes i derivats. Empecemos con un básico para muchos, y más para los principiantes: la vaselina. Comencem amb un bàsic per a molts, i més per als principiants: la vaselina. Para los exagerados, la llevarían casi en todas partes excepto aquellas zonas que solo usarían en su intimidad. Per als exagerats, la portarien gairebé a tot arreu excepte aquelles zones que només usarien en la seva intimitat. La verdad, de todas formas, es que se acercan a esas zonas… Tenemos pezones, cuello, ingles, axilas y plantas de los pies. La veritat, de totes maneres, és que s'acosten a aquestes zones ... Tenim mugrons, coll, engonals, aixelles i plantes dels peus. Vamos, que como abraces a un runner desnudo fijo que se te escurre. Anem, que com abracis a un runner nu fix que se't s'escorre. Si hablamos de otras cremas, pues podríamos tener hidratantes, cremas para calentar los músculos antes de entrenar (¿por qué, vamos, para que calentarlos corriendo si tienes una crema?), cremas antiestrías, cremas termoreductoras para los abdominales o piernas… Y claro, otra muy importante dependiendo de la época puede ser la crema solar, para evitar esas marcas tan chulas de morenéz de cuello para arriba, la mitad de brazos, y solo las rodillas. Si parlem d'altres cremes, ja que podríem tenir hidratants, cremes per escalfar els músculs abans d'entrenar (per què, anem, perquè escalfar corrent si tens una crema?), Cremes antiestries, cremes termoreductoras per als abdominals o cames ... I és clar , una altra molt important depenent de l'època pot ser la crema solar, per evitar aquestes marques tan xules de morenor de coll cap amunt, la meitat de braços, i només els genolls. Sexy, sexy… Sexy, sexy ...

Disfressa de corredor pistarunner

Un cop tenim al nostre runner bé cremós, aquí tot ell / a amb un color blanc Iniesta que riu-te tu de l'original, pensaríeu que toca posar-li una mica de roba, però esteu equivocats. Us deixeu una cosa important; la cinta amb el pulsòmetre. No entraré en teories de si és millor córrer amb o sense (cinta, que no cor). I és clar, si hi ha cinta, també hi ha rellotge amb GPS (o no), i si pot ser amb múltiples funcions i esports que et permeten calcular fins l'esforç que fas quan vas al lavabo ... La llet, vaja. Per si els nostres dades no es guarden correctament, hi ha gent que porta el seu polsera biomètrica també, no fos cas ...

Antes de pasar a la ropa interior, nos falta la capa de “lesiones”. Aquí tenemos las famosas cintas de fisioterapia de color azul, que muchos piensan que les dan un aire a Madelman o superhéroe recuperándose de una gran batalla, aunque la verdad más bien diría yo que a padre donde sus hijos se han divertido intentando pegarlo a la pared con cinta azul para cerrar cajas. Si esto no sirve, también están además las tobilleras, rodilleras, y todas las “eras” que sean de menester.

Pasamos a la ropa interior, donde cada uno tiene sus manías. Que sí slips, que si sujetador con agarre (algunos hombres también), que si calcetines para ampollas, medias de diferentes clases o calcetines y perneras a parte… Con esto ya podríamos ir terminando, ¿no? Pues va a ser que no. Nos hemos dejado la camiseta interior de compresión, imprescindible para lucir tipito, y los manguitos de brazos también compresores si queremos, para que nos sintamos como una auténtica butifarra bien embutida.

Pasemos a otra capa. Nos faltan los pantalones: de tenis, de fútbol, compresores cortos o largos, medias de pierna entera, o cualquier otra prenda que nos sirva. Si también son medias compresoras, seguramente la cabeza nos podría llegar a explotar porque la sangre tiene que circular por algún sitio, pero bueno… Y como camiseta, ¿que ponemos? Si no queremos ponernos una térmica por encima de la compresora, que seguro que hay gente que lo hace, ya tocaría la CAMISETA. Sí, esa cosa que no tenemos ningún runner. Esa cosa que nunca regalan en las carreras, y que nos encontramos hasta la sopa… “¿Cariño, que hay de cenar? Caldo Aneto con salsa de camiseta del domingo. La sopa es roja porqué ha desteñido…”. Pues eso. Para gustos, por cierto, colores, y nunca mejor dicho. Hay algunas que parece que las ha dibujado el niño pequeño de dos años del que hacía la carrera, y otras que está claro que Salvador Dalí tenía un mal día. Eso sí, como sea de una carrera importante, no te la quitas de encima…

Ya casi hemos acabado, pero noooo…. Ja gairebé hem acabat, però noooo .... ¡Ostia, que hoy hace viento! ¡Òstia, que avui fa vent! Pues nada, nos ponemos un paravientos y a volar. Doncs res, ens posem una paravents i a volar. ¿Y el frio qué? I el fred què? Guantes, por dios, aquellos ultrafinos tan monos que es como no llevar nada. Guants, per déu, aquells ultrafins tan micos que és com no portar res. Aunque claro, mucho mejor eso, que no ponerse los de esquiar, los de ir en moto, o unos de cuero en plan: “soy un psicópata runner y voy a matarte”. Encara que clar, molt millor això, que no posar-se els d'esquiar, els d'anar en moto, o uns de cuir en pla: "sóc un psicòpata runner i vaig a matar-te". Y cuando el runner se pone los guantes, se da cuenta que se está olvidando de algo importante. I quan el runner es posa els guants, s'adona que s'està oblidant d'alguna cosa important. ¡La cabeza! ¡El cap! Bueno, esa en teoría la lleva, pero necesita cubrirla con algo, que sino no va a conjunto con el resto. Bé, aquesta en teoria la porta, però necessita cobrir-la amb alguna cosa, que si no, no va a conjunt amb la resta. Así que tenemos gorras, pañuelos o cintas para la cabeza, y claro está, las gafas de sol de 10 euros o menos que como mires directo hacia este se te quedan los ojos que ni Stevie Wonder (para los jóvenes, era un ciego que tocaba el piano y otras cosas). Així que tenim gorres, mocadors o cintes per al cap, i és clar, les ulleres de sol de 10 euros o menys que com miris directe cap a aquest se't queden els ulls que ni Stevie Wonder (per als joves, era un cec que tocava el piano i altres coses).

¡Por fin hemos acabado! Per fi hem acabat! Pues creo que no… ¡Error! Doncs crec que no ... ¡Error! Hay mucha gente que sin música no es persona (¿será gato o piedra?), y necesita su reproductor mp3 con su fundita. Hi ha molta gent que sense música no és persona (¿serà gat o pedra?), I necessita el seu reproductor mp3 amb la seva fundita. ¿Pero, y si te llaman, o como me pasa a mi tienes que estar atento al maldito móvil del trabajo? Però, i si et diuen, o com em passa a mi has d'estar atent al maleït mòbil de la feina? Pues brazalete y móvil, y auriculares con bluetooth si te apetece, para que así sí alguien te llame piense que no estás corriendo, sino haciendo el amor con voz jadeante. Doncs braçalet i mòbil, i auriculars amb bluetooth si et ve de gust, perquè així si algú et cridi pensi que no estàs corrent, sinó fent l'amor amb veu panteixant. No veas que risas cuando es tu abuela quien llama… No vegis que rialles quan és la teva àvia qui diu ...

Ara sí, ja està a punt! Com a runner ben preparat, amb la seva disfressa perfecte, va cap a la porta, l'obre i s'adona que porta les claus a la mà. On les fica ara si resulta que tot és molt "molón" però no té butxaques? Doncs s'agafa una ronyonera de runner (que no de col·legi), i les fica allà, juntament amb algun euro per si la tirada és llarga, no troba cap font, i li agafa una deshidratació. També és una bona idea portar una mica de diners per si es lesiona o li dóna una rampa (cosa que per cert només et pot passar just quan estàs a 10 o més quilòmetres de casa teva), però això no serveix per a tothom. En el meu cas, per exemple, en moltes de les meves tirades llargues, diguem que els transports estan una mica lluny... Com no agafi un senglar o un tractor, ho tinc cru. Això seria tot el que es necessita per a una disfressa completa de runner, sempre que no siguis un Trail Runner, on llavors la llista es multiplica per dos... Un altre dia ja us parlaré dels triatletes, ja veureu, ens farem uns riures...

Ja per acabar, el runner, super content, per fi surt al carrer disposat a donar-ho tot perquè té una carrera, es mira els peus i diu: "Merda, les sabatilles de córrer i el xip!". I només quan arriba a la cursa després de canviar-se és quan descobreix que s'ha deixat el portadorsales, el dorsal, i algun gel ...

Salut i kilòmetres!

Córrer amb Asma

Fa temps que volia escriure un article sobre que implica patir Asma sent un corredor, ja que és una malaltia que m’afecta directament. Jo us parlaré amb com m’afecta a mi, ja que cada cas és un món, i que faig jo per compaginar-lo amb l’esport. Disculpeu si en algun moment faig una mica de broma, però és millor prendre-s’ho així…

L’asma, pels que no ho sapigueu, és una malaltia que bàsicament et tapa les vies respiratories, amb el que et quedes sense aire. Una putada, vaja. Més avall teniu una figura on podeu veure exactament que és el que passa a nivell fisiológic, però aquí no parlaré d’això. Simplemente tingueu al cap l’imatge de que voleu respirar i algú us está tapant la boca amb una mà, però que això que us dis us está passant dins dels vostres pulmons. A que mola?

Jo tinc asma des de naixement. Quan era petit m’afectava diguem que quan li donava la gana: quan feia esport, quan canviava de casa (vacances, hotels, caps de setmana…), i no sempre, o quan sense cap motiu aparent m’agafava. Així vaig estar fins els 17, 18 anys, on pràcticament em va desaparèixer del tot (progressivament). No va ser fins fa un parell d’anys que em va tornar a aparèixer, encara que d’una forma diferent. Per sort, el meu asma sempre ha estat “fluixet”, el que m’impossibilita fer esport per falta d’aire quan en tinc, però no m’obliga a anar a l’hospital correns (en cotxe, vaja, perquè corren no hi arribo…). Només un cop vaig necessitar que em connectessin amb una bombona d’aquelles d’oxigen (i no sé quina cosa més portava que vaig acabar amb una sensacio “rara”) perquè tenia un atac fort.

De petit prenia un xarop repugnant, asquerós i no sé com més definir-lo, que a més trigava una eternitat en fer-me efecte. No va ser fins els 10 anys o així que va aparèixer el famós Ventolín Inhalador, i el canvi va ser substancial. Aquest medicament és un broncodilatador. Això vol dir que relaxa els músculs dels bronquis i permet que entri més aire (vaja, que entri, que ja és molt).

Alguns companys m’han fet alguns comentaris sobre que no val dopar-se… I és cert que hi ha alguns corredors que no tenen cap malaltia respiratòria, als que anomenaré idiotes, i que fan servir el Ventolín per millorar la seva capacitat pulmonar. A veure, som corredors populars!!! Fer servir el Ventolin per intentar esgarrapar uns segons és de burros, i més quan té efectes adversos, però cadascú amb la seva consciència.

Asthma attack-illustration NIH

També hi ha una cosa que m’agradaria deixar molt clara. Una persona que no té asma, i es pren el Ventolín, sí que és cert que millorarà la seva capacitat pulmonar temporalment (allà ell, a part de que sí que és dopatge en aquest cas). Una persona que té un atac d’asma i es pren el Ventolín (evidentment en aquest cas no es considera dopatge), el que aconseguirà és tenir una capacitat pulmonar normal amb sort, ja que la malaltia no la cura el Ventolín, simplement l’amaga. En el meu cas, per exemple, el que em passa es que l’asma em tapona els alvèols més petits, deixant-los inoperatius, i si va a més, doncs els bronquis. Amb el Ventolín s’obren les vies d’aire, però el que està taponat pels mocs a baix nivell, està taponat. Deixo d’ofegar-me, bàsicament, però no respiro millor que si no tingués res d’asma.

Actualment jo tinc un tipus d’asma que només em surt quan faig esport (AIE), i no sempre. Bé, no és cert del tot, ja que quan em surt per culpa de l’esport realment es perquè ja el tinc de base, però és tan fluix que no me’l noto si no faig respiracions molt forçades. Per tant, no el tinc sempre, i pel que he pogut comprovar, depèn molt de l’època de l’any. Bàsicament, quan fa fred, i si a sobre l’ambient és molt sec i amb contaminació, aleshores em fot l’òstia. És clar, vivint a Barcelona o a l’àrea metropolitana, això és un desastre. Segurament a Barcelona ja estaria a la UCI, hahaha, però on estic el grau de contaminació és una mica menor i això el para una mica.

Bàsicament, durant 6 mesos de l’any no necessito cap tipus de medicació. Corro i no tinc res de res. Ara bé, la resta de l’any, pel que estic comprovant, doncs depèn. Com que no m’agafa sempre que corro, el que faig al principi es anar amb el ventolín “a la motxilla”. Si m’agafa, me’l prenc, i sinó, doncs res. De fet, més d’un cop, si l’atac no es massa bestia, intento córrer sense medicar-me i és com una mena d’entrenament de muntanya, però acabo molt adolorit i massa bo no deu ser…

La cursa de Sant Antoni va ser un exemple de Ventolín per atac inesperat. El que no faig mai, que és una cosa que recomanen alguns metges, es prendre Ventolín per prevenció abans de córrer. És un medicament “xungo”, i jo de vosaltres no ho faria. És cert que al no fer-ho, el que passa es que “perdo segons” ja que durant 2 o 3 km estic corrent amb falta d’oxigen, però m’importa un rave. També és cert que si m’agafa un atac en una cursa de 5 Km, on l’intensitat és més forta, gairebé no hi ha temps ni de que actui el medicament (i m’ha passat, sense anar més lluny aquest dissabte).

Quan començo a detectar que gairebé és cada cop que corro que tinc asma fort, aleshores ja haig de canviar de tàctica, i com que el Ventolín no és gaire bo per la salut, passo a fer cas al metge i em començo a prendre el Symbicort. Aquest medicament té uns efectes diferents que el Ventolín. És un medicament que en el meu cas haig de prendre un cop al dia, i que redueix la inflamació dels pulmons, i a la vegada dilata una mica els bronquis. No és com el Ventolín que té efecte immediat per quan tens un atac, sinó que es per controlar l’asma. El problema és que és un conyàs prendre’l cada dia, i mai sé quan puc deixar de fer-lo servir. Si fos per alguns metges, l’hauria de fer servir sempre, però no és cert. En el cas del Symbicort, per a que veieu que és més fluix, no es considera dopatge sempre i quant no hagis de fer més de dos inhalacions per dia (jo en faig una).

Tornant amb els idiotes, no prengueu Symbicort si no teniu asma,No guanyareu res de res… Amb el Ventolín és de burros, sí, però amb l’altre que a més és per tractar la malaltia, que s’ha de prendre cada dia, i que no incrementa la capacitat pulmonar com el Ventolín s’ha de ser, perdoneu l’expressió, tonto del cul.

Una cosa molt interessant i curiosa és que nadant no he tingut mai asma. Llàstima que nadant soc tan bo com una tortuga marejada…

Salut i kilòmetres!

Regles per runners I: Llenties

Tot corredor ha de complir una sèrie de regles per runners abans d’anar a entrenar, o mentre entrena. Algunes son molt bàsiques i de sentit comú, pero a vegades en les saltem. No estem parlant “d’avançar per la dreta a un altre runner”, ni de mirar cap en darrera abans de fer-ho per si ve un cotxe o una moto, sinó d’altre tipus de regles.

Son regles que a vegades no et dones compte, i les trenques, com m’ha passat avui. Quina estat? Doncs cometre l’error de dinar llenties amb bacó, pernil i més. Si l’entrenament que faràs es suau, doncs mira, encara pots saltar-te la, però com sigui fort la cosa canvia. Avui em tocaven fer 15 km a ritme constant de 4’15” el Km. Una cosa que per mi és bastant dura, com veureu després al garmin. Com ha afectat el dinar? Doncs corria cap a les 19:30 per sort, amb el que s’estava digerint mes avall, i això s’ha traduït en tenir com una mena de propulsió extra una mica molesta. Per sort anava sol… També, quan estas fent esforç, alguns cop et passa com els nens de pocs mesos, i sense que et donin cap copet a l’esquena, pots notar com puja l’oloreta i el gust de llenties amb bacó i pernil. Una cosa molt agradable.

Així que ja sabeu. És una cosa que el meu entrenador m’ha dit molts cops, però un, quan no hi cau, doncs li torna a passar.

Us deixo el garmin:

Salut i kilòmetres!

Prova d’Esforç i entrenament

Tranquils, no us espanteu per la foto. Encara que faci mala pinta no és que em passi res greu. Avui divendres he fet una prova d’esforç amb anàlisi de gasos al Centre de Medicina de l’Esport de Granollers. L’ajuntament de Granollers subvenciona part de les proves, el que trobo una iniciativa molt bona. El color de pell és el meu natural, conegut com Blanc Iniesta. De fet, estic enfadat amb l’Iniesta perquè aquest color jo ja el tenia abans que ell i m’ha robat el nom (abans era Color Blanc Nuclear Marc), però que hi farem. També semblo més prim del que estic, però en veritat tinc un IMC (índex de massa corporal) perfecte (21,68). En quant al percentatge de teixit adipós també estic bé, gairebé un 10%.

La veritat es que m’han tractat molt bé entre la doctora Maite i la Montse, així com una altre doctora que estava aprenent amb elles i que per desgracia no recordo el nom (soc horrible per aquestes coses). Primer m’han fet omplir una fitxa amb els antecedents (que si bec, que sí fumo, malalties, al·lèrgies, cor i altres dades personals rellevants per a l’esport). Després ja m’han començat a fer les proves. Primer mesurant la grassa, després la mida dels ossos, un electrocardiograma en repòs, la respiració, la postura,… Ràpidament han detectat que tinc una cama més llarga que l’altre (l’esquerre), encara que per sort no m’afecta gaire. També m’han mirat les plantes dels peus i han vist que soc neutre del peu esquerre, i una mica pronador del dret, i que tinc peus plans de grau 1 (el més baix). En teoria això no m’hauria de donar problemes, com a molt als bessons i a la part exterior dels genolls. M’han dit que faig molt bé de córrer ara amb la punta, perquè va millor per les extremitats a la llarga. També m’han explicat que es millor fer muntanya que asfalt, perquè sempre vas més de punta. Molt interessant!

A l’altre sala (on és corria), m’han fet unes proves de força de quàdriceps i mans (m’ha sortit una força mitja), i he descobert que soc més ample que alt, cosa que m’ha sorprès molt i que es veu que es bo. Això vol dir que amb els braços en creu mesuro més que en alçada (6 centímetres més). Vaja, que tinc els braços més llargs. A part de permetrem caminar més com un orangutan això deu tenir la seva utilitat, jeje. També m’han mesurat mida de bíceps i bessons, i com acostuma a passar, amb el meu aspecte, la gent es sorprèn que tingui tanta bola.

La espirometria també m’ha sortit amb tots els valors per sobre del percentual, i això que soc asmàtic. Després ja he començat a córrer amb la cinta. Anava amb la malla aquesta blanca que sembla de Freddie Mercury per posar tot el tema dels sensors per l’electrocardiograma, i la màscara per respirar. He començat a 6 Km/h amb percentatge de 3% de rampa, i he acabat als 17 Km/h. Hi havia dos protocols possibles, el que he fet (per asfalt), i un per muntanya, on el que es fa és incrementar cada cop més la pendent i la velocitat. He escollit asfalt per que ho volia per la Marató. Les pulsacions màximes han estat 175, una mica per sota del meu màxim. Tampoc era qüestió de petar allà, patinar, i deixar-me les dents a la barra de la cinta per fer-me el “matxote”.

Els meus umbrals actualment estan en 125 per l’aeróbic, i 165 per l’anaeròbic. Amb això ara ja tinc més clar com entrenar, i com córrer també les curses de llarga distància. En Paco segur que em podrà dir més coses. També m’han comentat que estic perfecte per fer el temps que jo volia fer per la Marató. El més bo és que m’han dit la marca sense que jo els digués quina era la que volia.

Quan he acabat i he arribat a Cornellà, he fet l’entrenament que em tocava. Com que anava molt just de temps, i ja havia corregut durant la prova (calculo que una mica més de 2 Km), en comptes de fer 15 he fet 13 a 4’32” el Km pel riu Llobregat, per variar una mica. Us deixo el Garmin, com sempre, per si voleu veure com ha anat. He notat el fred, el vent, i potser una mica el cansament previ.

Salut i kilòmetres!