Arxiu de la categoria: Curses

Crònica Ironman de Vitòria

IRONMAN. Per aquells que no sapigueu de que va el tema, això no és una crítica de cine de la darrera pel·lícula de superherois de la Marvel, si bé també hi ha superherois/ines i molta èpica. Un Ironman és la competició màxima dins del mon del triatló que és realitza en un sol dia, i una de les proves més dures que existeixen i que requereixen un gran físic i molta força mental. I per que us parlo d’això? Doncs per que aquest 9 de juliol vaig participar en el meu primer Ironman a Vitòria, o també conegut com a Triatló Full Distance. Bàsicament això vol dir que vaig recórrer 3’8 km nedant, 180 km en bicicleta, i una marató corrent (42 km), tot d’una tacada. De fet la natació van ser uns quants metres més, però d’això ja us en parlaré…

He intentat fer que l’article fos divertit, però segurament hi ha parts una mica més avorrides, i altres on espero que rigueu força…

La preparació per un Ironman en sí ja es molt dura, ja que implica molt entrenament. Sortir molts dies a fer tirades llargues corrent (entre 20 i 30 kms), fer tirades llargues de bicicleta (entre 90 i 180 kms), i nedar sense parar tant a piscina, com al mar, esquivant les maleïdes meduses (o menjant-te-les).

Vitòria, i sobretot la seva gent, és una ciutat genial. Van haver-hi diversos temes que van fer que no pogués anar amb la Marta, la meva parella, i mon pare em va acompanyar aquest cop amb autocaravana, amb el que de carambola vaig aconseguir allotjament, cosa que ja estava molt complicada. De fet, aquest ha estat el primer cop que ell m’ha vist competit, que ja tocava també.

Com no podia ser d’una altre manera, més companys de Viladecans Triatló (VT) es van apuntar a fer la mateixa prova. En distancia Ironman (Full), en Paco i en Juan Pablo, i en distancia Half, en Jose, en Juan, i l’Oliver. Alguns van venir amb les seves famílies i parelles, com l’Ester (també VT), la Carmen, l’Antonio (que havia de competir però va cedir el seu dorsal a en Juan uns mesos enrere), i tota la resta. Però potser és hora de començar a explicar com va anar tot.

Vaig arribar divendres ja cap a les 21:00. La resta de VT’s estaven sopant pintxos els molt punyeteros, però a mi ja no en donava temps d’anar cap allà, així que vam quedar pel dia següent en el briefing de la carrera. Quan em vaig despertar dissabte vam anar amb mon pare cap a la Fira del Triatleta. No vaig haver de fer cua (no com els altres que se la van menjar amb patates, hahaha), i en res ja estava inscrit i tenia tots els regals de l’organització: una motxilla molt xula (a mon pare li vaig comprar una altra igual), un bidó, un pull boy que m’hagués anat bé a la part de natació, i propaganda diversa. A la fira vaig comprar un parell de coses que necessitava, com una bossa de barretes més gran per la bici i un esprai antibaf per les ulleres de natació que em va anar de luxe. Abans de comprar-ho vaig mirar bé a tot arreu perquè pel mateix article hi havia diferencies de preus interessants.

Durant tot el matí vaig portar la samarreta del “Diario de sofia y Sara”, una de les causes a les que Corresolidaris dona suport, i on vaig haver d’aclarir a alguns que no eren les meves filles i explicar de que es tractava el tema. Després vaig anar cap el briefing, però prèviament vam passar per la autocaravana a deixar les coses, el que va fer que “escalfés” fins a la reunió a un bon ritme. L’entrada al brieffing va ser una mica caòtica, a part de que jo estava ultra suat. Van entrar massa familiars i alguns triatletes es van quedar fora. En Paco, en Juan Pablo i jo vam haver de seure al terra. Després de les explicacions, on se’ns va deixar molt clar que no anéssim amb el nostre cotxe a Landa (el llac de sortida) i que era “obligatori” fer servir el seu servei d’autocars, vam anar a dinar tots els VT. Com no podia ser d’una altre manera, vaig dinar pasta, i de segon entrecot que no era el que tocava, però bé…

La tarda va ser un autèntic caos. Cadascú s’ho va muntar com va poder. Primer vam deixar tot el material de córrer, vam tornar cap els hotels a buscar les bicis, i en el meu cas, vaig preparar tots els adhesius que feien falta. Amb en Paco havíem pensat d’anar en bicicleta a Landa a deixar-la, però vist l’hora que era i que em faltava el mocador del cap que havia de deixar a la part del córrer, vaig haver d’abandonar la idea. Vaig agafar la bicicleta amb tot el material i vaig anar un altre cop a lo de córrer, i després a la cua de la bicicleta, i just en aquell moment em vaig donar compte que no havia posat l’identificació amb el dorsal a la bicicleta, i que me l’havia deixat a l’autocaravana. Vaig haver de tornar un altre cop. Quan per fi tornava a estar a la cua, allò no avançava gens ni mica, i mirant el whatsapp vaig veure que en Paco també estava fent cua uns metres darrera meu. Es veu que havia intentat anar en bicicleta, però s’havia trobat l’autopista i havia hagut de desistir al no conèixer el camí. Tots dos un desastre total… Després de més d’una hora de cua vam anar cap a Landa, vam deixar el material preparat (bicicleta i tot el material de natació), i ens van fer esperar mig hora per tornar en el darrer autocar. Fotia molt fred. Total, que de les 19:00 fins les 22:00 vam estar deixant la bicicleta. Amb en Paco i la Carmen, al tornar, vam menjar unes truites a un bar mentre fora plovia, i un entrepà, i cap a “casa”. Allà vaig preparar tot el que necessitava pel dia següent: roba i menjar.

Aixecar-se a les 6:00 del matí va ser divertit, tenint en compte que vaig anar a dormir cap a les 00:00. Vaig esmorzar dos entrepans de pa de motlle amb formatge i pernil, suc de poma, i algunes ametlles, encara que no m’entrava res. A les 7:00 vaig arribar a la parada de l’autocar amb la bossa que m’havien donat per deixar la roba post-competició. En Paco i la Carmen, amb qui havia quedat, van arribar poc després. A les 7:25 vam pujar a l’autocar (10 minuts més tard del que tocava), i com que hi havia tants familiars (crec que es abusar 4 familiars per triatleta) alguns es van quedar fora, entre ells la Carmen.

L’autocar ens va deixar a gairebé 1 km de la sortida i la veritat és que no vam entendre perquè. D’acord, sí, anàvem a fer un Ironman, però tampoc calia aquell escalfament… Ràpidament vam revisar material, preparar el menjar i beguda per la bicicleta (barretes, dos entrepans de pa de motlle de pernil salat i formatge un altre cop, i sals), i després de la visita diarreica al lavabo, ens vam posar el neoprè. Nervis.

Els del half van sortir uns 15 minuts abans, fora d’horari ja, i nosaltres vam sortir cap a les 9:00, si no recordo malament. La veritat és que no estava mirant l’hora. Ens vam posar amb en Paco cap el final, i de fet només posar el peu a la vora del llac, ja van donar la sortida. Vaig entrar amb calma i vaig començar a nadar a bon ritme, i ja vaig veure que hi havia força algues i no es veia res, però m’importava ben poc.

Com era d’esperar, es van formar alguns bons taps. El recorregut feia forma de triangle, separat per boies de color taronja a cada banda del suposat carril per on havíem d’anar. Als extrems del llac hi havia dos boies grogues que feien de vèrtex del recorregut. Cap a la meitat del primer tram molts ens vam confondre perquè dins de l’aigua no es veien tan bé les boies i vam pensar que les dos boies que veiem eren les que marcaven el carril, quan en veritat marcaven el centre del triangle. Això va fer que per rectificar ens sortissin més metres.

La primera boia groga va ser una autèntica bogeria. Gent que venia pel darrere que se’m volia posar per sobre com si fos un gos amb cel, mentre tots estàvem gairebé parats intentar passar. Per sort, després la cosa ja va ser més tranquil·la. Vaig acabar la primera volta amb un total de 2400 metres i en 35 minuts, un ritme boníssim.

Vaig tornar a entrar, i aleshores va ser quan vaig tenir el primer ensurt de l’Ironman. Quan estava arribant a la primera boia groga vaig veure que les cames les portava molt tenses i em van fer una petita estrebada, i efectivament, en res em va agafar una rampa als bessons i als quàdriceps de ambdues cames. No m’ho podia creure! Només començar i ja havia de retirar-me? Vaig veure una barca amb els de l’ertzaintza i em van preguntar si tenia problemes. Els vaig dir que rampes i em van dir que m’acostés, que és el que vaig fer amb estil braça. Em van pujar i molt amablement em van estirar. Quan van dir que avisaven per a que em vinguessin a recollir els vaig dir que ni de conya, que jo tornava a l’aigua. No m’ho van recomanar, però que si era la meva decisió que m’anirien vigilant. M’hi vaig tornar a tirar (vaig perdre uns 5 minuts), i recordo que vaig pensar que el problema segurament havia estat per portar les cames massa estirades, garratibades. Vaig nedar per tant sense parar de moure les cames suaument i va funcionar, encara que estava patint molt només de pensar que potser no arribava. Quan vaig trepitjar terra vaig respirar alleujat, però una mica tocat mentalment. Just en aquell moment al mirar cap a la dreta vaig descobrir molt sorprès que la persona que sortia amb mi era precisament en Juan Pablo, casualitats. 4500 metres en total…

La transició va ser un autèntic desastre. 9 minuts! M’ho vaig prendre amb molta calma per la por de tenir rampes un altre cop al treure’m el neoprè, o al fer moviments bruscos. Em vaig menjar un dels entrepans de pernil salat en comptes d’una barreta, una pastilla de sals, i vaig posar l’altre entrepà i una barreta al mallot. Vaig córrer cap a la bicicleta, que ja estava preparada amb aigua i tota la resta prèviament. Després de passar la línia de muntatge vaig anar pedalant molt tranquil·lament. Les cames reaccionaven bé.

Em vaig acoblar, i quan no portava ni 5 kilòmetres vaig notar un dolor sota de l’estomac, com si fos una mena de flat. El paisatge era molt maco, però no el vaig poder gaudir gaire. El dolor va anar pujant en intensitat, i no marxava. Vaig parar a pixar a un dels avituallaments, a veure si el problema era aquest, però ja vaig veure que no. Cap el kilòmetre 30 em va avançar en Paco, que em va veure malament, i li vaig dir que no em trobava bé i que m’ho prendria amb calma, que era el que estava fent. La primera volta va ser un suplici, i tornar a pujar cap a Landa amb aquell dolor era horrible, però tota l’estona m’anava dient: “una mica més, una mica més”. Quan vaig passar per Landa em vaig posar per objectiu el següent avituallament, el vaig superar, i ja vaig veure que això no era normal perquè el mal erra horrible. Vaig decidir parar en el següent i que em veies un metge si feia falta. 50 metres abans vaig veure un lavabo, vaig baixar a pixar i aleshores em vaig donar compte que al estar dret el mal baixava moltíssim d’intensitat, amb el que segur que no era res dolent. Així que vaig descansar una estona, i vaig decidir passar de metges i d’abandonar i seguir així, i que després ja veuríem a la zona de la carrera. Mentalment estava fet una caca perquè em veia abandonant al córrer.

Al tornar a muntar a la bicicleta, i acoblar-me, notava que el dolor anava a més, i que si em posava simplement mig dret, baixava, així que vaig decidir passar de l’aerodinàmica. Vaig continuar amb la segona volta. Els voluntaris estaven per tot arreu, era impossible equivocar-se. Les motos dels jutges no paraven de passar amunt i avall cridant l’atenció als triatletes, però la veritat es que no em molestaven gaire. Si que és cert que alguns anaven fent drafting d’una forma descarada, i altres en canvi simplement intentaven avançar. La segona pujada a Landa va ser dureta, entre l’esforç acumulat d’aguantar el dolor, i el vent que havia començat a bufar des de feia una estona. Un cop la vaig superar recordo que em vaig animar una mica. Si bé continuava amb el dolor, ja no faltava gaire. Crec que em vaig fotre aleshores el darrer entrepà. Durant tot el recorregut havia fet sempre cas al Marçal i cada mig hora havia anat menjant alguna cosa (mitja barreta), i alternant aigua amb isotònica. En la bicicleta no vaig prendre cap gel.

En un dels tobogans de Landa ja de la darrera volta recordo que en la baixada em vaig acostar al que tenia davant, i que evidentment això volia dir que anava més lent i que l’havia d’avançar, però just després venia la pujada, i em vaig posar de peus per evitar dolors i fer força per avançar-lo. Justament era una de les tres pujades fortes que hi havia al circuit. Recordo que ja estava a un metro (potser havia trigat trenta segons en acostar-me?), i se’m va acostar una moto amb un jutge i amb molt males maneres em va dir “o l’avançes, o et quedes enrere”. El vaig mirar cagant-me en tot, sorprès perquè era evident que estava en pujada, que no m’estava aprofitant de res, i que ho estava fent però que costava precisament en aquell tram. Quan vaig avançar a l’altre participant recordo que em va dir: “quina mala llet que té, no?”, i li vaig donar tota la raó.

Els darrers kilòmetres tenien bastanta baixada, i alguna pujada dura. Al tram de carretera estreta on els competidors pujàvem i baixàvem vaig veure en Juan Pablo que devia anar uns 3 o 4 kms davant meu, i anava una mica més animat perquè ja faltava poc. El tram de l’entrada a Vitòria va ser entretingut i ràpid. No tenia a ningú darrere, i el del davant estava a uns cent metres. Després d’una corba vaig veure un arc i vaig saber que la bicicleta acabava allà. Estava tot ple de gent aplaudint i gairebé em vaig emocionar. Al meu cap igualment només pensava en com em sentiria al córrer. Vaig baixar de la bicicleta i vaig entregar-la a un voluntari, i em vaig sentir com si fos un professional. Vaig començar a córrer cap a la transició amb les sabatilles de bicicleta encara posades, i vaig veure que el dolor de la panxa era insuportable. No vaig parar perquè amb tothom animant no podia fer-ho, però quan vaig entrar a la transició estava molt baix d’ànims. Em vaig canviar i vaig sortir caminant. A dalt vaig veure en Jose, l’Ester, Juan i Antonio que m’animaven.

Vaig veure un lavabo i vaig fer cua per entrar-hi. Per si de cas era millor buidar líquids. Quan vaig entrar i vaig començar a pixar (perdoneu pel que diré…) se’m va escapar un pet que va durar com 10 segons. Diuen que la felicitat està en 13 segons, però per mi van ser suficients. Recordo que vaig pensar “No fotis que era això!”. Vaig deixar anar uns quants gasos més i vaig sortir per començar a córrer. No em feia mal!!! Igualment era conscient que tantes hores fent força i patint aquell dolor em podrien passar factura muscular a la zona de l’estómac. Vaig parar a parlar amb tota la colla de VT que estaven animant i els vaig explicar que la meva idea era provar a veure si podia córrer, perquè ho havia passat molt malament.

Vaig entrar al circuit, passant per davant de la zona de meta. Al mirar el ritme que portava cap el primer kilòmetre vaig veure que m’estava passant i anava a 4’30’’, i que a sobre em trobava molt bé, gairebé com si no hagués fet bicicleta (bé, potser exagero una mica). Vaig baixar el ritme a 5’20’’ o així, ja que sabia que era un camí molt llarg, i al cap només tenia una idea: “si aconsegueixes fer dues voltes corrent ja ho tens. La resta encara que sigui caminant”. Havia de fer 4 voltes, el que psicològicament a mi em suposa molt de desgast. Recordo que vaig prendre una altre decisió important. Parar a cada avituallament per beure l’aigua o la beguda isotònica tranquil·lament per evitar entrar més aire al meu estomac, i menjar alguna coseta si podia. I així ho vaig fer durant tota la cursa. Hi havia 4 avituallament en cada volta, però no m’importava perdre 30 segons o una mica més en cadascun d’ells.

Cap el kilòmetre 2 vaig veure a mon pare, que es va alegrar i il·lusionar molt de veurem. Em va preguntar com estava, i li vaig dir que no molt bé degut a tot el que havia passat, i a la por que encara tenia en aquell moment de tenir una recaiguda de dolors. Vaig anar tirant, em vaig trobar a l’Oliver que em va animar, i cap el kilòmetre 8 vaig decidir prendrem un dels gels que portava, i així ho vaig fer també a la segona i tercera volta, en el mateix punt. Aquell tros del circuit, del kilòmetre 7 al 9 de la volta, era el pitjor tros de tots. Si bé es cert que hi havia gent per animar (mon pare també es traslladava en aquell punt cada cop), el fet de ser un passeig molt llarg i passar pel mateix tros un mínim de dos cops, i un màxim de tres, feia que et destrosses la ment. Aquest fet el vaig notar sobretot a la tercera volta, que era precisament on es troba el mur en una marató normal, i vaig parar-me uns segons a parlar amb mon pare, encara que ell no em va deixar. Vaig haver de fer uns esforços horribles en aquella volta per no caminar. Però tornem enrere un altre cop….

Vaig acabar molt bé la primera volta i em vaig trobar cap el principi de la segona als VTs que estaven animant, i em vaig alegrar també moltíssim. Vaig arribar al avituallament de Infisport, em vaig arriscar a prendrem un got de sals (cosa que ja vaig fer a partir d’aquell moment en cada volta), i just després vaig avançar a en Juan Pablo. Li vaig dir si volia anar junts, però em va dir que no, que tirés que jo anava més fort i ell anava còmode aquell ritme, així que li vaig fer cas. A l’acabar la segona volta em vaig animar més. Allò ja ho acabava com fos, encara que m’hagués d’arrossegar per terra com un cargol.

Vaig tornar a veure els VTs, a mon pare, i aleshores vaig notar una mica l’efecte del mur. Vaig aguantar baixant una mica el ritme i el que podia passar, va passar; em van venir ganes d’alliberar a Willy. Vaig haver de parar i caminar uns cent metres (els únics que vaig caminar) ja que sinó en Willy empastifat fugia de mala manera, entre dolors a la part baixa del ventre. Vaig aconseguir arribar al lavabo viu i al entrar evidentment estava tot molt brut, però almenys hi havia paper. Vaig fer el que es diu un “American Pie”. Després de netejar la tassa, que no tenia tapa, vaig posar paper a tota la vora per poder seure, i gairebé em va anar just de no deixar en Willy líquid on no tocava. Em vaig netejar a consciencia, vaig deixar els papers a les escombraries que tenia al costat, i vaig poder tornar a córrer. Uns altres 5 minuts ben gastats!

El ritme en aquesta tercera volta va ser més baix. No em trobava tan bé. On tocava del passeig em vaig prendre el meu darrer gel, vaig beure aigua, i em vaig menjar un tros de plàtan, i allò em va anar molt bé ja que al començar la darrera volta vaig notar que m’havia recuperat i em tornaven les forces. Va ser una cosa molt sorprenent per mi. Ja havia notat que les pulsacions m’havien baixat durant la cursa a peu. Havia començat entre 145-150, fins i tot 155, en algun tram, i en canvi en aquell moment, anant a un ritme més ràpid, estava entre 138-142 pulsacions. Em trobava molt i molt bé, i no parava d’avançar zombies de primera, segona, tercera i quarta volta (ho sabia per les polseres que donaven a cada volta).

Vaig anar corrent només parant als punts d’avituallament i sense tenir sensació d’estar esgotat. Vaig arribar al passeig de les tres voltes molt animat i recordo que quan només em quedaven dos kilòmetres vaig decidir accelerar una mica més. Al kilòmetre vaig tornar a pujar un punt més la marxa, i als darrers 500 metres vaig posar la directa, quan entrava a la plaça de la Verge Blanca. En aquell petit tram de 200 metres fins a la meta vaig avançar a uns 10 corredors. Recordo que jo anava fent “Aupa!, Aupa!” al públic i animant, i ells a mi (encara que ja hi havia menys gent), i algun va dir “mira com corre aquest! Aupa!”. Uns catalans van dir el meu nom, i ja abans de la recta final de meta vaig avançar el meu darrer corredor i vaig decidir no córrer massa per fer l’entrada jo sol. Aquell darrer tros va ser molt emocionant, si bé no se’m va escapar la llagrimeta, cosa que pensava que faria, i vaig creuar la línia amb el públic als dos costats i aixecant les mans, en un temps de 11h:39m després de tot el calvari que havia passat. Si m’ho haguessin dit durant la bicicleta o la natació, no m’ho hauria cregut. Menys de 4 hores a la marató recuperant gairebé 300 posicions!

Un home de l’organització se’m va acostar i em va preguntar si em trobava bé, li vaig dir que sí, i em va explicar on estava tot. Vaig recollir la medalla, la samarreta de finisher que era una passada, una tovallola, i vaig mig sopar perquè tampoc tenia molta gana: paella, una mica de truita, meló i síndria. Vaig trobar a falta una mica de xocolata. Com que tenia fred perquè començava a refrescar vaig demanar una manta tèrmica que donaven.

Vaig sortir del recinte de la meta, i em vaig dirigir a recollir el material. Allò va ser una mica caòtic, perquè estava sol i no recordava ben bé on era cada cosa. Vaig anar primer a recollir la bicicleta, però quan ho anava a fer em vaig trobar allà a en Paco i la Carmen, que acabaven de tornar de recollir les bosses. Vam traçar un plà per tornar tots tres junts, però no ho vam fer gaire bé… El millor era que jo recollís primer les bosses, que és el que vaig fer a la vegada que li vaig demanar a en Paco que em gravés un vídeo que tenia pensat, i després el pla consistia en que agaféssim un taxi per anar cap el hotel/autocaravana i tornar a posteriori per la bicicleta.

El que va passar es que no hi havia ni un taxi, ni trucant per telèfon, va caure una tromba d’aigua, i vam intentar agafar el tramvia que estava tallat per la cursa, evident ja que un tram discorria per les vies. Aleshores ens vam adonar que podíem agafar les bicicletes i pujar al tramvia, que és el que vam acabar fent, això sí, caminant una bona estona ben carregats fins la primera estació operativa.

I aquesta, deixant d’explicar moltes altres anècdotes i comentaris diversos que donarien lloc a un llibre, és en resum el meu primer Ironman, el de Vitoria-Gasteiz. Us diré, això sí, que el lloc de la natació era molt maco, el circuit de bicicleta també però que li faltaven ombres i tenia uns 1000 metres de desnivell positiu (pla, el que es diu pla, tampoc ho era), i que la part de córrer era perfecte a nivell de poc sol, però dolenta en quant a voltes pel mateix lloc. Una gran experiència, i una organització realment de luxe durant tota la cursa, amb voluntaris a dojo, i amb tot el que necessitàvem. Les piscines inflables per mullar el cap estaven perfectes. A part, abans que me n’oblidi, surto al vídeo oficial del Triathlon Channel al minuts 23:40.

Vull donar les gràcies a tots els “suporters”, a l’entrenador de VT Marçal i a tot Viladecans Triatló, a mon pare per haver-me acompanyat i donar-me ànims, i sobretot a la meva parella Marta per haver aguantat totes les hores d’entrenament que m’han suposat fer aquest repte, i el patiment del repte en sí. Jo em pensava que així descansava de mi, però es veu que no es ben bé això, hehe. Moltes gràcies!

Ja soc Ironman, i ara només em queda esperar a en Hulk i a Wonderwoman (aquest comentari soc conscient que només l’entendran uns pocs…).

En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!

Crònica Triatló de Sitges

Bona tarda a tots!

Ara fa bastant que no escrivia al blog. No és que hagi deixat d’entrenar o de competir, sinó que no tinc gaire temps d’anar escrivint les diferents entrades. Una mica si que he baixat el ritme de competicions, sobretot de curses de córrer. Estic més centrat en el triatló, i això fa que hagi de dedicar-me a altres entrenaments/carreres.

La setmana passada, per exemple, vaig fer la triatló del prat per equips amb els companys de Viladecans Triatló (VT), però d’aquesta ja us vaig fer la fitxa el darrer any, i a més en aquesta ocasió van haver de tancar el circuit de natació per mala mar (però vaig acabar fent com un doble duatló)

Avui us parlaré de la triatló que he fet aquest diumenge, la Triatló de Sitges (sprint). Evidentment he anat amb tots els companys de VT, i també m’he trobat allà a en Xavi Sancho. He arribat molt just de temps, he hagut de tornar a més al cotxe a buscar el DNI, i ràpidament m’he posat el neoprè. La mar estava molt plana, però el circuit era enganyós. Com que la platja era molt estreta ens han posat a tots els triatletes a lo llarg de la platja. Jo m’he quedat pel mig, i no a primera línia, junt amb en Jose Luís i en Pedro.

Quan han donat la sortida, he deixat passar a uns quants abans de tirar-me a l’aigua. Només entrar, ja m’ha sorprès una onada a mi i a uns quants que m’ha trencat a tota la cara, però ha estat la única. Després d’això tot ha sigut com un joc de bastons. He rebut com mai: a les cames, al cap, als braços, l’esquena… M’imagino que a l’estar al mig, la gent s’ha anat ajuntant cap a la zona on estava jo. No he estat l’únic que ha patit, ja que la majoria dels meus companys m’han comentat el mateix sobre la natació, i a tothom li ha sortit més de 900 metres. La meva sensació mentre nedava era de que anava molt malament, però al sortir me n’he adonat que no. Al box he girat el cap i he vist que corria amb mi en Dani. Jo he parat abans per la meva bici, i en aquell moment ha arribat l’Ivan, qui tenia una problema seriós amb el neoprè. La cremallera se li havia enganxat i he estat una estona mentre li intentava treure. Després d’això m’he canviat i he tirat amb la bici. Abans de sortir he vist al Berto que s’estava canviant.


Després de passar la línia de muntatge a la bici he estat com a mínim un minut fent el tonto perquè no m’entrava una de les cales, fins que al final he pogut i he anat tirant. El circuit consistia en un tram d’enllaç, tres voltes en una carretera tancada, i un tram de sortida. I les voltes eren 2’5 kms de pujada, i 2’5 de baixada. Durant la primera pujada m’ha avançat en Berto. Allà estava una mica cansat perquè precisament es veu que jo havia format un bon grupet darrera meu mentre tirava. Quan he arribat al gir que hi havia de 180 graus (molt perillós per cert), he accelerat i he enganxat al grup on estava en Berto, en Pedro, i en Ricardo. He pogut estar amb ells fins la segona votla, però al gir de 180 graus hi ha hagut un pitote, m’he hagut de treure una cala, i quan he volgut tornar a enganxar-los ja era massa tard. A en Pedro li ha passat el mateix. Al cap d’una estona hem trobat un altre grup, però era un que ja sortia i no l’hem pogut aprofitar gaire. Per sort a la pujada s’ha format un altre nou grup i hem pogut tirar, però anava més lent. De fet, al tram d’enllaç m’han fet tap i ha estat una putada.

La segona transició ha estat bastant dolenta un altre cop, per culpa del casc. Es nou, i avui l’estrenava i no hi havia manera de treure-me’l (i mira que ho havia practicat, però amb els nervis…). He sortit a córrer, i només amb dos cents metres ja m’ha començat a agafar flat, i m’he cagat en tot. Igualment he anat tirant. Al davant veia en Pedro (qui havia arribat més tard que jo a la T2 però m’ha tornat a avançar). El meu objectiu era anar a un ritme no gaire fort per veure si se’m passava el flat. El circuit de córrer consistia en dues voltes pel passeig, on veies els participants d’anada i tornada. Allà ja he vist que tenia davant al Txus (primer), Dani, Berto, Ricardo, Victor i en Pedro (o sigui que no anava gaire bé). He anat escurçant distancia, però fins el kilòmetre 3 no m’he començat a trobar una mica millor, i de totes formes notava que si accelerava més el dolor aniria també a més. De pulsacions anava molt bé, i com que he vist que en Pedro accelerava perquè tenia en Victor a tocar l’he seguit. El tenia més a prop cada cop, però ja faltava molt poc i un sprint només hagués servir per destrossar-me, i tinc altres objectius aquest any.

He arribat amb molt de dolor pel maleït flat, igual que em va passar al triatló del Canal Olímpic, i m’ha fet molta ràbia aquest punt perquè el córrer és el meu fort i no l’he gaudit. Malgrat tot, aquesta part ha estat a 3’56’’ el Km, que tampoc està tan malament. Darrera meu han arribat en Jose Luís (que jo crec que anava de passeig…), i l’Ivan, que no tenia el dia. Igualment amb tots els companys de VT ens ho hem passat molt bé, i ha estat una llàstima no haver pogut haver anat més estona junts. També cal destacar que Rocío avui ha tornat a competir, després del seu accident de bici de fa menys de dos mesos. Impressionant!

En quant al triatló en sí, estava ben organitzat però el circuit de bicicleta era millorable, sobretot el gir de 180 graus. Hi ha hagut unes quantes caigudes, i és clar, l’ambulància no podia passar bé perquè tenia ciclistes competint d’anada i de tornada pel mateix tram. També he vist que hi havia molta gent creuant per on no tocava a la arribada de la bici, amb el perill que comporta. La bossa del corredor tenia una samarreta, una barreta, un sobre per beguda isotònica, beguda i plàtan (t’ho donaven al acabar), i pel meu gust ha estat justeta. Igualment al triatló li dono un 7 en general. A l’aparcament m’ha tocat pagar zona blava.

En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes (1h:12m, posició 195 de 466):

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!

Crònica Marató de Barcelona 2017

Hola a tots,

Com molts ja sabeu, aquest any no tenia pensat fer la Marató de Barcelona, i per tant no la he entrenat específicament. No obstant, la setmana passada em va sortir la oportunitat de fer-la gràcies al meu amic de VT Juan Pablo i hi vaig anar. Vaig dubtar, però com bé em van dir “No t’enganyis, l’acabaràs fent”.

Com ara us explicaré, aquesta ha estat una marató molt diferent per mi. Per començar, vaig anar a fer-la sense cap mena de pressió de fer marca personal. Sent coneixedor de que em faltaven kilòmetres, i de com m’havia anat la darrera i única mitja que he fet aquest any on gairebé deixo el fetge literalment, sabia que me l’havia de prendre amb tranquil·litat. Vaig decidir per tant anar al meu ritme, sense estressar-me. Fins i tot, a la butxaca del pantaló em vaig posar unes monedes per si havia de tornar en metro en algun moment. No, no soc cap dels que han enxampat al metro… sense comentaris.

Abans de començar em vaig reunir amb els Corresolidaris, on vam fer una foto de grup, i poc després ja vaig anar cap a la sortida amb en Fran Castillo. Allà em vaig trobar l’Antonio, en Kiko i en Juanjo de Corresolidaris, i al Carles i en Marc de Viladecans Triatló. Els primers volien fer la marató a 4’35’’, i els segons baixar de les tres hores. Jo en principi vaig pensar en sortir a 4’30’’ i anar veient, sense estressar-me. En teoria havia d’anar amb en Fran, però ell va anar un moment al lavabo i ja no ens vam tornar a trobar.

Van donar la sortida, i vaig anar tirant en solitari. Com que estic força acostumat a fer tirades sol, és una cosa que porto molt bé i que també m’agrada, així que em vaig dedicar a gaudir de la gent que animava i seguir la riuada que tenia davant. Era un d’aquells dies on et trobes molt bé, i els pensaments negatius no apareixen pel cap, i si ho fan, s’esvaeixen ràpid. Recordo que durant una estona vaig pensar que la panxa em donaria la guitza, però em vaig distreure veient un grup de gent disfressada de pirates (que ja son ganes) anant per avinguda Madrid, i me’n vaig oblidar. Mentre anava tirant, veient que estava bé, vaig decidir intentar mantenir el ritme a 4’30’’ en pujada i pla, i anar més ràpid a les baixades, però recuperant pulsacions. Així doncs, un cop arribat a Numància, vaig baixar més o menys al voltant de 4’12” o així fins arribar a la Gran Via. En un d’aquests trams em vaig trobar a en Fran, que em va dir que volia seguir al seu ritme, així que vaig tirar.

A la pujada de Passeig de Gràcia vaig fer un altre cop el mateix, mantenint a 4’30’’ pujant. Allà vaig veure a la meva parella Marta i a la Miriam, que estaven esperant-nos a mi i a en Pep, qui també feia la Marató. Cap el quilòmetre 15 vaig tenir un moment de dubte sobre el que estava fent, però al fer la baixada passant per davant de la Sagrada Família, on vaig veure a en Javier Gracia animant-me, em vaig tornar a recuperar. Després va venir la Meridiana de pujada, i sense adonar-me’n em vaig plantar a dalt de tot fins i tot pujant a 4’20’’ i vaig donar la volta per plantar-me en la mitja marató. En aquella baixada vaig notar una mica el cansament i em vaig prendre un gel, i deixant-me portar vaig arribar fins al tros que transcorre per sobre la Gran Via, al quilòmetre 24. Recordo aquell tros molt bé, perquè és el lloc on l’any passat em va començar el flat i que no em va abandonar durant tota la cursa. Aquest cop, en canvi, em sentia bé. Vaig baixar fins arribar a Diagonal Mar, on vaig veure l’Esther de VT que m’animava, i vaig anar enfilant cap a la Torre Agbar. Allà ja vaig començar a veure força “Walking Deads” i que no necessitaven ni el maquillatge… Per sort, a mi no em va suposar un esforç gaire gran, però quan estava a dalt les meves pulsacions mitjanes van començar a superar el llindar anaeròbic (166). Fins aquell punt encara no ho havia fet excepte puntualment, el que em deia que anava força bé.

Vaig passar el 30, i el famós mur per sort no estava allà (se l’havia enportat en Trump?), però el cansament es començava a notar, encara que res a veure amb els altres cops. Em vaig prendre un altre gel al km 32, apurant una mica, abans d’arribar al litoral. Allà vaig notar una mica de aire, però va ser poca cosa. Recordo que vaig pensar que ja només quedaven 10 km, una cursa de 10 km a ritme tranquil. Tampoc era tan tranquil, perquè segons el Garmin, que estava fent el tonto, des del km 17 fins el 33 tots havien estat per sota de 4’20’’ gairebé, fins i tot algun a 3’50’’ (cosa que no podia ser). En teoria a partir del 33 em vaig mantenir al voltant de 4’30’’, i a partir del 35 vaig recordar que en Juliol faria un Ironman i que això ho hauria de tornar a fer, però amb la càrrega dels 180 km de bici i 4km de natació previs. La veritat era que pujant per Arc de Triomf, encara que vaig accelerar, el meu cos volia parar. No era un “haig de parar per nassos”, sinó un “estaria bé acabar ja això”. Res si ho comparava amb el martiri de la darrera edició, digne de setmana santa. Quan vaig arribar a Plaça Catalunya, vaig mirar el temps; 2 hores 45 minuts clavats. Fins i tot baixant el ritme faria marca personal, sense haver-m’ho proposat. Si hagués estat una altra marató, hagués accelerat per guanyar potser un parell de minuts, però no era el meu objectiu i no em volia destrossar, així que vaig baixar a 4’30’’ cansat però sense buidar-me, i vaig fer el passeig del port amb moltes ganes d’arribar al Paral·lel per poder enfilar els dos darrers kilòmetres. Podia haver corregut més, però no em calia, i no valia la pena. Fins i tot vaig baixar el ritme.

Vaig començar a pujar i un altre cop vaig tornar a pensar el mateix. “No et matis ara, ja fas marca i ni t’ho havies plantejat. Recorda l’Ironman, que és l’objectiu”. Vaig baixar a 4’40’’, gaudint de la gent que no parava d’animar a tothom. Acabant Paral·lel estava en Berto, i després en Voltio. Vaig fer la darrera corba per veure al fons la meta, i aleshores, al mirar el marcador, em va entrar el pànic per primer cop de no fer marca, i vaig fer un sprint final. Sí, després de 42 km…. Vaig passar la meta, vaig caminar i em vaig trobar amb l’Ivàn del Diario de Sofia i Sara, i després al Ismael. Vam estar una estona xerrant, però com que sabia que la meva parella m’estava esperant vaig acabar marxant. Sé que de tots els que coneixia uns quants no van poder fer el temps que volien, uns altres van fer la seva marca (Xavi, Pep), uns altres s’estrenaven (Kiko), però sobretot molts van lluitar per aquells que no podien (Olga, Ivan i resta de Corresolidaris).

Quan em van posar la medalla, em trobava molt fresc. No tenia aquella sensació d’estar fos dels altres cops. Vaig sortir de la zona del avituallament i la Marta em va dir el mateix, que no semblava que hagués corregut la Marató (els darrers anys feia la típica cara que sembla que m’hagi passat per sobre un autocar, un tren i una banda de músics). Vaig anar als massatges, on si que vaig tenir una rampa divertida amb els estiraments que em van fer, però que se’m va anar igual de ràpid que havia arribat. Amb la Marta vam caminar fins el cotxe que el tenia a la quinta forca, per que soc així de llest aparcant, baixant escales i tot i sense notar molèsties. Em va encantar això. Res de caminar com un zoombie, res de necessitar ajuda per baixar unes escales amb rampa a cada esglaó,… Relax.

Ja a casa, per la nit la Marta, que es quiromassatgista (la parella ideal d’un runner), em va fer un massatge amb el fantàstic oli d’AnimaRunner que em va anar molt bé. Dilluns em vaig aixecar bé, només amb una mica de cruiximents a la part de la fàscia del quàdriceps, però gairebé imperceptibles. Per la tarda vaig anar a córrer, 11 km, fent una mica de fartlecks, el darrer minut a 3’30’’. Vull que totes les Maratons siguin com aquesta!

El garmin em va marcar una mica més de 43 km, però bé…. En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Temps real: 3h:09m:37s
Posició final: 1076.
Participants que han acabat: 16346 (de més de 20.000).

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:


Salut i kilòmetres!

Crònica Mitja Marató de Gavà

Hola de nou!

Ara feia bastant que no escrivia, encara que tampoc he estat precisament parat. Fa uns dies vaig fer la Duatló per equips del Prat, i no vaig tenir temps a fer cap article, i ahir vaig córrer la Mitja Marató de Gavà. En aquest article us parlaré de la Mitja Marató de Gavà, i a veure si en algun moment tinc temps de parlar-vos de la duatló.

En la mitja d’aquest diumenge vaig tenir la ocasió de tornar a veure a molts Corresolidaris que feia temps que no veia, com en Juanjo, el Kiko, Maurici, l’Ivàn i molts més, entre ells en Paco, que ens va venir a veure amb ulleres de sol perquè l’acabaven d’operar de la vista. També em vaig trobar algun VT, com l’Eugenio, o la dona d’en Juan Pablo, i en Marc Clavé, i a part a en Tomy de “Proyecto Pol”. La veritat es que estic fotut ens masses merders, i no tinc temps d’estar per tothom, hehe.

Va haver-hi algun problema amb els dorsals, perquè a molts corredors amb marca per sota de 1h:30, ens van donar el de per sobre, i a l’inrevés. A més, en teoria hi havia d’haver tres calaixos, però només en va fer dos, encara que van deixar entrar a tothom on li donés la gana. Molt estrany tot. A més, el tema del chip no va anar bé amb el meu cas. No vaig sortir ni de bon tros al principi, però en canvi em conta com si ho hagués fet. Vaja, la primera mitja que faig aquest any, i com ja veureu no va anar-me massa bé.

El primer kilòmetre va ser rapidet, ja que era en baixada (i també alguna pujada). El perfil de la cursa que sortia a la web no era gaire bo, i podia donar a entendre alguna altre cosa. Si algú té interès en veure el perfil real, el podreu veure després a les gràfiques del garmin que us deixo sempre al final de l’article. El que si que era cert, era que exceptuant el principi i el final, es tractava d’una cursa molt plana (cosa lògica, per altre banda). Vam creuar per sobre l’autopista i vam anar a parar al passeig/carretera que porta a Gavà Mar. Allà ja em vaig donar compte que no podria mantenir el ritme que volia portar inicialment, així que vaig baixar fins a 4’08’’ de mitja, per poder tenir la possibilitat després de forçar més i no donar-ho tot al principi.

Al creuar el pont de la C-31, em vaig trobar a en Tomi, amb el que havia estat parlant a la sortida, i uns segons després se’ns va ajuntar en Marc Clavé, que ves per on, el coneixia. Vam anar junts fins el kilòmetre 12 o així, mantenint el ritme sense tenir cap baixada per descansar, anant pel carrer que va paral·lel al mar. Al donar mitja volta vaig notar l’aire de cara, i vam baixar el ritme inconscientment, fins el 12, on un corredor ens va avançar i va ser quan vaig decidir seguir-lo. Massa aviat segurament, però o ho feia, o seria impossible acostar-me al temps que volia fer. No sé si va ser pels entrenaments de la setmana (sèries el dijous, i tirada de 16 km el divendres entre d’altres coses), però em trobava cansat i em pesaven els braços i cames. Abans d’arribar al famós “pirulo” de Gavà Mar, i encarar la darrera recta cap a Gavà, vaig enxampar a un grup de corredors que portaven un bon ritme, i em vaig posar amb ells per no anar sol i recuperar una estona. En un moment determinat, un d’ells va dir que acabarien fent 1h:28, i se’m va caure la moral per terra.

Vaig tornar accelerar després de creuar la C-31 pel pont, i em vaig posar al voltant de 4’. La veritat es que ho vaig passar força malament aquells darrers 5 km. Cadascun se’m feia més llarg, i quan vaig arribar a sota de la rambla, em pensava que no podria. La vaig pujar, sabent que just a dalt tindria una petita baixada per recuperar, però que ni la vaig notar. Just en aquell punt hi ha havia la indicació del kilòmetre 20. Va ser molt dur, gairebé com la marató. Em va agafar flat als dos costats, però em faltava poc per arribar. Vaig córrer com vaig poder, baixant el ritme, i finalment vaig creuar la línia de meta i vaig poder parar. Després de parar, ja em vaig trobar molt millor, però em vaig adonar que em faltava entrenar molt més el fondo.

Passem a la fitxa:

Distància: 21 Km.
Altura guanyada positiva: 84 metres (segons garmin)
Zona: Gavà.
Valoració Organització: 6. Com ja he comentat abans, hi va haver alguns problemes. L’speaker ok. Els voluntaris també bé.
Recorregut: 7. És un recorregut molt dur, i per tant no agrada en aquest sentit. Valoro positivament no haver de fer voltes.
Ambientació: 4. Molt dolenta. No hi havia gairebé gent animant. Suposo que el fet que fos carnestoltes la nit anterior va afectar molt negativament, però passar ja pel poble corren, i fins i tot la gent d’esquenes passant de tot, ja tela…
Valoració Avituallament arribada: 7. Aigua, Aquarius, Powerade, taronja i plàtan.
Valoració Avituallament mitja carrera: 5. Aigua i beguda isotònica, lo just.
Sorteig Regals: No que jo sàpiga.
Dutxes: Sí.
Guardaroba: Sí.
Aparcament: 8. Al Barnasud, o pel poble.
Altres serveis a destacar: Massatge.
Bossa del corredor: Samarreta tècnica i gel de dutxa.
Data: 26/02/2017.
Preu: 22€ (20€ si ho feies abans).

En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Temps real: 1h:27m:20s (no és el que surt a la web)
Posició final: 71.
Participants que han acabat: 802 .

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:


Salut i kilòmetres!

Cursa 10 km Vilafranca del Penedès

Bon dia!

Ara feia dies que no corria cap cursa, i per fi he tornat a competir. Aquest cop he tornat a la Cursa 10 Km Vilafranca del Penedès, una cursa molt plana i homologada que tothom diu que va molt bé per fer marca, i de fet ha estat així encara que amb algun entrebanc. A la cursa he anat amb els meus companys de Viladecans Triatló, encara que allà també m’he trobat al Dani Vicente de Corresolidaris.

El recorregut, pels que no la coneixeu, consisteix en donar dues voltes de 5km. En aquesta ocasió hi havia més de 1700 inscrits, i han optat per fer calaixos. El problema que hi ha hagut és que per un error informàtic molta gent ha anat a parar on no li corresponia. Jo mateix he hagut de canviar el calaix. Després d’escalfar amb els companys, ja hem anat cap a la sortida on ens hem posat junts uns quants: David, Berto, Juan Pablo, Yago i Ivan. La sortida, després de veure els castellers, ha estat molt ràpida, massa i tot. En Berto ha entrat en mode “Bolt” i s’ha posat fins i tot davant del David. És cert que el primer tram és de baixada, però era un ritme molt fort i he passat el primer kilòmetre a 3’27’’, i això que ja el veia endavant! Aquí tots ens hem separat, era evident que cadascú anava a seguir la seva estratègia, el que ha fet que es convertís en una cursa molt dura a nivell mental.

Del km 1 al 2,5 és el pitjor tram per mi, ja que és on hi ha un fals pla de pujada i es nota lleugerament. Allà m’ha avançat en Dani. Després ja hem arribat a la recta que es fa d’anada i tornada. Veure allà als primers corredors per la meitat m’ha fet gràcia i tot. A 100 metres d’arribar al gir de 180 graus he vist en David, i després a en Berto una mica ja separat, però no massa, i al girar al Juan Pablo, una mica després a en Yago, i a l’Ivan, a qui havia avançat un kilòmetre enrere (ell havia sortit al costat d’en Berto, massa ràpid).

Al km 4 hem entrat al nucli vell, amb algun tros de pujada, però majoritàriament baixada. La veritat és que tenia la sensació de que potser m’estava passant, però podia anar tirant. Al acabar la primera volta he vist que havia trigat 18’55’’, i que per tant anava bé per l’objectiu, és clar que el sisè kilòmetre no anava a ser tan ràpid. Fins arribar a la recta d’anada i tornada, he sentit que les cames em pesaven i no podia tirar. Sort del rellotge, perquè he mirat i no anava tampoc molt alt de pulsacions, el que volia dir que era un problema mental (dels meus de cada dia no, dels altres). Tenia molts dubtes, de fins i tot parar o no, però cada cop que mirava veia que seguia igual i que de fet podia anar més ràpid. Al km 8 he mantingut al principi, i he apretat al final, ja més convençut d’acabar bé. L’últim kilòmetre ha estat fort. Veia que anava a 3’39’’ de ritme, i que podia aconseguir l’objectiu de baixar de 38. He fet el darrer revolt i he accelerat al màxim per arribar a meta, i aleshores ha passat… A l’últim tram hi havia una catifa verda que m’ha despistat i no he vist que el terra baixava una mica. Esperava tocar asfalt, però el peu se m’ha quedat com a l’aire i m’he fotut una bona hòstia. Ja quan he vist que cauria segur, instintivament m’he posat de costat per rodolar, i mentre queia he vist com el pobre home que anava darrera meu també se la fotia. M’he aixecat ràpid, li he donat la mà per aixecar-se, i els dos hem entrat a meta. Al final 38’02’’, sub 38’ segur sense la caiguda, que hi farem. Us deixo el vídeo per a que rigueu una estona.

 

Mirant ara la cursa per garmin, tinc clar que podria haver tirat més. He perdut la batalla mental, que hi farem, encara que si que he millorat la meva MMP. En David gairebé baixa de 36, en Berto ha quedat més de 30 segons davant meu (l’hauria d’haver seguit segurament), i tota la resta han fet un gran paper: les Esthers, en Jose, en Jose Luis, en Juan (que s’estrenava en 10 km), l’Eugenio i tots els sub 40. I una foto del arxienemic…. De la resta no en tinc.

He anat als serveis mèdics, on també estava l’altre corredor que s’havia caigut. Simplement una mica de desinfectant al colze, i llestos. Ara el tinc una mica inflamat, suposo del cop, encara que el que em preocupa més és el dit índex de la mà esquerra (el que faig servir per netejar-me l’orella, hahaha), on tinc un bon blau. Suposo que capsulitis, ja que el puc moure.

La fitxa la podeu trobar en la crònica que ja vaig fer. Les novetats son les que ja us he dit. Beguda i menjar a l’arribada, com sempre, molt bé (no tant com l’altre cop, però deu n’hi do). L’organització i speaker fantàstics, com sempre.

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!