Cursa Pujada ermita Sant Pau Vilafranca

Crónica Carrera Subida a la ermita de Sant Pau (Vilafranca del Penedès)

Per on començar… Veureu, quan un pensa en una cursa a Vilafranca del Penedès, per molt que sigui de muntanya, el que creu és: “Bah! Aquella és una zona molt plana, serà fàcil”… Tot confiat, vas cap allà i arribes a una pista d’atletisme, i a un parell de kilòmetres de distància veus una petita muntanya. Això ja està fet! Et situes tot animat a la línia de sortida, després dels preparatius de sempre. Surts des de la pista d’atletisme força ràpid donant una volta sencera i pensant que a la pujada ja baixaràs el ritme, que tampoc n’hi haurà per tant. Primer kilòmetre a 3’40”, potser massa ràpid, no? “Regula Marc, que ara vas per camí de terra tranquil, però després hauràs de pujar.”

Creues la carretera i dius, ara començara la muntanya. Agafat que venen corbes! Primera sorpresa, agradable creus, la cursa puja per una mini carretera asfaltada. Has triomfat! Mmm… això té desnivell, eh! Mira que bé, està apuntat al terra. 10%, es fortet, però assumible. Un altre número, a veure… 15%, bé, és un trosset, però això comença a picar. I vas tirant, i arribes a un que posa un 23% o quelcom semblant perquè ja no em feien tanta gràcia. La mare que els va!, penses…. Però continues amb un parell, i aleshores veus que comença la part de muntanya. Visca! Ara això ja no pujarà tant. I la veritat es que no té pinta de fer-ho gaire, i vas bé, continues sense parar, i comença a baixar. Perfecte, agafem aire. I aleshores torna a pujar de cop i et cagues amb tot. D’on coi ha sortit aquesta pendent? La fas, treien llengua, i acabes arribant cap el Km 4 a l’ermita. És clar, es la carrera subida a la ermita de Sant Pau, per fi he arribat! Planeges una mica i aleshores recordes el perfil, on a la teva ment es dibuixa la imatge d’una altre pujada igual o pitjor. Merda, penses… Recuperaré a la baixada. I comences a baixar per un altre corriol ple de pedres on has de vigilar molt per no fotre’t de cap, i si planeja, doncs has de vigilar igual. Al final surts del corriol a una pista de terra ample, però gran part de la baixada ja està feta, així que poc de recuperar. Vinga… km a 3’50”.

T’allunyes de la muntanya, gires a la dreta, beus un got d’aigua que et donen amablement els voluntaris que sembla que et mirin sabent alguna cosa que tu encara no conèixes, continues, i tornes a encarar la muntanya. Aixeques el cap i veus un camí que puja bastant vertical. Espera, no serà allò el que hem de fer? Tanques una mica les parpelles, i veus algun corredor que ja està pujant. Merda de nou… Arribes, puges un tram, i en el meu cas i en el de molts altres, apa, a caminar. Una bona pujada, massa energia gastada a l’anterior per intentar anar depresa. “Ah, mira! Hi ha com una mena d’escales, i uns quants grallers, intentarem córrer, per donar imatge.” Ho fas, les cames et fan figa però continues i somrius a la gent (segurament ells pensen que el teu somriure sembla el de Chuky). El recorregut continua pujant i després planeja/baixa/puja perillosament en una zona on una errada et faria rodolar de mala manera… I arriba finalment la baixada. Podré recuperar? No, perquè és corriol tècnic (almenys per mi). Cagüen tot!

Vaig baixant intentant no trencar-me una cama i arribo a un lloc ja gairebé abaix on uns voluntaris em diuen que freni, que hi ha unes pedres complicades. Baixo com puc, molt mal destrament i agafant-me a les pedres , i degut a la meva gran destresa gairebé em menjo un càctus perquè el peu em rellisca. Continuo i arribo a la pista de terra on havia començat la prova. Poc més de 2 kilòmetres i em queden poques forces. Avanço a un parell de corredors fins que em desvien per un camí diferent, al costat d’una riera, tot ple de fulles d’arbres caigudes (que bonic!, direu), però es que a sota està ple de branques! Ostia! Tot va bé i no me la foto. Acaba el tram i ja entro a la pista d’atletisme. Davant tinc un grup de corredors i la segona noia. Cada cop els tinc més aprop, però no puc avançar-los i arribo enganxat al grup. Una gran cursa.

Con todo ello, no creáis que no me ha gustado, porque era una carrera bonita, pero también era mucho más dura de lo que me imaginaba. Una carrera de montaña con toda regla, donde se requería también una buena técnica (tampoco altísima), pero si cuidadosa en algunos tramos si los querías hacer corriente.

Pasamos a la ficha:

Distancia: 10,4 km.
Altura ganada positiva350 metros (309 según garmin).
Zona: Vilafranca del Penedès.
Valoración Organización: 8. Todo ha ido bastante bien a nivel organizativo. Voluntarios en todas las intersecciones y lugares complicados, guardarropa, duchas, tiempo, comida ... El speaker ok.
Recorrido: 8. Una cosa es que el recorrido fuera duro, otro que el recorrido fuera entretenido, y aquí, hay que reconocer que han buscado opciones.
Ambientación: 8. Por ser una carrera de montaña, bastante bien, y los voluntarios también animaban. Había música en ciertos tramos.
Valoración Avituallamiento llegada: 8. Agua, Fanta, Coca-Cola, cerveza, y pan con tomate con una morcilla y judías, y una mesa donde sentarse. De agradecer!
Valoración Avituallamiento media carrera: Dos puntos donde te daban agua. Como comentario, el primer punto la hubiera puesto arriba a la ermita, y no tan tarde, pero bien. Los dos puntos con agua.
Sorteo Regalos: No.
DuchasSí, del vestuario del campo de fútbol. No hay problema.
Guardarropa: Sí.
Aparcamiento: 9. Junto a la pista.
Otros servicios a destacar: No.
Bolsa del corredorSí. La daban cuando acababas la carrera. Una bolsa en sí, un bote de isostar con una botella por la bicicleta, y propaganda diversa.
Fecha: 29/11/2015.
Precio: 10 € (12 € los últimos días, o 15 € el mismo día).

En cuanto a mí, pues tampoco tan mal ...

Tiempo real51m: 39s:
Posición final: 43
Participantes que han terminado: 191

Os dejo el garmin:

¡Salud y kilómetros!

Deja un comentario