Crònica Cursa de Sant Climent

Bon dia!

La crònica que avui us explico va sobre la Cursa de Sant Climent que vaig fer aquest cap de setmana amb els companys de Viladecans Triatló (VT). És una cursa que tinc molt a prop d’on visc, de muntanya, sense grans massificacions de gent, amb molt bon ambient, vaja, una d’aquelles que m’agraden a mi. A més, és una cursa molt ràpida, de només 6 km, però amb un desnivell acumulat de 269 metres (segons garmin), el que la fa diferent. Pels “asfalteros”, és una bona forma d’iniciar-se a la muntanya.

img_8918

En aquesta ocasió, però, haig de dir que no em trobava gaire bé físicament (excuses, excuses!!). Durant la setmana vaig tenir uns problemes intestinals que em van obligar a fer dieta líquida i em van provocar mal de panxa (millor no ho explico aquí per no ferir sensibilitats), el que va fer que no estigués gaire bé el diumenge. Després vindran més detalls, potser un pel escabrosos.

Abans de començar a córrer ens vam ajuntar tots els VT que estàvem allà per fer-nos una foto per desitjar-li una ràpida recuperació a Trailman (Fran), un company nostre que li acaben de fer una petita operació (vaig descobrir el mateix dia que no era de canvi de sexe, hahaha, sinó d’un genoll). Després d’això, i d’algun vídeo que altre (mannequin o com es digui), vam anar cap a la sortida. Aquest any, a diferència del passat, no vam sortir tan escopetejats. Berto ja es va situar al davant de tot intentant seguir als primers, i jo el vaig anar controlant entre uns 10 i 20 metres de distància, fins que vam arribar a la trialera (1,5 km). Aquell primer tram de la cursa, amb la gran pujada d’asfalt, és un bon lloc per posar a tothom on ha de ser. Jo en aquell punt ja vaig veure que no em trobava bé. Els budells em molestaven força.

img_8907

Vam començar a pujar la trialera, i també vaig veure que les Salomon escollides no havien estat la millor opció. Havia plogut aquella nit, i les sabates que portava no s’agafaven gens bé sobre la roca mullada i vaig patinar uns quants cops. Anava pujant, i el mal de panxa anava a pitjor, de tal forma que vaig tenir por en algun moment de deixar “anar algun regalet” al que venia darrere. Aquest no era un altre que en Pedro, de VT, qui anava cridant de tant en tant per avisar-me de que em veia. Potser precisament això li va salvar la vida, hahaha, perquè vaig apretar una mica més (tant el cul com el córrer). Quan anava per la meitat de la trialera vaig fins i tot pensar de parar pel dolor, però em vaig donar compte que malgrat de com em trobava anava molt endavant de la cursa, així que tampoc era per abandonar, i vaig continuar. Quan per fi vaig arribar a dalt, a la pista, em vaig poder relaxar una mica i poc a poc se’m van anar treien les molèsties, encara que no del tot. Allà em vaig pensar que en Pedro i la resta m’enxamparien, però sembla ser que tots van baixar el ritme en aquell punt per recuperar.

img_8917

Va començar la baixada de veritat. Les pulsacions eren molt elevades, encara que no tenia aquella sensació angoixant típica que tenim tots de “para idiota…para idiota…para…”, i tota l’estona vaig anar seguint al noi que tenia davant però sense tenir la possibilitat d’avançar-lo. La baixada es va fer una mica llarga. Al darrere anava veient al Pedro, encara que no tenia la sensació que s’acostés, al del davant no l’atrapava, i per acabar-ho d’adobar veia que jo no estava bé per apretar més. Malgrat tot, el km 4 va ser a 3’18’’, el 5 a 3’45’’ (aquí hi havia una mica més de pla i petites pujades) i el 6 a 3’29’’, i això en terra mullat i amb una mica de fang. Semblen bones dades, però van ser pitjors que les de l’any passat en el mateix tram.

Vaig arribar bastant cansat. En Berto ja feia un minut que havia arribat (al final en tercera posició), i darrere meu va venir tot una fila de VTs, un darrere l’altre però separats. L’avituallament del final com sempre va estar molt bé, amb botifarra inclosa, i sorteig de regals on l’únic afortunat de tots nosaltres va ser en Pedro. I per no perdre la costum, en Berto es va quedar sense copa, perquè no en donaven. A la propera va la vençuda…

La fitxa de la cursa seria bàsicament la de l’any passat, així que la podeu veure aquí.

En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Temps real: 27m:16s
Posició final: 7.
Participants que han acabat: 153

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:


Salut i kilòmetres!

Crònica Land Warriors Trail Viladecans

Bon dia!

Avui us explicaré la cursa que he corregut aquest cap de setmana, la Land Warriors Trail Viladecans (encara que ells a la pàgina diuen Barcelona). Es tracta d’una primera edició (o això crec), i té dues modalitats. O pots córrer 10 Km per muntanya, o pots anar 40 km en MTB. Tu esculls. Com no podia ser d’una altre manera, jo he anat a córrer. Avui hi havia moltes altres opcions, però ostres, quan em fan una cursa al costat de casa, i que a més puja a Sant Ramon, doncs és una cosa que no em puc saltar… i això que me’n vaig assabentar per casualitat, ja que la Delia (que avui ha quedat primera dona) m’ho va comentar. Ni l’ajuntament ni l’organització ha fet gaire publicitat, i és una llàstima perquè hi podria haver anar força gent. Del Viladecans Triatló érem 4 apuntats, i de Corresolidaris no n’he vist cap.

Land Warriors Trail

Ja us dic que hi ha hagut uns quants problemes amb el recorregut i altres coses que ja us aniré comentant. A la web hi havia un trail, que no era el que es feia finalment, encara que sí en gran part. El primer canvi ha estat que en comptes de sortir “cap amunt” des de la Torre Roja de Viladecans, hem sortit cap avall.

Bé, disculpeu, he hagut de fer una pausa d’escriure perquè m’ha agafat una rampa darrere la cama i m’he anat a menjar un plàtan, si és que…. hahaha. Com us anava dient, hem baixat, per pujar per darrere el camp de futbol i dirigir-nos cap a la falda de Sant Ramon passant per Oliveretes. Hem sortit forts, però no massa, encara que ja al kilòmetre 1 els primers s’han anat separant. Hem pujat pel camí més fàcil que va a Sant Ramon, però només fins el tram on hi ha la trialera, i que et torna a baixar. Allà els dos que tenia al davant m’han tret distància. La trialera ens ha deixat al tallafocs, i aquest sí que l’hem fet sencer. Aquesta és una pujada dura per qui no la coneix, i crec que molta gent ha pagat haver anat tant ràpid al principi. Heu de pensar que en 1 km de pujada la mitjana de la pendent és del 14%…

landwarriostrail_viladecans-1

Quan he arribat a dalt cap el kilòmetre 4’5, m’esperava trobar un avituallament (tal i com havia dit l’speaker), però sorprenentment no n’hi havia cap, i he hagut de seguir així. Feia calor sorprenentment per l’època de l’any (amb samarreta curta no tenia fred ni abans d’escalfar), i un glop d’aigua hagués anat molt bé. Hem anat per una trialera que rodeja Sant Ramon i hem començat a baixar fins un altre dels camins que arriben a la ermita, i que es caracteritza per una baixada (en aquest cas) recta i molt forta. Hem baixat per allà fins arribar a la trialera que porta al camí normal. Allà sé que algun corredor s’ha perdut (m’ho han comentat), i no hi havia ningú per indicar-te. M’he trobat a dos persones que no participaven a la cursa a la trialera i que m’han fet alentir el pas. Després ja he continuat per la pista normal (que precisament era la primera pujada que havíem fet), i allà també he tingut un moment de dubte perquè hi havia unes cintes just on començava una trialera, però per sort un noi amb bici que no tenia res a veure amb l’organització m’ha dit que seguís cap avall. I res, 100 metres després em trobo un cotxe que puja pel camí i l’he maleït de mala manera. Tot això baixant a tota llet.

landwarriostrail_viladecans-5

Un voluntari m’ha desviat pel camí del cementiri quan he acabat aquest (per una altre trialera), i quan he arribat a la pista he baixat fins arribar gairebé a la carretera. Allà veia els tres que tenia al davant, però no em seguia ningú. Hem fet un gir, hem agafat un altre dels camins que puja a Sant Ramon (el que va paral·lel a Torre Roja però a l’altre banda de la riera) i l’hem seguit fins arribar a la falda de la muntanya un altre cop. Encara que no pujava massa, la veritat es que m’ha trencat una mica (a mi i a la resta de corredors). Hem passat aleshores per un tros del camí que ja havíem fet i on m’he trobat forces corredors de cara, i una mica més i em menjo a un. Aquí haurien d’haver posat almenys uns cons per a que no ens molestéssim entre nosaltres. Finalment m’han desviat ja cap a Oliveretes i he baixat per tornar a arribar al camp de futbol i fer la darrera pujada (en asfalt) fins arribar a meta tot sol.

landwarriostrail_viladecans-3

El primer en arribar ha estat en Jose Luis Blanco, qui m’ha tret 6 minuts (la veritat és que en aquest sentit estic content), i de noies, primera la Delia i segona ha estat l’Esther, tot un èxit! Ens pensàvem que en Víctor s’emportaria el premi al més jove, però ja s’està fent gran, hahaha.

Passem a la fitxa:

Distància: 10 Km
Altura guanyada positiva: 414 metres (segons garmin)
Zona: Viladecans (Sant Ramon).
Valoració Organització: 6. Encara que la cursa ha anat bé, hi ha hagut alguns errors que ja he comentat.
Recorregut: 7. El circuit estava bé, però era força dur. Els problemes que li he vist son els que ja us he comentat: algun tram no clar, trobar-se gent de cara, i els tres darrers kilòmetres de pujar i baixar en semiplà no m’han convençut.
Ambientació: 6. Poca ambientació, encara que el tema de carpes estava força ben montat, i l’speaker, que era el de la Sansi, com sempre genial.
Valoració Avituallament arribada: 6. Aigua o Powerade, un plàtan i uns palets de pa.
Valoració Avituallament mitja carrera: Una gran errada que no n’hi hagués. No sé que els ha passat.
Sorteig Regals: No.
Dutxes: Sí.
Guardaroba: Sí.
Aparcament: No he hagut d’aparcar perquè he anat a peu.
Altres serveis a destacar: Massatge.
Bossa del corredor: al recollir el dorsal et donaven unes ulleres de marca Dr.Franklin i que ja valen més que la inscripció, per tant fantàstic (cansat ja de tantes samarretes!). A l’acavar la cursa una bolsa d’Aneto sense Aneto, però amb gel OxD, carmels, una bossa de peçols deshitrats, el plàtan que us he comentat i els palets, i una beguda isotònica per fer. Per tant, força bé.
Data: 20/11/2016.
Preu: 17 € (amb antelació 11€).

En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Temps real: 49m:13s
Posició final: 13.
Participants que han acabat: 130

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:


Salut i kilòmetres!

Crònica II Cursa Solidària Running 1900

Bon dia a tots!

Ahir vaig anar a córrer la Cursa Solidària Running 1900 RCDE. El nom és raro, sí, tant com el nom d’algunes de les malalties minoritàries a la que aquesta cursa dona suport, i en la que els Corresolidaris hi vam col·laborar. Aquest cop, però, jo la vaig fer competint. Feia molt de temps que no corria una cursa de 10 Km i volia saber com estava. La resposta va ser clara: malament. És evident que aquestes 4 setmanes en les que m’ho he estat prenent amb calma després del Half m’han fet perdre el nivell que tenia, però això ja ho parlarem després.

Entre els participants de la cursa, com sempre destacar l’Ivan Rojas, del Diario de Sofia y Sara, y com no en Toni Molinos, de Proyecto Pol. Tots van estar allà donant veu a les seves causes de forma diferent. Per un costat l’Ivan fen de llebre de 40 junt amb en Pau, i per l’altre el Toni amb el seu equip i en Pol, corrent a la cursa de 10 Km. I com no podia ser d’una altra manera, tots els Corresolidaris i familiars donant el seu suport en tot moment i omplint el recorregut com a llebres, corredors, voluntaris, o espectadors. Una gran festa, com és habitual.

Hi havia dos curses per adults, la de 5 Km, on va guanyar el Corresolidari Carlos Lancharro (qui estava fluix segons ell i es va marcar 15 minuts), i la de 10 Km. Aquesta última sortia de l’estadi de Cornellà, anava cap el riu, i feia el seu recorregut primer per terra fins arribar al Prat (només el riu), i després tornava per la carretera que anava paral·lela. Una mica de desnivell (37 metres), però acumulat tot en petites pujades que feien mal si volies mantenir un ritme alt. En Carlos, per cert, es va guanyar 4 punts, i no precisament a la lliga… En la cursa de 10 es va donar un fort cop i va haver d’anar a Bellvitge. Per sort està bé.

En quant a la meva cursa, com ja us he comentat, no em va anar com m’esperava. Volia fer un 38 baix, i em va sortir un 39 alt. També és cert que anava a provar-me, i potser a aquestes alçades de temporada (acabo de començar tècnicament parlant), doncs és el que toca. A part, vaig córrer 15 km divendres (a ritme molt suau, això sí), i vaig fer muntanya dissabte (ni 10 km), amb el que la segona part de la cursa el que no em tiraven eren les cames. Tenint en compte que els primers kilòmetres eren de terra, hauria d’haver reservat més al principi, i després accelerar… o no. Un altre error que vaig cometre va ser un dels més tontos que hi ha: mirar el ritme del rellotge, pensant que era el de volta, i resultant ser el de cursa. Resultat: 2 kilòmetres on em pensava que anava a 3’55’’ i va resultar que anava a 4’05’’. Quan vaig veure l’error ja era tard, i sigui com sigui, tampoc hagués pogut mantenir un ritme gaire més alt.

El darrer kilòmetre una mica més ràpid, això sí (va ajudar que fes baixada), i a l’entrada molt cansat. Després, com sempre, en 5 minuts ja estava bé, però això ja és un altre tema… I fins aquí la crònica. Avui no us deixo la fitxa perquè aquesta cursa ja és la segona edició i podeu veure AQUÍ, que gairebé és el mateix. La bossa del corredor, això sí, estava bé per ser una cursa solidària, i els avituallaments també.

Temps real: 39m:36s
Posició final: 21
Participants que han acabat: 669

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!

Crònica Marxa del Garraf 21 Km

Després del Half d’Empuriabrava he estat un parell de setmanes fent una mica de descans actiu, que ja ho necessitava. Aquesta darrera ja he intentat pujar una mica la càrrega d’entrenament, ja que el diumenge tenia la Marxa del Garraf. Com bé diu el nom, no es tracta d’una cursa realment, sinó d’una marxa on deixen també que qui vulgui la faci corren. Això fa per tant que no tingui algunes “particularitats” típiques de les curses: no hi ha dorsal pròpiament dit (hi ha una mena de targeta), no hi ha cronometratge, no hi ha podi (fan alguna cosa, però una setmana després), les indicacions no estan tan pensades per a corredors (jo i alguns més ens vam perdre en alguns trams), etc…

Aquesta cursa la vaig córrer amb els companys de Viladecans Triatló (VT). Hi havia una mica de “pique sano”, encara que realment hi havia poques opcions i es va imposar la lògica. Hi vam anar en Berto, Xavi, jo, Delia, Miguel, Dani, Rocío, Pablo, Leni, Javi i Sura. Us ho he posat per ordre de arribada a meta. En Berto, a més, va quedar primer… però tot això s’ha d’explicar millor. A part, en Jose Luís va fer la Marxa de 48 km, tela.

marxa_garraf_2016-2

Als corredors ens van fer passar a la zona de la anomenada gàbia per a que poguéssim sortir abans. Van donar la sortida, i em vaig posar en davant amb els primer cinc corredors anant a 3’30’’ el primer mig kilòmetre (perquè son així de besties), entre ells en Berto, un veí seu, i un amic d’aquest. Vam baixar una mica el ritme mentre pujàvem per agafar la carretera que porta a la Sentiu, i vam agafar el camí de terra que va paral·lel. Els tres primers corredors es van allunyar una mica, però els mantenia vigilats. Abans d’arribar a la pujada, però, ja vaig veure que alguna cosa no rutllava. Em costava una mica respirar, i efectivament, quan vaig arribar a la zona de la pujada, ho vaig notar: asma.

Em vaig cagar en tot, com us podeu imaginar. No era un atac fort d’aquells que has de parar del tot o demanar ajuda, per sort, però si suficient per haver de caminar i no poder recuperar en els petits descans de la pujada. Era un asma alveolar, no a nivell de bronquis. Sabia que si parava, m’aniria a més, i que si continuava podia també passar el mateix però almenys podria arribar fins un control i demanar a veure si tenien un inhalador, perquè per desgracia, això no ho tenia previst i no en portava.

marxa_garraf_2016-1

Vaig perdre ràpidament de vista als primers i em van avançar alguns corredors, entre ells en Xavi i en Dani. La pujada era dura i per tant ells tampoc podien córrer gaire i això va fer que no m’avancessin gaires. En alguna part més plana fins i tot vaig poder córrer una mica (per desgràcia estic una mica acostumat a córrer certs cops amb una mica d’asma, però es clar, el dèficit d’oxigen l’acabo pagant). Això em va permetre tornar a avançar a en Dani. Quan vaig arribar al primer control, cap el kilòmetre 8,5, em van dir que no tenien inhalador, així que vaig beure aigua, i vaig seguir. Allà igualment l’asma no m’havia anat a més. Al haver parat i tornar a arrencar, em va pujar una mica, però per sort quedava poc per arribar a dalt a la Morella (crec que es deia així).

A partir d’allà el camí va ser més planer, encara que seguint a un corredor tots dos ens vam equivocar de camí i vam anar a parar a una zona amb un Pedregal horrible on vaig perdre uns bons minuts. Vaig sortir i em vaig trobar a la Delia, i vam anar baixant fins arribar a una trialera de fang on hi ha una corda per agafar-se i no caure. Allà en Dani ens va passar com una exhalació, sense ni tocar la corda, i ens el vam mirar astorats. A la següent pujada el vam tornar a avançar.

Al no haver de forçar tant, aquí l’asma em va baixar. El tenia de fons, però només em molestava en les pujades, i com que eren curtes, podia anar tirant sempre i quant no em forces a les baixades (que com que eren molt tècniques per mi, tampoc podia forçar-me). No obstant anava massa alt de pulsacions pel que estava fent (menys aire, més pulsacions), i els músculs ho havien patit aquesta falta d’oxigen i em notava les cames tontes.

marxa_garraf_2016-4

Vaig arribar a un segon control, vaig parar a beure aigua i isotònica tranquil·lament, em vaig agafar també un tros de taronja, i vaig tornar a arrencar. Per cert, no ho he comentat, però com que no hi havia gots de plàstic, portava la meva motxilla Salomon amb el got que ens havia donat l’organització, el mòbil que també era obligatori, i la jaqueta d’en Xavi que no havia pogut deixar en lloc abans de la sortida i que li vaig deixar suada com per tirar-la després…

Els darrers 5 km, amb baixades força tècniques amb molta pedra, els vaig baixar tota l’estona seguint un corredor (Toni) que portava un ritme similar al meu. Quan vam arribar al darrer control, vam decidir fer els darrers kilòmetres junts. Vam xerrar una mica en els trams que ens ho permetia el ritme i el desnivell. En aquell punt és on l’organització va fallar més perquè no hi havia senyalització. Vam suposar que havíem d’entrar al camí de terra que hi ha paral·lel a la carretera de la sentiu a la primera entrada, i vam anar tirant. Quan vam arribar a la darrera rotonda, la que hi ha just abans del parc de Gavà, l’anàvem a creuar quan ens vam adonar que havíem de tirar cap en darrera per creuar pel pas de vianants i fer una espècie de V, i ho vam fer. En Xavi per exemple, com em va explicar després, va fer el mateix que nosaltres, però el corredor que anava darrere seu no, el que va fer que l’altre arribes abans a meta.

Després de creuar el parc seguint les cintes (una mica complicades de veure), vam anar cap a meta, vigilant que no ens atropelles cap cotxe. Li vaig dir a en Toni que ell entrés primer (ja que a més s’havia perdut un parell de cops durant la cursa, un d’ells quan vaig cometre l’error de seguir-lo), i vam entrar en setena i vuitena posició, el que tampoc està gens malament tenint en compte l’asma, que en aquell punt ja només era residual. En Berto va quedar primer, vint minuts abans que jo encara que per variar la classificació deia una altre cosa (hahaha), cinquè en Xavi, i destacar la Delia que va quedar primera dona, i la Rocío tercera. En Javi es va fotre una bona patacada a part, però va arribar bé amb la Leni i en Sura.

marxa_garraf_2016_vt

Al no ser una cursa, avui no us faré fitxa. Només destacaré que el tema del pàrquing va estar força bé ja que la policia local va ajudar molt. Els avituallaments eren molt correctes amb l’únic inconvenient d’haver de portar el teu got. Potser la distribució en l’espai d’aquests no era la millor (el primer més tard del 8, i el darrer quan quedaven 3 kilòmetres). De la resta de coses ja us n’he anat parlant durant l’article.

En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Temps real: 2h:15m:25s
Posició final: 8
Participants que han acabat: Més de 100 corren, però no se quants encara.

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:


Salut i kilòmetres!