Crònica Ironman de Vitòria

IRONMAN. Per aquells que no sapigueu de que va el tema, això no és una crítica de cine de la darrera pel·lícula de superherois de la Marvel, si bé també hi ha superherois/ines i molta èpica. Un Ironman és la competició màxima dins del mon del triatló que és realitza en un sol dia, i una de les proves més dures que existeixen i que requereixen un gran físic i molta força mental. I per que us parlo d’això? Doncs per que aquest 9 de juliol vaig participar en el meu primer Ironman a Vitòria, o també conegut com a Triatló Full Distance. Bàsicament això vol dir que vaig recórrer 3’8 km nedant, 180 km en bicicleta, i una marató corrent (42 km), tot d’una tacada. De fet la natació van ser uns quants metres més, però d’això ja us en parlaré…

He intentat fer que l’article fos divertit, però segurament hi ha parts una mica més avorrides, i altres on espero que rigueu força…

La preparació per un Ironman en sí ja es molt dura, ja que implica molt entrenament. Sortir molts dies a fer tirades llargues corrent (entre 20 i 30 kms), fer tirades llargues de bicicleta (entre 90 i 180 kms), i nedar sense parar tant a piscina, com al mar, esquivant les maleïdes meduses (o menjant-te-les).

Vitòria, i sobretot la seva gent, és una ciutat genial. Van haver-hi diversos temes que van fer que no pogués anar amb la Marta, la meva parella, i mon pare em va acompanyar aquest cop amb autocaravana, amb el que de carambola vaig aconseguir allotjament, cosa que ja estava molt complicada. De fet, aquest ha estat el primer cop que ell m’ha vist competit, que ja tocava també.

Com no podia ser d’una altre manera, més companys de Viladecans Triatló (VT) es van apuntar a fer la mateixa prova. En distancia Ironman (Full), en Paco i en Juan Pablo, i en distancia Half, en Jose, en Juan, i l’Oliver. Alguns van venir amb les seves famílies i parelles, com l’Ester (també VT), la Carmen, l’Antonio (que havia de competir però va cedir el seu dorsal a en Juan uns mesos enrere), i tota la resta. Però potser és hora de començar a explicar com va anar tot.

Vaig arribar divendres ja cap a les 21:00. La resta de VT’s estaven sopant pintxos els molt punyeteros, però a mi ja no en donava temps d’anar cap allà, així que vam quedar pel dia següent en el briefing de la carrera. Quan em vaig despertar dissabte vam anar amb mon pare cap a la Fira del Triatleta. No vaig haver de fer cua (no com els altres que se la van menjar amb patates, hahaha), i en res ja estava inscrit i tenia tots els regals de l’organització: una motxilla molt xula (a mon pare li vaig comprar una altra igual), un bidó, un pull boy que m’hagués anat bé a la part de natació, i propaganda diversa. A la fira vaig comprar un parell de coses que necessitava, com una bossa de barretes més gran per la bici i un esprai antibaf per les ulleres de natació que em va anar de luxe. Abans de comprar-ho vaig mirar bé a tot arreu perquè pel mateix article hi havia diferencies de preus interessants.

Durant tot el matí vaig portar la samarreta del “Diario de sofia y Sara”, una de les causes a les que Corresolidaris dona suport, i on vaig haver d’aclarir a alguns que no eren les meves filles i explicar de que es tractava el tema. Després vaig anar cap el briefing, però prèviament vam passar per la autocaravana a deixar les coses, el que va fer que “escalfés” fins a la reunió a un bon ritme. L’entrada al brieffing va ser una mica caòtica, a part de que jo estava ultra suat. Van entrar massa familiars i alguns triatletes es van quedar fora. En Paco, en Juan Pablo i jo vam haver de seure al terra. Després de les explicacions, on se’ns va deixar molt clar que no anéssim amb el nostre cotxe a Landa (el llac de sortida) i que era “obligatori” fer servir el seu servei d’autocars, vam anar a dinar tots els VT. Com no podia ser d’una altre manera, vaig dinar pasta, i de segon entrecot que no era el que tocava, però bé…

La tarda va ser un autèntic caos. Cadascú s’ho va muntar com va poder. Primer vam deixar tot el material de córrer, vam tornar cap els hotels a buscar les bicis, i en el meu cas, vaig preparar tots els adhesius que feien falta. Amb en Paco havíem pensat d’anar en bicicleta a Landa a deixar-la, però vist l’hora que era i que em faltava el mocador del cap que havia de deixar a la part del córrer, vaig haver d’abandonar la idea. Vaig agafar la bicicleta amb tot el material i vaig anar un altre cop a lo de córrer, i després a la cua de la bicicleta, i just en aquell moment em vaig donar compte que no havia posat l’identificació amb el dorsal a la bicicleta, i que me l’havia deixat a l’autocaravana. Vaig haver de tornar un altre cop. Quan per fi tornava a estar a la cua, allò no avançava gens ni mica, i mirant el whatsapp vaig veure que en Paco també estava fent cua uns metres darrera meu. Es veu que havia intentat anar en bicicleta, però s’havia trobat l’autopista i havia hagut de desistir al no conèixer el camí. Tots dos un desastre total… Després de més d’una hora de cua vam anar cap a Landa, vam deixar el material preparat (bicicleta i tot el material de natació), i ens van fer esperar mig hora per tornar en el darrer autocar. Fotia molt fred. Total, que de les 19:00 fins les 22:00 vam estar deixant la bicicleta. Amb en Paco i la Carmen, al tornar, vam menjar unes truites a un bar mentre fora plovia, i un entrepà, i cap a “casa”. Allà vaig preparar tot el que necessitava pel dia següent: roba i menjar.

Aixecar-se a les 6:00 del matí va ser divertit, tenint en compte que vaig anar a dormir cap a les 00:00. Vaig esmorzar dos entrepans de pa de motlle amb formatge i pernil, suc de poma, i algunes ametlles, encara que no m’entrava res. A les 7:00 vaig arribar a la parada de l’autocar amb la bossa que m’havien donat per deixar la roba post-competició. En Paco i la Carmen, amb qui havia quedat, van arribar poc després. A les 7:25 vam pujar a l’autocar (10 minuts més tard del que tocava), i com que hi havia tants familiars (crec que es abusar 4 familiars per triatleta) alguns es van quedar fora, entre ells la Carmen.

L’autocar ens va deixar a gairebé 1 km de la sortida i la veritat és que no vam entendre perquè. D’acord, sí, anàvem a fer un Ironman, però tampoc calia aquell escalfament… Ràpidament vam revisar material, preparar el menjar i beguda per la bicicleta (barretes, dos entrepans de pa de motlle de pernil salat i formatge un altre cop, i sals), i després de la visita diarreica al lavabo, ens vam posar el neoprè. Nervis.

Els del half van sortir uns 15 minuts abans, fora d’horari ja, i nosaltres vam sortir cap a les 9:00, si no recordo malament. La veritat és que no estava mirant l’hora. Ens vam posar amb en Paco cap el final, i de fet només posar el peu a la vora del llac, ja van donar la sortida. Vaig entrar amb calma i vaig començar a nadar a bon ritme, i ja vaig veure que hi havia força algues i no es veia res, però m’importava ben poc.

Com era d’esperar, es van formar alguns bons taps. El recorregut feia forma de triangle, separat per boies de color taronja a cada banda del suposat carril per on havíem d’anar. Als extrems del llac hi havia dos boies grogues que feien de vèrtex del recorregut. Cap a la meitat del primer tram molts ens vam confondre perquè dins de l’aigua no es veien tan bé les boies i vam pensar que les dos boies que veiem eren les que marcaven el carril, quan en veritat marcaven el centre del triangle. Això va fer que per rectificar ens sortissin més metres.

La primera boia groga va ser una autèntica bogeria. Gent que venia pel darrere que se’m volia posar per sobre com si fos un gos amb cel, mentre tots estàvem gairebé parats intentar passar. Per sort, després la cosa ja va ser més tranquil·la. Vaig acabar la primera volta amb un total de 2400 metres i en 35 minuts, un ritme boníssim.

Vaig tornar a entrar, i aleshores va ser quan vaig tenir el primer ensurt de l’Ironman. Quan estava arribant a la primera boia groga vaig veure que les cames les portava molt tenses i em van fer una petita estrebada, i efectivament, en res em va agafar una rampa als bessons i als quàdriceps de ambdues cames. No m’ho podia creure! Només començar i ja havia de retirar-me? Vaig veure una barca amb els de l’ertzaintza i em van preguntar si tenia problemes. Els vaig dir que rampes i em van dir que m’acostés, que és el que vaig fer amb estil braça. Em van pujar i molt amablement em van estirar. Quan van dir que avisaven per a que em vinguessin a recollir els vaig dir que ni de conya, que jo tornava a l’aigua. No m’ho van recomanar, però que si era la meva decisió que m’anirien vigilant. M’hi vaig tornar a tirar (vaig perdre uns 5 minuts), i recordo que vaig pensar que el problema segurament havia estat per portar les cames massa estirades, garratibades. Vaig nedar per tant sense parar de moure les cames suaument i va funcionar, encara que estava patint molt només de pensar que potser no arribava. Quan vaig trepitjar terra vaig respirar alleujat, però una mica tocat mentalment. Just en aquell moment al mirar cap a la dreta vaig descobrir molt sorprès que la persona que sortia amb mi era precisament en Juan Pablo, casualitats. 4500 metres en total…

La transició va ser un autèntic desastre. 9 minuts! M’ho vaig prendre amb molta calma per la por de tenir rampes un altre cop al treure’m el neoprè, o al fer moviments bruscos. Em vaig menjar un dels entrepans de pernil salat en comptes d’una barreta, una pastilla de sals, i vaig posar l’altre entrepà i una barreta al mallot. Vaig córrer cap a la bicicleta, que ja estava preparada amb aigua i tota la resta prèviament. Després de passar la línia de muntatge vaig anar pedalant molt tranquil·lament. Les cames reaccionaven bé.

Em vaig acoblar, i quan no portava ni 5 kilòmetres vaig notar un dolor sota de l’estomac, com si fos una mena de flat. El paisatge era molt maco, però no el vaig poder gaudir gaire. El dolor va anar pujant en intensitat, i no marxava. Vaig parar a pixar a un dels avituallaments, a veure si el problema era aquest, però ja vaig veure que no. Cap el kilòmetre 30 em va avançar en Paco, que em va veure malament, i li vaig dir que no em trobava bé i que m’ho prendria amb calma, que era el que estava fent. La primera volta va ser un suplici, i tornar a pujar cap a Landa amb aquell dolor era horrible, però tota l’estona m’anava dient: “una mica més, una mica més”. Quan vaig passar per Landa em vaig posar per objectiu el següent avituallament, el vaig superar, i ja vaig veure que això no era normal perquè el mal erra horrible. Vaig decidir parar en el següent i que em veies un metge si feia falta. 50 metres abans vaig veure un lavabo, vaig baixar a pixar i aleshores em vaig donar compte que al estar dret el mal baixava moltíssim d’intensitat, amb el que segur que no era res dolent. Així que vaig descansar una estona, i vaig decidir passar de metges i d’abandonar i seguir així, i que després ja veuríem a la zona de la carrera. Mentalment estava fet una caca perquè em veia abandonant al córrer.

Al tornar a muntar a la bicicleta, i acoblar-me, notava que el dolor anava a més, i que si em posava simplement mig dret, baixava, així que vaig decidir passar de l’aerodinàmica. Vaig continuar amb la segona volta. Els voluntaris estaven per tot arreu, era impossible equivocar-se. Les motos dels jutges no paraven de passar amunt i avall cridant l’atenció als triatletes, però la veritat es que no em molestaven gaire. Si que és cert que alguns anaven fent drafting d’una forma descarada, i altres en canvi simplement intentaven avançar. La segona pujada a Landa va ser dureta, entre l’esforç acumulat d’aguantar el dolor, i el vent que havia començat a bufar des de feia una estona. Un cop la vaig superar recordo que em vaig animar una mica. Si bé continuava amb el dolor, ja no faltava gaire. Crec que em vaig fotre aleshores el darrer entrepà. Durant tot el recorregut havia fet sempre cas al Marçal i cada mig hora havia anat menjant alguna cosa (mitja barreta), i alternant aigua amb isotònica. En la bicicleta no vaig prendre cap gel.

En un dels tobogans de Landa ja de la darrera volta recordo que en la baixada em vaig acostar al que tenia davant, i que evidentment això volia dir que anava més lent i que l’havia d’avançar, però just després venia la pujada, i em vaig posar de peus per evitar dolors i fer força per avançar-lo. Justament era una de les tres pujades fortes que hi havia al circuit. Recordo que ja estava a un metro (potser havia trigat trenta segons en acostar-me?), i se’m va acostar una moto amb un jutge i amb molt males maneres em va dir “o l’avançes, o et quedes enrere”. El vaig mirar cagant-me en tot, sorprès perquè era evident que estava en pujada, que no m’estava aprofitant de res, i que ho estava fent però que costava precisament en aquell tram. Quan vaig avançar a l’altre participant recordo que em va dir: “quina mala llet que té, no?”, i li vaig donar tota la raó.

Els darrers kilòmetres tenien bastanta baixada, i alguna pujada dura. Al tram de carretera estreta on els competidors pujàvem i baixàvem vaig veure en Juan Pablo que devia anar uns 3 o 4 kms davant meu, i anava una mica més animat perquè ja faltava poc. El tram de l’entrada a Vitòria va ser entretingut i ràpid. No tenia a ningú darrere, i el del davant estava a uns cent metres. Després d’una corba vaig veure un arc i vaig saber que la bicicleta acabava allà. Estava tot ple de gent aplaudint i gairebé em vaig emocionar. Al meu cap igualment només pensava en com em sentiria al córrer. Vaig baixar de la bicicleta i vaig entregar-la a un voluntari, i em vaig sentir com si fos un professional. Vaig començar a córrer cap a la transició amb les sabatilles de bicicleta encara posades, i vaig veure que el dolor de la panxa era insuportable. No vaig parar perquè amb tothom animant no podia fer-ho, però quan vaig entrar a la transició estava molt baix d’ànims. Em vaig canviar i vaig sortir caminant. A dalt vaig veure en Jose, l’Ester, Juan i Antonio que m’animaven.

Vaig veure un lavabo i vaig fer cua per entrar-hi. Per si de cas era millor buidar líquids. Quan vaig entrar i vaig començar a pixar (perdoneu pel que diré…) se’m va escapar un pet que va durar com 10 segons. Diuen que la felicitat està en 13 segons, però per mi van ser suficients. Recordo que vaig pensar “No fotis que era això!”. Vaig deixar anar uns quants gasos més i vaig sortir per començar a córrer. No em feia mal!!! Igualment era conscient que tantes hores fent força i patint aquell dolor em podrien passar factura muscular a la zona de l’estómac. Vaig parar a parlar amb tota la colla de VT que estaven animant i els vaig explicar que la meva idea era provar a veure si podia córrer, perquè ho havia passat molt malament.

Vaig entrar al circuit, passant per davant de la zona de meta. Al mirar el ritme que portava cap el primer kilòmetre vaig veure que m’estava passant i anava a 4’30’’, i que a sobre em trobava molt bé, gairebé com si no hagués fet bicicleta (bé, potser exagero una mica). Vaig baixar el ritme a 5’20’’ o així, ja que sabia que era un camí molt llarg, i al cap només tenia una idea: “si aconsegueixes fer dues voltes corrent ja ho tens. La resta encara que sigui caminant”. Havia de fer 4 voltes, el que psicològicament a mi em suposa molt de desgast. Recordo que vaig prendre una altre decisió important. Parar a cada avituallament per beure l’aigua o la beguda isotònica tranquil·lament per evitar entrar més aire al meu estomac, i menjar alguna coseta si podia. I així ho vaig fer durant tota la cursa. Hi havia 4 avituallament en cada volta, però no m’importava perdre 30 segons o una mica més en cadascun d’ells.

Cap el kilòmetre 2 vaig veure a mon pare, que es va alegrar i il·lusionar molt de veurem. Em va preguntar com estava, i li vaig dir que no molt bé degut a tot el que havia passat, i a la por que encara tenia en aquell moment de tenir una recaiguda de dolors. Vaig anar tirant, em vaig trobar a l’Oliver que em va animar, i cap el kilòmetre 8 vaig decidir prendrem un dels gels que portava, i així ho vaig fer també a la segona i tercera volta, en el mateix punt. Aquell tros del circuit, del kilòmetre 7 al 9 de la volta, era el pitjor tros de tots. Si bé es cert que hi havia gent per animar (mon pare també es traslladava en aquell punt cada cop), el fet de ser un passeig molt llarg i passar pel mateix tros un mínim de dos cops, i un màxim de tres, feia que et destrosses la ment. Aquest fet el vaig notar sobretot a la tercera volta, que era precisament on es troba el mur en una marató normal, i vaig parar-me uns segons a parlar amb mon pare, encara que ell no em va deixar. Vaig haver de fer uns esforços horribles en aquella volta per no caminar. Però tornem enrere un altre cop….

Vaig acabar molt bé la primera volta i em vaig trobar cap el principi de la segona als VTs que estaven animant, i em vaig alegrar també moltíssim. Vaig arribar al avituallament de Infisport, em vaig arriscar a prendrem un got de sals (cosa que ja vaig fer a partir d’aquell moment en cada volta), i just després vaig avançar a en Juan Pablo. Li vaig dir si volia anar junts, però em va dir que no, que tirés que jo anava més fort i ell anava còmode aquell ritme, així que li vaig fer cas. A l’acabar la segona volta em vaig animar més. Allò ja ho acabava com fos, encara que m’hagués d’arrossegar per terra com un cargol.

Vaig tornar a veure els VTs, a mon pare, i aleshores vaig notar una mica l’efecte del mur. Vaig aguantar baixant una mica el ritme i el que podia passar, va passar; em van venir ganes d’alliberar a Willy. Vaig haver de parar i caminar uns cent metres (els únics que vaig caminar) ja que sinó en Willy empastifat fugia de mala manera, entre dolors a la part baixa del ventre. Vaig aconseguir arribar al lavabo viu i al entrar evidentment estava tot molt brut, però almenys hi havia paper. Vaig fer el que es diu un “American Pie”. Després de netejar la tassa, que no tenia tapa, vaig posar paper a tota la vora per poder seure, i gairebé em va anar just de no deixar en Willy líquid on no tocava. Em vaig netejar a consciencia, vaig deixar els papers a les escombraries que tenia al costat, i vaig poder tornar a córrer. Uns altres 5 minuts ben gastats!

El ritme en aquesta tercera volta va ser més baix. No em trobava tan bé. On tocava del passeig em vaig prendre el meu darrer gel, vaig beure aigua, i em vaig menjar un tros de plàtan, i allò em va anar molt bé ja que al començar la darrera volta vaig notar que m’havia recuperat i em tornaven les forces. Va ser una cosa molt sorprenent per mi. Ja havia notat que les pulsacions m’havien baixat durant la cursa a peu. Havia començat entre 145-150, fins i tot 155, en algun tram, i en canvi en aquell moment, anant a un ritme més ràpid, estava entre 138-142 pulsacions. Em trobava molt i molt bé, i no parava d’avançar zombies de primera, segona, tercera i quarta volta (ho sabia per les polseres que donaven a cada volta).

Vaig anar corrent només parant als punts d’avituallament i sense tenir sensació d’estar esgotat. Vaig arribar al passeig de les tres voltes molt animat i recordo que quan només em quedaven dos kilòmetres vaig decidir accelerar una mica més. Al kilòmetre vaig tornar a pujar un punt més la marxa, i als darrers 500 metres vaig posar la directa, quan entrava a la plaça de la Verge Blanca. En aquell petit tram de 200 metres fins a la meta vaig avançar a uns 10 corredors. Recordo que jo anava fent “Aupa!, Aupa!” al públic i animant, i ells a mi (encara que ja hi havia menys gent), i algun va dir “mira com corre aquest! Aupa!”. Uns catalans van dir el meu nom, i ja abans de la recta final de meta vaig avançar el meu darrer corredor i vaig decidir no córrer massa per fer l’entrada jo sol. Aquell darrer tros va ser molt emocionant, si bé no se’m va escapar la llagrimeta, cosa que pensava que faria, i vaig creuar la línia amb el públic als dos costats i aixecant les mans, en un temps de 11h:39m després de tot el calvari que havia passat. Si m’ho haguessin dit durant la bicicleta o la natació, no m’ho hauria cregut. Menys de 4 hores a la marató recuperant gairebé 300 posicions!

Un home de l’organització se’m va acostar i em va preguntar si em trobava bé, li vaig dir que sí, i em va explicar on estava tot. Vaig recollir la medalla, la samarreta de finisher que era una passada, una tovallola, i vaig mig sopar perquè tampoc tenia molta gana: paella, una mica de truita, meló i síndria. Vaig trobar a falta una mica de xocolata. Com que tenia fred perquè començava a refrescar vaig demanar una manta tèrmica que donaven.

Vaig sortir del recinte de la meta, i em vaig dirigir a recollir el material. Allò va ser una mica caòtic, perquè estava sol i no recordava ben bé on era cada cosa. Vaig anar primer a recollir la bicicleta, però quan ho anava a fer em vaig trobar allà a en Paco i la Carmen, que acabaven de tornar de recollir les bosses. Vam traçar un plà per tornar tots tres junts, però no ho vam fer gaire bé… El millor era que jo recollís primer les bosses, que és el que vaig fer a la vegada que li vaig demanar a en Paco que em gravés un vídeo que tenia pensat, i després el pla consistia en que agaféssim un taxi per anar cap el hotel/autocaravana i tornar a posteriori per la bicicleta.

El que va passar es que no hi havia ni un taxi, ni trucant per telèfon, va caure una tromba d’aigua, i vam intentar agafar el tramvia que estava tallat per la cursa, evident ja que un tram discorria per les vies. Aleshores ens vam adonar que podíem agafar les bicicletes i pujar al tramvia, que és el que vam acabar fent, això sí, caminant una bona estona ben carregats fins la primera estació operativa.

I aquesta, deixant d’explicar moltes altres anècdotes i comentaris diversos que donarien lloc a un llibre, és en resum el meu primer Ironman, el de Vitoria-Gasteiz. Us diré, això sí, que el lloc de la natació era molt maco, el circuit de bicicleta també però que li faltaven ombres i tenia uns 1000 metres de desnivell positiu (pla, el que es diu pla, tampoc ho era), i que la part de córrer era perfecte a nivell de poc sol, però dolenta en quant a voltes pel mateix lloc. Una gran experiència, i una organització realment de luxe durant tota la cursa, amb voluntaris a dojo, i amb tot el que necessitàvem. Les piscines inflables per mullar el cap estaven perfectes. A part, abans que me n’oblidi, surto al vídeo oficial del Triathlon Channel al minuts 23:40.

Vull donar les gràcies a tots els “suporters”, a l’entrenador de VT Marçal i a tot Viladecans Triatló, a mon pare per haver-me acompanyat i donar-me ànims, i sobretot a la meva parella Marta per haver aguantat totes les hores d’entrenament que m’han suposat fer aquest repte, i el patiment del repte en sí. Jo em pensava que així descansava de mi, però es veu que no es ben bé això, hehe. Moltes gràcies!

Ja soc Ironman, i ara només em queda esperar a en Hulk i a Wonderwoman (aquest comentari soc conscient que només l’entendran uns pocs…).

En quant a les meves estadístiques, doncs han estat aquestes:

Us deixo el garmin, com sempre, amb les pulsacions, recorregut, track, altimetria i la resta:

Salut i kilòmetres!

Deixa un comentari