Puigcerdà – Viladecans, quan busques més emocions…

En aquesta ocasió l’article d’avui no va d’un entrenament qualsevol, o d’una competició. Va de reptes. Allò que a vegades a un se li posa entre cella i cella i no té manera de treure s’ho del cap fins que ho acaba aconseguint, peti qui peti. Sí, l’Ironman era un repte enorme, igual que una Marató i moltes altres curses, però en aquesta ocasió no hi havia cap competició entre mig, i és més, no era un repte meu. No, no. Era un repte de Viladecans Triatló (VT), un repte que en Berto havia planificat i portava 3 anys intentant que el grup aconseguís acabar-lo, i que per fi hem acabat complint. I de que anava la cosa? Doncs senzill: fer en un dia el trajecte en bicicleta Puigcerdà-Viladecans, gairebé res… Passant per la Collada de Toses, és clar.

Alguns pensaran, “Va!, si fa baixada! No n’hi ha per tant!”, i jo els diria “I una m… ben gran!”. La veritat és que no saps ben bé on t’has fotut fins que estàs allà: 2255 metres de desnivell positiu, molts d’ells al principi i acumulats, i 208 kilòmetres de carretera de tot tipus. La gràcia de tot plegat no era fer-ho sol, sinó que es tractava d’un repte grupal, on acabéssim tots junts amb l’objectiu previst. Van haver-hi dos persones que van fer una mica de trampa justificada, ja que treballaven, però ja estava planificat des del principi que ells tornarien cap a casa quan arribessin a Manresa. Però, quins van ser els valents? Doncs, fent honor a la pel·lícula, diria que els “12 del patíbul”, o si ho preferiu, millor “12 monos”, perquè s’ha de ser animal… Berto (en Frondo que ens portava a Mórdor), Oscar (la Bèstia, o potser la Bella), Jordi (Sapriman), Txus (Aupaman), Rocío (de la bicicleta rosa que va causar furor), Paco (MeLasPiroMan), Carlos (Voltio machaca Besties), Delia (parada “tècnica” assegurada), Pedro (OdioElOutlet), Eugenio (la mare que el va com tira), Iván (li va faltar nadar), i Marc (sí, jo).

Ens vam aixecar dissabte ben aviat perquè el tren sortia a les 7:06 de Sants, i com que Rodalies és una autèntica porqueria i els horaris dels trens a Viladecans són de vergonya tercer mundista, vam haver d’anar a agafar els Ferrocarrils a Sant Boi per poder aixecar-nos a una hora més decent (a les 4:50, quan tanquen les dicoteques). Jo crec que la gent ens mirava com si estiguessin bojos, i part de raó no els faltava. A Sants, on gairebé perdem el tren per culpa de que totes les màquines de venda de bitllets no funcionaven (que estrany, no?) vam poder pujar finalment a un vagó i posar les bicicletes més o menys ben col·locades (com un tetris).

Un cop a dins, no ens va caldre cap radio, perquè teníem a l’Oscar. Per cert, crec que té la veu així de cascada perquè no para de parlar… Això si, va fer que el viatge ens passés més ràpid. A les 10:06 vam arribar a Puigcerdà, i després de que alguns fessin una “llarga parada tècnica” a l’estació (temps que vaig aprofitar per comprar-me un croissant de xocolata) vam iniciar finalment l’excursió. Només va faltar que sonés la banda sonora de el Senyor dels Anells, per posar-li fill a l’agulla.

Ja al primer kilòmetre Paco va fer honor a la seva fama i va desaparèixer cap endavant, a tota llet, i això que ell portava el GPS… Per sort es va parar a la carretera on començava la collada, encara que una mica més i me la passo. Ens vam reagrupar i vam començar a pujar. Les vistes eren espectaculars (no tan boniques com les de Sant Ramón, però vaja… sarcasme, sí). Com era d’esperar, no vam trigar molt en separar-nos en dos grups. Un on tots anàvem a roda i molt sàviament reservant energia, i després el grup dels bojos picats… Sí, estava en aquest segon grup, junt amb en Paco, l’Oscar, en Voltio, l’Eugenio i en Sapri. Diguem que tot el viatge vam estar, així, els mateixos. Voltio i Oscar estaven amb la seva guerra personal, Paco tirant a saco, Sapri apretant quan la cabra el deixava, i Eugenio imposant la seva veterania. Jo, despistat com sempre, adonant-me’n tard dels “piques” i patint molt per seguir-los, el que ha provocat que després m’hagi emportat molts “Stravas”, hohoho.

La pujada fins la Collada de Toses va ser força divertida i molt menys dura del que em pensava. A una font que hi havia a la carretera vam aprofitar per omplir bidons amb aigua bona, i no pas la merda que portava jo de l’aixeta de casa. De fet, van ser uns 800 metres de desnivell, i no vaig tenir sensació que em faltés l’aire per l’alçada. Tots vam arribar molt bé allà a dalt, i després de parar uns minuts per fer models fotogràfics vam seguir fent el primer tros de baixada, per tornar a pujar cap el Coll de la Creueta. En Paco, l’Eugenio i jo vam anar endavant, i em vaig cagar amb ells de mala manera. Aquella pujada em va costar molt més i és van separar potser uns 20 o 30 metres, i no hi havia manera d’atrapar-los. Un cop allà a dalt i tots reagrupadets vam iniciar el descens de la Collada en direcció Castellar de N’hug i la Pobla de Lillet. Oscar va perdre el bidó amb les eines en un dels bots, però vam poder arribar a baix sense més incidents. Era la baixada interminable, però no era pas dolenta. Algun ensurt per algun autocar, però res perillós. Un cop a la Pobla ens vam desviar per una carretera molt petita, d’aquestes antigues d’un sol carril, que ens portaria a Borredà, però abans gairebé tots vam fer una altra “parada tècnica Dèlia”, que també vaig aprofitar. Sí, he dit gairebé tots perquè en Paco no es va adonar de que paràvem (començo a sospitar que està sort perquè no s’entera quan el cridem) i va continuar, junt amb l’Oscar (qui segurament estava parlant amb ell mateix i tampoc va reaccionar). Vam haver d’esperar una estona més perquè en Txus havia tingut un problema amb un radi.

Un cop vam estar tots ben alleujats vam començar a tirar i li vaig fotre molta canya (estem parlant de ciclisme, que la frase sona fatal). Em pensava que seria una carretera fàcil, però estava plena de tobogans, alguns d’ells amb un bon desnivell. Després d’uns quants quilòmetres, vaig aconseguir atrapar a l’Oscar (cosa que encara no em pot perdonar, hahaha), i vam arribar a Sant Jaume de Frontanyà on vam esperar a la resta, i on també vaig omplir els bidons. Quan van arribar no van parar, i vaig sortir l’últim de molt enrere, i com que tinc aquesta punyetera mania de demostrar-me “que jo també ho puc fer i fort”, me’n vaig anar un altre cop cap endavant fins a les primeres posicions. Després d’una baixada vam arribar a Borredà, on estava planificat dinar. El terra no era d’asfalt, sinó de pedra. Els nens d’allà segur que no van amb patinet perquè la probabilitat de quedar-se sense dents és del 100%.

Crec que cal fer una menció especial al dinar. Portàvem 77 km, si no recordo malament. Eren les 14:00, tot sobre planning. Genis! La idea era dinar en una horeta i fotre el camp, però és veu que aquesta no era la idea que tenien els del restaurant… Va ser un autèntic despropòsit. Per on comenár? La fauna. Vespes a les taules que van morir a les nostres mans de diferents maneres, cadascuna més enginyosa que l’anterior encara que sempre fent servir el got com a arma: “vespa que es va suïcidar a la CocaCola”, “vespa morta a cop de gels amb llimona”, “vespa amb got buit a la que se li va afegir aigua”, etc… I el dinar, bé, si pensàvem que en Ricardo Quintana era lent, això el superava (no, no. No dic corrent, hahaha). Van trigar un munt, van portar els plats desorganitzats i gairebé d’un en un,…. De primer vaig menjar macarrons gratinats (que estaven bons, això sí, encara que no té gaire secret això), i de segon la graellada de carn, on alguns talls s’havien utilitzat en l’antiguitat com a sola de sabata. Sí, els catalans som molt rars Carlos, i graellada és parrillada, i no canviarem la paraula, hahaha. Les cerveses també van volar, i algú va sortir d’allà una mica content (devia ser l’únic), encara que ho va suar aviat. Per més inri, va haver-hi un “error” en el compte, i sort que me’n vaig adonar ja que ens anaven a cobrar 5€ més per cap, poca broma, per un menú que faltava. O algú es va prendre un menú del Bulli i no ens va dir res, o no sé.

Vam prosseguir el camí, amb el sol que feia i amb unes ganes enormes (sarcame, sí), i per acabar de digerir bé vam començar amb una pujadeta d’uns dos kilòmetres on gairebé faig d’aspersor sobre la resta de grup, i crec que algun més m’hagués acompanyat a continuació, amb el que s’hagués convertit en una festa de l’espuma en marxa, però amb “tropezones”. Per sort, tots vam aguantar el menjar al seu lloc, i vam poder prosseguir ja de baixada per una carretera molt maca que ens va portar a la C-62 a les portes d’un nou infern que després us explico. En aquell tram de carretereta és quan es va despertar en Sapri, i sense menjar pizza! Ens vam fotre un bon “pique” uns quants, i va haver-hi un moment on em vaig separar i la vaig cagar, perquè ja no els vaig poder atrapar. Ells anaven molt bé a roda traient ganivets ara un, ara l’altre, però jo m’estava menjant tot l’aire a la cara solet. Total per res, per que quan vam tornar a reagrupar i vam iniciar una pujada horrible, interminable i sense ombra que ens portava a Prats de Lluçanes, els únics que vam tirar fort cap a dalt dels que havíem fet el “pique” vam ser en Paco i jo. Aquella pujada va ser un bon infern perquè no acabava mai. A cada corba pensaves que sí, però no, era molt pitjor que en Berto i el seu core quan diu que son 30 segons i et fot un minut.

Vam arribar tots morts de set a la font que hi havia a Prats de Lluçanès. Ens quedava encara un bon tros de camí fins arribar a Manresa, que era el punt que ens marcaria si seriem o no capaços de complir el repte. Vam començar a tirar, i un altre cop els de sempre vam tornar a iniciar un nou “pique”, i per variar me’n vaig adonar tard… Com que era un tros força pla, amb pujades i baixades sostingudes i sense corbes massa pronunciades, allà en Sapri va demostrar el poder de la seva cabra (crec que la cabra tenia nom, no sé si era Margarita o Tropical). I jo crec que en aquest punt, on els vaig atrapar i avançar (excepte al “cabra”), vaig donar massa. Vam arribar a Avinyó i vam fer una parada a la gasolinera on uns quants van agafar gasoil en forma de Coca Cola o derivats (igual de sà, vaja).

Al començar de nou, van tornar a sorgir alguns nous tobogans i llargues rectes fins que ens vam plantar a Sant Fruitós de Bages i vam tornar a parar un altre cop a una font. Aquí el cansament ja es notava més, i jo vaig tenir una baixada força brusca d’energia. Vaig menjar-me la darrera barreta i una pastilla de sals, i al arrencar vaig passar de perseguir a ningú i em vaig quedar per la meitat, a roda a l’estil Oscar, recuperant una mica amb en Pedro i la Dèlia. Quan em vaig trobar millor, vaig també fer relleus amb ells i vam agafar un bon ritme fins que per fi, després de que el GPS d’en Paco ens portés d’excursió per un polígon (volia anar a un after?), vam arribar a Manresa. Vam decidir tirar per dins, on ens vam trobar un bon sidral per obres, i allà en Jordi i en Paco ens van deixar (no, no la van palmar, simplement tenien el cotxe allà). La “Bèstia”, mentre tant, també havia tingut una forta baixada de rendiment, amb rampes incloses, però s’estava recuperant perquè començava a parlar. Igualment, per no faltar a la costum, en un dels carrers va tornar a perdre el bidó, i és evident que estava desorientat perquè quan va tornar a arrencar una mica més i se’n va per on no era.

Al sortir de Manresa, cap a les 19:30 o així, vam decidir fer 2 grups de 5 ja que la carretera era perillosa i així si passava res sempre quedaria un altre grup per explicar la gran proesa. En el grup de davant vam anar els picats, per variar, però en aquesta ocasió encara que anàvem força ràpid, no van haver-hi gaires ganivets voladors. Jo ja m’estava recuperant un altre cop i em tornava a notar més fort, però encara faltava força camí com per tornar a fer el burro, i crec que aquest pensament el vam tenir tots. En Paco i en Jordi ens van passar amb el cotxe després de Castellbell i el vilar (segurament es van trobar força merder). Aquell tram de carretera va ser molt tranquil (no pels cotxes) i amb molt de pla i baixada suau.

El nostre grup va parar finalment a Monistrol, a una altra gasolinera, on vam aprofitar per fer parada tècnica mentre esperàvem a l’altre grup. Quan van arribar, vam beure una mica i jo em vaig prendre un gel que portava i una mica d’Aquarius, per si de cas. La següent parada va ser a Olesa, i ja vaig notar que el gel m’havia anat molt bé. Vam estar esperant al segon grup molta estona (vam pensar que potser els havien abduït, o havien parat a pixar i Delia havia caigut al riu, però no).

D’Olesa a Martorell vam tornar a ajuntar grups, però els picats que quedàvem vam tornar a l’atac per culpa de Bèstia i Voltio, que lluitaven per veure qui aconseguia matar i humiliar a l’altre. Però abans d’això, vam tenir el primer i únic ensurt amb un cotxe de tot el viatge, i havia de ser precisament al Baix Llobregat… Un desgraciat amb un descapotable i fent soroll amb el motor com si tingués un Ferrari ens va voler avançar, just darrere d’un golf que també ho estava fent, i sense mirar que hi havia un cotxe que li venia de cara. Va tornar a entrar al carril a sac i gairebé s’emporta a uns quants de nosaltres i provoca un accident bastant fort. I el tio a sobre continuava fent soroll d’acceleració, traient merda pel tub d’escapament suposo que bastant similar a la que tenia al seu cervell.

Després de l’ensurt i més tranquils, estava parlant amb en Berto quan vaig veure que Oscar i Voltio s’estaven allunyant i vaig anar a per ells. Els vaig atrapar quan estàvem arribant a la rotonda que passa per sobre l’autovia. Allà vaig notar que tenia com un principi de rampa a la cama esquerre, entre els bessons i l’isquio, així que em vaig prendre una altre pastilla de sal. Ells mentre tant tornaven a la carrega… Els vaig tornar a atrapar una mica abans d’arribar al pont. L’Eugenio, a tot això, també anava amb nosaltres, com si res. Vam passar el pont força ràpid, sense avançar-nos però jo ja olorava l’inici d’una “nova onada”, una nova estocada, o potser era la pudor de les fàbriques de Martorell… Quan vam creuar i vam iniciar la pujada aquella que hi ha forta (ara no recordo el nom), vaig ser jo qui va treure els ganivets i vaig tirar. Evidentment estaven força cansats perquè no em van poder seguir, excepte l’Eugenio que em va avançar deixant-me flipat. Malgrat tot va durar uns segons perquè jo vaig fer el mateix i vaig arribar a dalt petant el meu Strava personal, gens malament tenint en compte tot el que portava a sobre. I allà a dalt, al cim del món (potser m’he passat una mica…) vaig decidir que ja n’hi havia prou de “piques”, perquè sinó encara em faria mal.

Quan ens vam reagrupar tots, com sempre vaig sortir tard entre que agafava la bicicleta i posava les cales, però tampoc importava ja massa. Havíem aconseguit arribar fins a Sant Andreu (sí, Sant Andreu! Ni San Andrés ni altres noms estranys , que no és un joc de la PS4, ni res semblant, i a més els noms de llocs no es tradueixen, per deu!) sense que es fes de nit, el que era un dels punts claus per arribar a casa sans i estalvis. Allà vaig ser jo qui va perdre en un dels maleïts reductors de velocitat el meu bidó de les eines, i sort d’en Txus que ho va veure i em va ajudar a treure’l de sota un cotxe jugant-se la vida (bé, tampoc tant, que ja sabem que a un basc només se li pot fer una mica de mal si se li passa per sobre amb un camió carregat amb un portaavions).

Una mica abans de passar el túnel que porta cap a Pallejà, en Berto va ordir un pla per putejar a l’Oscar. Jo li faria de llebre un bon tros i ell aniria a roda per avançar-lo just quan sortíssim del túnel. Vam passar per davant seu, vaig sentir com “li deia de tot”, i es va iniciar la darrera de les carreres. Em vaig apartar i van arribar força igualats, però va guanyar en Berto encara que la Bèstia li va fotre coratge. Jo de fet vaig desaccelerar per deixar-los passar, i després vaig tornar a apretar, però em vaig notar estrany i els darrers metres no vaig fotre-li més fort.

Es va començar a fer de nit, i quan vam arribar a Sant Vicenç dels Horts em vaig posar el frontal al cap i vam anar més junts per a que els cotxes ens veiessin. Alguns del grup portàven llums al darrere, altres semblaven un avió… Si arribem a trobar a un operari del Prat segur que al Berto li fa senyals per a que canviï de pista. Aquell tram va ser divertit perquè hi havia un “idiota” amb un cotxe potent i descapotable que anava fent el burro però el trobàvem a cada semàfor. Quin matat, hahaha!.

A la rotonda que porta a Santa Coloma de Cervelló en Berto i jo gairebé tenim un accident. Va haver-hi una mica de descontrol en el camí que prendre, però no va passar res greu. Recordo que allà em trobava molt bé, i anàvem tranquils (26-27 km/h) i que si m’haguessin dit que quedaven 80 km més els hauria pogut fer (o això pensava). Ja a Sant Boi, vam fer una darrera fotografia tots junts i molt contents per aconseguir el repte, i ja ens vam començar a acomiadar. Crec que l’últim cop que en Berto va somriure així va ser quan va néixer la seva filla, o quan va guanyar a la Marxa del Garraf (encara que no li van donar copa). Vam anar tirant cap a Viladecans. L’Ivàn, a tot això, crec que estava més a prop de ser un Walking Dead (o Biking Dead) que un triatleta normal (dins de la normalitat dels triatletes, és clar). Al Mac Donald’s de Viladecans van parar alguns (per recollir el cotxe, no per menjar i acabar de morir), i jo ja me’n vaig anar cap a casa molt content i satisfet per la gesta feta, i més tenint en compte que no feia ni dos setmanes de l’Ironman.

L’any que bé tocarà fer alguna altre proesa encara més bèstia, com ja comencen a sonar algunes veus. Quina una n’estaran preparant els “Bro”? Qui guanyarà el proper duel “Bèstia-Voltio”? Vindrà Ricardo Quintana i David, o continuaran fent el vago en curta distància? Farem una proesa de dos dies i en Paco la farà en mig matí? Marçal ens acompanyarà o es deixarà la roda al parking? Dèlia no farà parades tècniques? Sapri portarà pizzes per a tots/es? Pedro vindrà fins i tot estant de guàrdia i resoldrà els problemes en marxa? Txus i Rocío vindran amb tàndem? La resta de VT’s s’atreviran? L’Ivan serà realment un caminant blanc? I el més important… Podré anar jo o estaré massa ocupat canviant els bolquers dels meus futurs fills?!? Tot això i molt més ho sabrem en un futur no gaire llunyà…

Salut i kilòmetres!

Crònica Ironman de Vitòria

IRONMAN. Per aquells que no sapigueu de que va el tema, això no és una crítica de cine de la darrera pel·lícula de superherois de la Marvel, si bé també hi ha superherois/ines i molta èpica. Un Ironman és la competició màxima dins del mon del triatló que és realitza en un sol dia, i una de les proves més dures que existeixen i que requereixen un gran físic i molta força mental. I per que us parlo d’això? Doncs per que aquest 9 de juliol vaig participar en el meu primer Ironman a Vitòria, o també conegut com a Triatló Full Distance. Bàsicament això vol dir que vaig recórrer 3’8 km nedant, 180 km en bicicleta, i una marató corrent (42 km), tot d’una tacada. De fet la natació van ser uns quants metres més, però d’això ja us en parlaré…

He intentat fer que l’article fos divertit, però segurament hi ha parts una mica més avorrides, i altres on espero que rigueu força…

La preparació per un Ironman en sí ja es molt dura, ja que implica molt entrenament. Sortir molts dies a fer tirades llargues corrent (entre 20 i 30 kms), fer tirades llargues de bicicleta (entre 90 i 180 kms), i nedar sense parar tant a piscina, com al mar, esquivant les maleïdes meduses (o menjant-te-les).

Vitòria, i sobretot la seva gent, és una ciutat genial. Van haver-hi diversos temes que van fer que no pogués anar amb la Marta, la meva parella, i mon pare em va acompanyar aquest cop amb autocaravana, amb el que de carambola vaig aconseguir allotjament, cosa que ja estava molt complicada. De fet, aquest ha estat el primer cop que ell m’ha vist competit, que ja tocava també.

Com no podia ser d’una altre manera, més companys de Viladecans Triatló (VT) es van apuntar a fer la mateixa prova. En distancia Ironman (Full), en Paco i en Juan Pablo, i en distancia Half, en Jose, en Juan, i l’Oliver. Alguns van venir amb les seves famílies i parelles, com l’Ester (també VT), la Carmen, l’Antonio (que havia de competir però va cedir el seu dorsal a en Juan uns mesos enrere), i tota la resta. Però potser és hora de començar a explicar com va anar tot.

Vaig arribar divendres ja cap a les 21:00. La resta de VT’s estaven sopant pintxos els molt punyeteros, però a mi ja no en donava temps d’anar cap allà, així que vam quedar pel dia següent en el briefing de la carrera. Quan em vaig despertar dissabte vam anar amb mon pare cap a la Fira del Triatleta. No vaig haver de fer cua (no com els altres que se la van menjar amb patates, hahaha), i en res ja estava inscrit i tenia tots els regals de l’organització: una motxilla molt xula (a mon pare li vaig comprar una altra igual), un bidó, un pull boy que m’hagués anat bé a la part de natació, i propaganda diversa. A la fira vaig comprar un parell de coses que necessitava, com una bossa de barretes més gran per la bici i un esprai antibaf per les ulleres de natació que em va anar de luxe. Abans de comprar-ho vaig mirar bé a tot arreu perquè pel mateix article hi havia diferencies de preus interessants.

Durant tot el matí vaig portar la samarreta del “Diario de sofia y Sara”, una de les causes a les que Corresolidaris dona suport, i on vaig haver d’aclarir a alguns que no eren les meves filles i explicar de que es tractava el tema. Després vaig anar cap el briefing, però prèviament vam passar per la autocaravana a deixar les coses, el que va fer que “escalfés” fins a la reunió a un bon ritme. L’entrada al brieffing va ser una mica caòtica, a part de que jo estava ultra suat. Van entrar massa familiars i alguns triatletes es van quedar fora. En Paco, en Juan Pablo i jo vam haver de seure al terra. Després de les explicacions, on se’ns va deixar molt clar que no anéssim amb el nostre cotxe a Landa (el llac de sortida) i que era “obligatori” fer servir el seu servei d’autocars, vam anar a dinar tots els VT. Com no podia ser d’una altre manera, vaig dinar pasta, i de segon entrecot que no era el que tocava, però bé…

La tarda va ser un autèntic caos. Cadascú s’ho va muntar com va poder. Primer vam deixar tot el material de córrer, vam tornar cap els hotels a buscar les bicis, i en el meu cas, vaig preparar tots els adhesius que feien falta. Amb en Paco havíem pensat d’anar en bicicleta a Landa a deixar-la, però vist l’hora que era i que em faltava el mocador del cap que havia de deixar a la part del córrer, vaig haver d’abandonar la idea. Vaig agafar la bicicleta amb tot el material i vaig anar un altre cop a lo de córrer, i després a la cua de la bicicleta, i just en aquell moment em vaig donar compte que no havia posat l’identificació amb el dorsal a la bicicleta, i que me l’havia deixat a l’autocaravana. Vaig haver de tornar un altre cop. Quan per fi tornava a estar a la cua, allò no avançava gens ni mica, i mirant el whatsapp vaig veure que en Paco també estava fent cua uns metres darrera meu. Es veu que havia intentat anar en bicicleta, però s’havia trobat l’autopista i havia hagut de desistir al no conèixer el camí. Tots dos un desastre total… Després de més d’una hora de cua vam anar cap a Landa, vam deixar el material preparat (bicicleta i tot el material de natació), i ens van fer esperar mig hora per tornar en el darrer autocar. Fotia molt fred. Total, que de les 19:00 fins les 22:00 vam estar deixant la bicicleta. Amb en Paco i la Carmen, al tornar, vam menjar unes truites a un bar mentre fora plovia, i un entrepà, i cap a “casa”. Allà vaig preparar tot el que necessitava pel dia següent: roba i menjar.

Aixecar-se a les 6:00 del matí va ser divertit, tenint en compte que vaig anar a dormir cap a les 00:00. Vaig esmorzar dos entrepans de pa de motlle amb formatge i pernil, suc de poma, i algunes ametlles, encara que no m’entrava res. A les 7:00 vaig arribar a la parada de l’autocar amb la bossa que m’havien donat per deixar la roba post-competició. En Paco i la Carmen, amb qui havia quedat, van arribar poc després. A les 7:25 vam pujar a l’autocar (10 minuts més tard del que tocava), i com que hi havia tants familiars (crec que es abusar 4 familiars per triatleta) alguns es van quedar fora, entre ells la Carmen.

L’autocar ens va deixar a gairebé 1 km de la sortida i la veritat és que no vam entendre perquè. D’acord, sí, anàvem a fer un Ironman, però tampoc calia aquell escalfament… Ràpidament vam revisar material, preparar el menjar i beguda per la bicicleta (barretes, dos entrepans de pa de motlle de pernil salat i formatge un altre cop, i sals), i després de la visita diarreica al lavabo, ens vam posar el neoprè. Nervis.

Els del half van sortir uns 15 minuts abans, fora d’horari ja, i nosaltres vam sortir cap a les 9:00, si no recordo malament. La veritat és que no estava mirant l’hora. Ens vam posar amb en Paco cap el final, i de fet només posar el peu a la vora del llac, ja van donar la sortida. Vaig entrar amb calma i vaig començar a nadar a bon ritme, i ja vaig veure que hi havia força algues i no es veia res, però m’importava ben poc.

Com era d’esperar, es van formar alguns bons taps. El recorregut feia forma de triangle, separat per boies de color taronja a cada banda del suposat carril per on havíem d’anar. Als extrems del llac hi havia dos boies grogues que feien de vèrtex del recorregut. Cap a la meitat del primer tram molts ens vam confondre perquè dins de l’aigua no es veien tan bé les boies i vam pensar que les dos boies que veiem eren les que marcaven el carril, quan en veritat marcaven el centre del triangle. Això va fer que per rectificar ens sortissin més metres.

La primera boia groga va ser una autèntica bogeria. Gent que venia pel darrere que se’m volia posar per sobre com si fos un gos amb cel, mentre tots estàvem gairebé parats intentar passar. Per sort, després la cosa ja va ser més tranquil·la. Vaig acabar la primera volta amb un total de 2400 metres i en 35 minuts, un ritme boníssim.

Vaig tornar a entrar, i aleshores va ser quan vaig tenir el primer ensurt de l’Ironman. Quan estava arribant a la primera boia groga vaig veure que les cames les portava molt tenses i em van fer una petita estrebada, i efectivament, en res em va agafar una rampa als bessons i als quàdriceps de ambdues cames. No m’ho podia creure! Només començar i ja havia de retirar-me? Vaig veure una barca amb els de l’ertzaintza i em van preguntar si tenia problemes. Els vaig dir que rampes i em van dir que m’acostés, que és el que vaig fer amb estil braça. Em van pujar i molt amablement em van estirar. Quan van dir que avisaven per a que em vinguessin a recollir els vaig dir que ni de conya, que jo tornava a l’aigua. No m’ho van recomanar, però que si era la meva decisió que m’anirien vigilant. M’hi vaig tornar a tirar (vaig perdre uns 5 minuts), i recordo que vaig pensar que el problema segurament havia estat per portar les cames massa estirades, garratibades. Vaig nedar per tant sense parar de moure les cames suaument i va funcionar, encara que estava patint molt només de pensar que potser no arribava. Quan vaig trepitjar terra vaig respirar alleujat, però una mica tocat mentalment. Just en aquell moment al mirar cap a la dreta vaig descobrir molt sorprès que la persona que sortia amb mi era precisament en Juan Pablo, casualitats. 4500 metres en total…

La transició va ser un autèntic desastre. 9 minuts! M’ho vaig prendre amb molta calma per la por de tenir rampes un altre cop al treure’m el neoprè, o al fer moviments bruscos. Em vaig menjar un dels entrepans de pernil salat en comptes d’una barreta, una pastilla de sals, i vaig posar l’altre entrepà i una barreta al mallot. Vaig córrer cap a la bicicleta, que ja estava preparada amb aigua i tota la resta prèviament. Després de passar la línia de muntatge vaig anar pedalant molt tranquil·lament. Les cames reaccionaven bé.

Em vaig acoblar, i quan no portava ni 5 kilòmetres vaig notar un dolor sota de l’estomac, com si fos una mena de flat. El paisatge era molt maco, però no el vaig poder gaudir gaire. El dolor va anar pujant en intensitat, i no marxava. Vaig parar a pixar a un dels avituallaments, a veure si el problema era aquest, però ja vaig veure que no. Cap el kilòmetre 30 em va avançar en Paco, que em va veure malament, i li vaig dir que no em trobava bé i que m’ho prendria amb calma, que era el que estava fent. La primera volta va ser un suplici, i tornar a pujar cap a Landa amb aquell dolor era horrible, però tota l’estona m’anava dient: “una mica més, una mica més”. Quan vaig passar per Landa em vaig posar per objectiu el següent avituallament, el vaig superar, i ja vaig veure que això no era normal perquè el mal erra horrible. Vaig decidir parar en el següent i que em veies un metge si feia falta. 50 metres abans vaig veure un lavabo, vaig baixar a pixar i aleshores em vaig donar compte que al estar dret el mal baixava moltíssim d’intensitat, amb el que segur que no era res dolent. Així que vaig descansar una estona, i vaig decidir passar de metges i d’abandonar i seguir així, i que després ja veuríem a la zona de la carrera. Mentalment estava fet una caca perquè em veia abandonant al córrer.

Al tornar a muntar a la bicicleta, i acoblar-me, notava que el dolor anava a més, i que si em posava simplement mig dret, baixava, així que vaig decidir passar de l’aerodinàmica. Vaig continuar amb la segona volta. Els voluntaris estaven per tot arreu, era impossible equivocar-se. Les motos dels jutges no paraven de passar amunt i avall cridant l’atenció als triatletes, però la veritat es que no em molestaven gaire. Si que és cert que alguns anaven fent drafting d’una forma descarada, i altres en canvi simplement intentaven avançar. La segona pujada a Landa va ser dureta, entre l’esforç acumulat d’aguantar el dolor, i el vent que havia començat a bufar des de feia una estona. Un cop la vaig superar recordo que em vaig animar una mica. Si bé continuava amb el dolor, ja no faltava gaire. Crec que em vaig fotre aleshores el darrer entrepà. Durant tot el recorregut havia fet sempre cas al Marçal i cada mig hora havia anat menjant alguna cosa (mitja barreta), i alternant aigua amb isotònica. En la bicicleta no vaig prendre cap gel.

En un dels tobogans de Landa ja de la darrera volta recordo que en la baixada em vaig acostar al que tenia davant, i que evidentment això volia dir que anava més lent i que l’havia d’avançar, però just després venia la pujada, i em vaig posar de peus per evitar dolors i fer força per avançar-lo. Justament era una de les tres pujades fortes que hi havia al circuit. Recordo que ja estava a un metro (potser havia trigat trenta segons en acostar-me?), i se’m va acostar una moto amb un jutge i amb molt males maneres em va dir “o l’avançes, o et quedes enrere”. El vaig mirar cagant-me en tot, sorprès perquè era evident que estava en pujada, que no m’estava aprofitant de res, i que ho estava fent però que costava precisament en aquell tram. Quan vaig avançar a l’altre participant recordo que em va dir: “quina mala llet que té, no?”, i li vaig donar tota la raó.

Els darrers kilòmetres tenien bastanta baixada, i alguna pujada dura. Al tram de carretera estreta on els competidors pujàvem i baixàvem vaig veure en Juan Pablo que devia anar uns 3 o 4 kms davant meu, i anava una mica més animat perquè ja faltava poc. El tram de l’entrada a Vitòria va ser entretingut i ràpid. No tenia a ningú darrere, i el del davant estava a uns cent metres. Després d’una corba vaig veure un arc i vaig saber que la bicicleta acabava allà. Estava tot ple de gent aplaudint i gairebé em vaig emocionar. Al meu cap igualment només pensava en com em sentiria al córrer. Vaig baixar de la bicicleta i vaig entregar-la a un voluntari, i em vaig sentir com si fos un professional. Vaig començar a córrer cap a la transició amb les sabatilles de bicicleta encara posades, i vaig veure que el dolor de la panxa era insuportable. No vaig parar perquè amb tothom animant no podia fer-ho, però quan vaig entrar a la transició estava molt baix d’ànims. Em vaig canviar i vaig sortir caminant. A dalt vaig veure en Jose, l’Ester, Juan i Antonio que m’animaven.

Vaig veure un lavabo i vaig fer cua per entrar-hi. Per si de cas era millor buidar líquids. Quan vaig entrar i vaig començar a pixar (perdoneu pel que diré…) se’m va escapar un pet que va durar com 10 segons. Diuen que la felicitat està en 13 segons, però per mi van ser suficients. Recordo que vaig pensar “No fotis que era això!”. Vaig deixar anar uns quants gasos més i vaig sortir per començar a córrer. No em feia mal!!! Igualment era conscient que tantes hores fent força i patint aquell dolor em podrien passar factura muscular a la zona de l’estómac. Vaig parar a parlar amb tota la colla de VT que estaven animant i els vaig explicar que la meva idea era provar a veure si podia córrer, perquè ho havia passat molt malament.

Vaig entrar al circuit, passant per davant de la zona de meta. Al mirar el ritme que portava cap el primer kilòmetre vaig veure que m’estava passant i anava a 4’30’’, i que a sobre em trobava molt bé, gairebé com si no hagués fet bicicleta (bé, potser exagero una mica). Vaig baixar el ritme a 5’20’’ o així, ja que sabia que era un camí molt llarg, i al cap només tenia una idea: “si aconsegueixes fer dues voltes corrent ja ho tens. La resta encara que sigui caminant”. Havia de fer 4 voltes, el que psicològicament a mi em suposa molt de desgast. Recordo que vaig prendre una altre decisió important. Parar a cada avituallament per beure l’aigua o la beguda isotònica tranquil·lament per evitar entrar més aire al meu estomac, i menjar alguna coseta si podia. I així ho vaig fer durant tota la cursa. Hi havia 4 avituallament en cada volta, però no m’importava perdre 30 segons o una mica més en cadascun d’ells.

Cap el kilòmetre 2 vaig veure a mon pare, que es va alegrar i il·lusionar molt de veurem. Em va preguntar com estava, i li vaig dir que no molt bé degut a tot el que havia passat, i a la por que encara tenia en aquell moment de tenir una recaiguda de dolors. Vaig anar tirant, em vaig trobar a l’Oliver que em va animar, i cap el kilòmetre 8 vaig decidir prendrem un dels gels que portava, i així ho vaig fer també a la segona i tercera volta, en el mateix punt. Aquell tros del circuit, del kilòmetre 7 al 9 de la volta, era el pitjor tros de tots. Si bé es cert que hi havia gent per animar (mon pare també es traslladava en aquell punt cada cop), el fet de ser un passeig molt llarg i passar pel mateix tros un mínim de dos cops, i un màxim de tres, feia que et destrosses la ment. Aquest fet el vaig notar sobretot a la tercera volta, que era precisament on es troba el mur en una marató normal, i vaig parar-me uns segons a parlar amb mon pare, encara que ell no em va deixar. Vaig haver de fer uns esforços horribles en aquella volta per no caminar. Però tornem enrere un altre cop….

Vaig acabar molt bé la primera volta i em vaig trobar cap el principi de la segona als VTs que estaven animant, i em vaig alegrar també moltíssim. Vaig arribar al avituallament de Infisport, em vaig arriscar a prendrem un got de sals (cosa que ja vaig fer a partir d’aquell moment en cada volta), i just després vaig avançar a en Juan Pablo. Li vaig dir si volia anar junts, però em va dir que no, que tirés que jo anava més fort i ell anava còmode aquell ritme, així que li vaig fer cas. A l’acabar la segona volta em vaig animar més. Allò ja ho acabava com fos, encara que m’hagués d’arrossegar per terra com un cargol.

Vaig tornar a veure els VTs, a mon pare, i aleshores vaig notar una mica l’efecte del mur. Vaig aguantar baixant una mica el ritme i el que podia passar, va passar; em van venir ganes d’alliberar a Willy. Vaig haver de parar i caminar uns cent metres (els únics que vaig caminar) ja que sinó en Willy empastifat fugia de mala manera, entre dolors a la part baixa del ventre. Vaig aconseguir arribar al lavabo viu i al entrar evidentment estava tot molt brut, però almenys hi havia paper. Vaig fer el que es diu un “American Pie”. Després de netejar la tassa, que no tenia tapa, vaig posar paper a tota la vora per poder seure, i gairebé em va anar just de no deixar en Willy líquid on no tocava. Em vaig netejar a consciencia, vaig deixar els papers a les escombraries que tenia al costat, i vaig poder tornar a córrer. Uns altres 5 minuts ben gastats!

El ritme en aquesta tercera volta va ser més baix. No em trobava tan bé. On tocava del passeig em vaig prendre el meu darrer gel, vaig beure aigua, i em vaig menjar un tros de plàtan, i allò em va anar molt bé ja que al començar la darrera volta vaig notar que m’havia recuperat i em tornaven les forces. Va ser una cosa molt sorprenent per mi. Ja havia notat que les pulsacions m’havien baixat durant la cursa a peu. Havia començat entre 145-150, fins i tot 155, en algun tram, i en canvi en aquell moment, anant a un ritme més ràpid, estava entre 138-142 pulsacions. Em trobava molt i molt bé, i no parava d’avançar zombies de primera, segona, tercera i quarta volta (ho sabia per les polseres que donaven a cada volta).

Vaig anar corrent només parant als punts d’avituallament i sense tenir sensació d’estar esgotat. Vaig arribar al passeig de les tres voltes molt animat i recordo que quan només em quedaven dos kilòmetres vaig decidir accelerar una mica més. Al kilòmetre vaig tornar a pujar un punt més la marxa, i als darrers 500 metres vaig posar la directa, quan entrava a la plaça de la Verge Blanca. En aquell petit tram de 200 metres fins a la meta vaig avançar a uns 10 corredors. Recordo que jo anava fent “Aupa!, Aupa!” al públic i animant, i ells a mi (encara que ja hi havia menys gent), i algun va dir “mira com corre aquest! Aupa!”. Uns catalans van dir el meu nom, i ja abans de la recta final de meta vaig avançar el meu darrer corredor i vaig decidir no córrer massa per fer l’entrada jo sol. Aquell darrer tros va ser molt emocionant, si bé no se’m va escapar la llagrimeta, cosa que pensava que faria, i vaig creuar la línia amb el públic als dos costats i aixecant les mans, en un temps de 11h:39m després de tot el calvari que havia passat. Si m’ho haguessin dit durant la bicicleta o la natació, no m’ho hauria cregut. Menys de 4 hores a la marató recuperant gairebé 300 posicions!

Un home de l’organització se’m va acostar i em va preguntar si em trobava bé, li vaig dir que sí, i em va explicar on estava tot. Vaig recollir la medalla, la samarreta de finisher que era una passada, una tovallola, i vaig mig sopar perquè tampoc tenia molta gana: paella, una mica de truita, meló i síndria. Vaig trobar a falta una mica de xocolata. Com que tenia fred perquè començava a refrescar vaig demanar una manta tèrmica que donaven.

Vaig sortir del recinte de la meta, i em vaig dirigir a recollir el material. Allò va ser una mica caòtic, perquè estava sol i no recordava ben bé on era cada cosa. Vaig anar primer a recollir la bicicleta, però quan ho anava a fer em vaig trobar allà a en Paco i la Carmen, que acabaven de tornar de recollir les bosses. Vam traçar un plà per tornar tots tres junts, però no ho vam fer gaire bé… El millor era que jo recollís primer les bosses, que és el que vaig fer a la vegada que li vaig demanar a en Paco que em gravés un vídeo que tenia pensat, i després el pla consistia en que agaféssim un taxi per anar cap el hotel/autocaravana i tornar a posteriori per la bicicleta.

El que va passar es que no hi havia ni un taxi, ni trucant per telèfon, va caure una tromba d’aigua, i vam intentar agafar el tramvia que estava tallat per la cursa, evident ja que un tram discorria per les vies. Aleshores ens vam adonar que podíem agafar les bicicletes i pujar al tramvia, que és el que vam acabar fent, això sí, caminant una bona estona ben carregats fins la primera estació operativa.

I aquesta, deixant d’explicar moltes altres anècdotes i comentaris diversos que donarien lloc a un llibre, és en resum el meu primer Ironman, el de Vitoria-Gasteiz. Us diré, això sí, que el lloc de la natació era molt maco, el circuit de bicicleta també però que li faltaven ombres i tenia uns 1000 metres de desnivell positiu (pla, el que es diu pla, tampoc ho era), i que la part de córrer era perfecte a nivell de poc sol, però dolenta en quant a voltes pel mateix lloc. Una gran experiència, i una organització realment de luxe durant tota la cursa, amb voluntaris a dojo, i amb tot el que necessitàvem. Les piscines inflables per mullar el cap estaven perfectes. A part, abans que me n’oblidi, surto al vídeo oficial del Triathlon Channel al minuts 23:40.

Vull donar les gràcies a tots els “suporters”, a l’entrenador de VT Marçal i a tot Viladecans Triatló, a mon pare per haver-me acompanyat i donar-me ànims, i sobretot a la meva parella Marta per haver aguantat totes les hores d’entrenament que m’han suposat fer aquest repte, i el patiment del repte en sí. Jo em pensava que així descansava de mi, però es veu que no es ben bé això, hehe. Moltes gràcies!

Ja soc Ironman, i ara només em queda esperar a en Hulk i a Wonderwoman (aquest comentari soc conscient que només l’entendran uns pocs…).

En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!