Arxiu de l'etiqueta: asma

Crònica Marxa del Garraf 21 Km

Després del Half d’Empuriabrava he estat un parell de setmanes fent una mica de descans actiu, que ja ho necessitava. Aquesta darrera ja he intentat pujar una mica la càrrega d’entrenament, ja que el diumenge tenia la Marxa del Garraf. Com bé diu el nom, no es tracta d’una cursa realment, sinó d’una marxa on deixen també que qui vulgui la faci corren. Això fa per tant que no tingui algunes “particularitats” típiques de les curses: no hi ha dorsal pròpiament dit (hi ha una mena de targeta), no hi ha cronometratge, no hi ha podi (fan alguna cosa, però una setmana després), les indicacions no estan tan pensades per a corredors (jo i alguns més ens vam perdre en alguns trams), etc…

Aquesta cursa la vaig córrer amb els companys de Viladecans Triatló (VT). Hi havia una mica de “pique sano”, encara que realment hi havia poques opcions i es va imposar la lògica. Hi vam anar en Berto, Xavi, jo, Delia, Miguel, Dani, Rocío, Pablo, Leni, Javi i Sura. Us ho he posat per ordre de arribada a meta. En Berto, a més, va quedar primer… però tot això s’ha d’explicar millor. A part, en Jose Luís va fer la Marxa de 48 km, tela.

marxa_garraf_2016-2

Als corredors ens van fer passar a la zona de la anomenada gàbia per a que poguéssim sortir abans. Van donar la sortida, i em vaig posar en davant amb els primer cinc corredors anant a 3’30’’ el primer mig kilòmetre (perquè son així de besties), entre ells en Berto, un veí seu, i un amic d’aquest. Vam baixar una mica el ritme mentre pujàvem per agafar la carretera que porta a la Sentiu, i vam agafar el camí de terra que va paral·lel. Els tres primers corredors es van allunyar una mica, però els mantenia vigilats. Abans d’arribar a la pujada, però, ja vaig veure que alguna cosa no rutllava. Em costava una mica respirar, i efectivament, quan vaig arribar a la zona de la pujada, ho vaig notar: asma.

Em vaig cagar en tot, com us podeu imaginar. No era un atac fort d’aquells que has de parar del tot o demanar ajuda, per sort, però si suficient per haver de caminar i no poder recuperar en els petits descans de la pujada. Era un asma alveolar, no a nivell de bronquis. Sabia que si parava, m’aniria a més, i que si continuava podia també passar el mateix però almenys podria arribar fins un control i demanar a veure si tenien un inhalador, perquè per desgracia, això no ho tenia previst i no en portava.

marxa_garraf_2016-1

Vaig perdre ràpidament de vista als primers i em van avançar alguns corredors, entre ells en Xavi i en Dani. La pujada era dura i per tant ells tampoc podien córrer gaire i això va fer que no m’avancessin gaires. En alguna part més plana fins i tot vaig poder córrer una mica (per desgràcia estic una mica acostumat a córrer certs cops amb una mica d’asma, però es clar, el dèficit d’oxigen l’acabo pagant). Això em va permetre tornar a avançar a en Dani. Quan vaig arribar al primer control, cap el kilòmetre 8,5, em van dir que no tenien inhalador, així que vaig beure aigua, i vaig seguir. Allà igualment l’asma no m’havia anat a més. Al haver parat i tornar a arrencar, em va pujar una mica, però per sort quedava poc per arribar a dalt a la Morella (crec que es deia així).

A partir d’allà el camí va ser més planer, encara que seguint a un corredor tots dos ens vam equivocar de camí i vam anar a parar a una zona amb un Pedregal horrible on vaig perdre uns bons minuts. Vaig sortir i em vaig trobar a la Delia, i vam anar baixant fins arribar a una trialera de fang on hi ha una corda per agafar-se i no caure. Allà en Dani ens va passar com una exhalació, sense ni tocar la corda, i ens el vam mirar astorats. A la següent pujada el vam tornar a avançar.

Al no haver de forçar tant, aquí l’asma em va baixar. El tenia de fons, però només em molestava en les pujades, i com que eren curtes, podia anar tirant sempre i quant no em forces a les baixades (que com que eren molt tècniques per mi, tampoc podia forçar-me). No obstant anava massa alt de pulsacions pel que estava fent (menys aire, més pulsacions), i els músculs ho havien patit aquesta falta d’oxigen i em notava les cames tontes.

marxa_garraf_2016-4

Vaig arribar a un segon control, vaig parar a beure aigua i isotònica tranquil·lament, em vaig agafar també un tros de taronja, i vaig tornar a arrencar. Per cert, no ho he comentat, però com que no hi havia gots de plàstic, portava la meva motxilla Salomon amb el got que ens havia donat l’organització, el mòbil que també era obligatori, i la jaqueta d’en Xavi que no havia pogut deixar en lloc abans de la sortida i que li vaig deixar suada com per tirar-la després…

Els darrers 5 km, amb baixades força tècniques amb molta pedra, els vaig baixar tota l’estona seguint un corredor (Toni) que portava un ritme similar al meu. Quan vam arribar al darrer control, vam decidir fer els darrers kilòmetres junts. Vam xerrar una mica en els trams que ens ho permetia el ritme i el desnivell. En aquell punt és on l’organització va fallar més perquè no hi havia senyalització. Vam suposar que havíem d’entrar al camí de terra que hi ha paral·lel a la carretera de la sentiu a la primera entrada, i vam anar tirant. Quan vam arribar a la darrera rotonda, la que hi ha just abans del parc de Gavà, l’anàvem a creuar quan ens vam adonar que havíem de tirar cap en darrera per creuar pel pas de vianants i fer una espècie de V, i ho vam fer. En Xavi per exemple, com em va explicar després, va fer el mateix que nosaltres, però el corredor que anava darrere seu no, el que va fer que l’altre arribes abans a meta.

Després de creuar el parc seguint les cintes (una mica complicades de veure), vam anar cap a meta, vigilant que no ens atropelles cap cotxe. Li vaig dir a en Toni que ell entrés primer (ja que a més s’havia perdut un parell de cops durant la cursa, un d’ells quan vaig cometre l’error de seguir-lo), i vam entrar en setena i vuitena posició, el que tampoc està gens malament tenint en compte l’asma, que en aquell punt ja només era residual. En Berto va quedar primer, vint minuts abans que jo encara que per variar la classificació deia una altre cosa (hahaha), cinquè en Xavi, i destacar la Delia que va quedar primera dona, i la Rocío tercera. En Javi es va fotre una bona patacada a part, però va arribar bé amb la Leni i en Sura.

marxa_garraf_2016_vt

Al no ser una cursa, avui no us faré fitxa. Només destacaré que el tema del pàrquing va estar força bé ja que la policia local va ajudar molt. Els avituallaments eren molt correctes amb l’únic inconvenient d’haver de portar el teu got. Potser la distribució en l’espai d’aquests no era la millor (el primer més tard del 8, i el darrer quan quedaven 3 kilòmetres). De la resta de coses ja us n’he anat parlant durant l’article.

En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Temps real: 2h:15m:25s
Posició final: 8
Participants que han acabat: Més de 100 corren, però no se quants encara.

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:


Salut i kilòmetres!

Córrer amb Asma

Fa temps que volia escriure un article sobre que implica patir Asma sent un corredor, ja que és una malaltia que m’afecta directament. Jo us parlaré amb com m’afecta a mi, ja que cada cas és un món, i que faig jo per compaginar-lo amb l’esport. Disculpeu si en algun moment faig una mica de broma, però és millor prendre-s’ho així…

L’asma, pels que no ho sapigueu, és una malaltia que bàsicament et tapa les vies respiratories, amb el que et quedes sense aire. Una putada, vaja. Més avall teniu una figura on podeu veure exactament que és el que passa a nivell fisiológic, però aquí no parlaré d’això. Simplemente tingueu al cap l’imatge de que voleu respirar i algú us está tapant la boca amb una mà, però que això que us dis us está passant dins dels vostres pulmons. A que mola?

Jo tinc asma des de naixement. Quan era petit m’afectava diguem que quan li donava la gana: quan feia esport, quan canviava de casa (vacances, hotels, caps de setmana…), i no sempre, o quan sense cap motiu aparent m’agafava. Així vaig estar fins els 17, 18 anys, on pràcticament em va desaparèixer del tot (progressivament). No va ser fins fa un parell d’anys que em va tornar a aparèixer, encara que d’una forma diferent. Per sort, el meu asma sempre ha estat “fluixet”, el que m’impossibilita fer esport per falta d’aire quan en tinc, però no m’obliga a anar a l’hospital correns (en cotxe, vaja, perquè corren no hi arribo…). Només un cop vaig necessitar que em connectessin amb una bombona d’aquelles d’oxigen (i no sé quina cosa més portava que vaig acabar amb una sensacio “rara”) perquè tenia un atac fort.

De petit prenia un xarop repugnant, asquerós i no sé com més definir-lo, que a més trigava una eternitat en fer-me efecte. No va ser fins els 10 anys o així que va aparèixer el famós Ventolín Inhalador, i el canvi va ser substancial. Aquest medicament és un broncodilatador. Això vol dir que relaxa els músculs dels bronquis i permet que entri més aire (vaja, que entri, que ja és molt).

Alguns companys m’han fet alguns comentaris sobre que no val dopar-se… I és cert que hi ha alguns corredors que no tenen cap malaltia respiratòria, als que anomenaré idiotes, i que fan servir el Ventolín per millorar la seva capacitat pulmonar. A veure, som corredors populars!!! Fer servir el Ventolin per intentar esgarrapar uns segons és de burros, i més quan té efectes adversos, però cadascú amb la seva consciència.

Asthma attack-illustration NIH

També hi ha una cosa que m’agradaria deixar molt clara. Una persona que no té asma, i es pren el Ventolín, sí que és cert que millorarà la seva capacitat pulmonar temporalment (allà ell, a part de que sí que és dopatge en aquest cas). Una persona que té un atac d’asma i es pren el Ventolín (evidentment en aquest cas no es considera dopatge), el que aconseguirà és tenir una capacitat pulmonar normal amb sort, ja que la malaltia no la cura el Ventolín, simplement l’amaga. En el meu cas, per exemple, el que em passa es que l’asma em tapona els alvèols més petits, deixant-los inoperatius, i si va a més, doncs els bronquis. Amb el Ventolín s’obren les vies d’aire, però el que està taponat pels mocs a baix nivell, està taponat. Deixo d’ofegar-me, bàsicament, però no respiro millor que si no tingués res d’asma.

Actualment jo tinc un tipus d’asma que només em surt quan faig esport (AIE), i no sempre. Bé, no és cert del tot, ja que quan em surt per culpa de l’esport realment es perquè ja el tinc de base, però és tan fluix que no me’l noto si no faig respiracions molt forçades. Per tant, no el tinc sempre, i pel que he pogut comprovar, depèn molt de l’època de l’any. Bàsicament, quan fa fred, i si a sobre l’ambient és molt sec i amb contaminació, aleshores em fot l’òstia. És clar, vivint a Barcelona o a l’àrea metropolitana, això és un desastre. Segurament a Barcelona ja estaria a la UCI, hahaha, però on estic el grau de contaminació és una mica menor i això el para una mica.

Bàsicament, durant 6 mesos de l’any no necessito cap tipus de medicació. Corro i no tinc res de res. Ara bé, la resta de l’any, pel que estic comprovant, doncs depèn. Com que no m’agafa sempre que corro, el que faig al principi es anar amb el ventolín “a la motxilla”. Si m’agafa, me’l prenc, i sinó, doncs res. De fet, més d’un cop, si l’atac no es massa bestia, intento córrer sense medicar-me i és com una mena d’entrenament de muntanya, però acabo molt adolorit i massa bo no deu ser…

La cursa de Sant Antoni va ser un exemple de Ventolín per atac inesperat. El que no faig mai, que és una cosa que recomanen alguns metges, es prendre Ventolín per prevenció abans de córrer. És un medicament “xungo”, i jo de vosaltres no ho faria. És cert que al no fer-ho, el que passa es que “perdo segons” ja que durant 2 o 3 km estic corrent amb falta d’oxigen, però m’importa un rave. També és cert que si m’agafa un atac en una cursa de 5 Km, on l’intensitat és més forta, gairebé no hi ha temps ni de que actui el medicament (i m’ha passat, sense anar més lluny aquest dissabte).

Quan començo a detectar que gairebé és cada cop que corro que tinc asma fort, aleshores ja haig de canviar de tàctica, i com que el Ventolín no és gaire bo per la salut, passo a fer cas al metge i em començo a prendre el Symbicort. Aquest medicament té uns efectes diferents que el Ventolín. És un medicament que en el meu cas haig de prendre un cop al dia, i que redueix la inflamació dels pulmons, i a la vegada dilata una mica els bronquis. No és com el Ventolín que té efecte immediat per quan tens un atac, sinó que es per controlar l’asma. El problema és que és un conyàs prendre’l cada dia, i mai sé quan puc deixar de fer-lo servir. Si fos per alguns metges, l’hauria de fer servir sempre, però no és cert. En el cas del Symbicort, per a que veieu que és més fluix, no es considera dopatge sempre i quant no hagis de fer més de dos inhalacions per dia (jo en faig una).

Tornant amb els idiotes, no prengueu Symbicort si no teniu asma,No guanyareu res de res… Amb el Ventolín és de burros, sí, però amb l’altre que a més és per tractar la malaltia, que s’ha de prendre cada dia, i que no incrementa la capacitat pulmonar com el Ventolín s’ha de ser, perdoneu l’expressió, tonto del cul.

Una cosa molt interessant i curiosa és que nadant no he tingut mai asma. Llàstima que nadant soc tan bo com una tortuga marejada…

Salut i kilòmetres!

Entrenament progressiu 10 Km de 5’20” a 4’25”

L’objectiu d’aquesta setmana era fer tres sortides, així que avui he fet la darrera. He anat pels camps de Viladecans, que ja feia temps que no m’hi passava. La veritat es que m’he anat animant. He començat suau, però ja després del primer quilòmetre he començat a baixar temps, i al final he arribat a fer 4’23”. El darrer, però, he baixat el ritme a 4’35” per descansar una mica (i de fet els 500 darrers metres més a poc a poc).

Alguna cosa no va bé amb el pulsòmetre pel que he vist. Deixant de banda que al principi s’ha disparat quan clarament era mentira (falta de suo), després tampoc ha anat gaire fi. Crec que m’ha marcat de més tota la estona, sobretot en els primers 6 quilòmetres. Les meves sensacions eren unes, i en canvi el que veia reflectit era una altre cosa. Potser es que estava tan animat que em pensava que estava menys cansat, però vaja, em començo a conèixer i sé com estic d’esgotat a certs nivells de pulsacions.

A part d’això, no em puc queixar. Al principi he notat algunes punxades a la cicatriu de l’hernia, però se m’han passat. També he aprofitat per intentar canviar una mica la tècnica de carrera. A veure que tal. Avui l’asma gairebé inexistent

Us deixo el garmin:

Salut i kilòmetres!