Suposo que molts us preguntareu com és que no deia res des de feia tants dies. Alguns, els no runners, hauran dit: “per fi calla aquest pesat!”. Altres, hauran pensat si realment en Paco em va matar. Doncs no directament, però gairebé. El dissabte vaig entrar en mode grip (de fet ja la nit del divendres), i he estat malalt tota la punyetera setmana. La febre se’m va anar el dijous pel matí. Vaig arribar a estar molts dies per sobre de 38, i un parell a 39. Unes festes… Per acabar-ho de rematar, el dimecres em van receptar uns antibiòtics, i he anat de ventre liquos fins avui. A més, el meu cos també ha tingut una reacció al·lèrgica a algun dels medicaments, o sigui que doble festa. El dijous i el divendres anava marejadíssim, del pal de no poder mirar el mòbil més de dos minuts seguits. Triple festa.
Ahir dissabte ja em vaig començar a trobar bastant millor, encara que els efectes dels antibiòtics encara duren (algun altre a part del que us he explicat). Avui, per fi, després de 9 dies, he pogut tornar a sortir a córrer. La Marató està aquí ja (queda una setmana només), i o feia això, o ni de conya podia estar en condicions. Sabia que anar amb en Paco i Juanjo era un risc mortal, però ho havia de fer.
Hem quedat al Parc de Can Mercader, i hem sortit a un ritme molt tranquil que m’ha fet pensar, aquest cop sí, que realment en Paco s’ho prendria avui en calma a una setmana de la Marató. Que il·lús…Errorr!!!!!! És Paco. Hem anat tirant pels carrers d’Hospitalet, i hem passat per Santa Eulalia i la carretera de la Bordeta fins arribar a Plaça Espanya. Fins aquí tot força bé. La tos i la mocossitat del coll m’han fet la guitza, però aguantable. Ens hem fet unes fotos a Maria Cristina, on s’estaven ja preparant per pintar les línies blaves, i hem seguit l’entrenament. Hem baixat el Paral·lel, i després continuat fins Colom i pujat la Rambla fins a Plaça Catalunya, a un ritme de 4’15” o així de mitjana. A partir d’aquest punt en Paco ha posat l’accelerador. Hem parat a fer fotos, però cada cop que tornàvem a arrencar ell accelerava com si el perseguíssim amb una serra elèctrica i la màscara de la “Matanza de Tejas”. L’objectiu era provar els darrers kilòmetres de la marató (del 38 al 42). El Paral·lel l’hem pujat per sota de 4’20”. Anava tan despistat que he parat el Garmin i no m’he enrecordat d’engegar-lo fins un 1km més tard. Un cop a plaça Espanya, vinga, un altre cop a accelerar i a tornar pel mateix camí que havíem arribat. Per un moment en Paco ha dubtat d’anar per Sants, però per sort ha canviat d’opinió i no m’han hagut de beatificar i canviar el nom del carrer a Sant Marc (post-mortem, és clar).
Els darrers 11 km han estat tots per sota de 4’30”, bastant per sota. Tela… N’hi ha un que sembla que no, però es perquè no l’he parat a un semàfor. Total, 21 Km a 4’34” de mitja. Els darrers metres dins de Can Mercader han estat un suplici. A en Paco l’hem perdut de vista. Ell anava com 400 metres per endavant per sota de 4′, com qui no fa res. Quan hem acabat, hem fet una clara al Parc i apa, cap a casa a descansar.
Per altre banda, avui a Viladecans feien la Runnering Girls. Aquí han corregut avui per primera vegada unes amigues de la meva parella. Era una cursa de 5 Km i les tres (Txell, Anna i Laura) han entrat a la vegada a meta amb un temps de 38 minuts, i la veritat es que se les veia força senceres després. Aprofito per felicitar-les des d’aquí i donar ànims per a que segueixin competint.
Bé, us deixo el Garmin. A veure si arribo en condicions a la marató, que avui sincerament he tingut seriosos dubtes. M’he trobat molt i molt cansat. Suposo que per la malaltia, que fa que encara estigui dèbil, per la pallissa que ens ha fotut en Paco (sí Paco, sí, sabem que anaves a poc a poc, però no per nosaltres!), i pel que he perdut.
Salut i kilòmetres! (sobretot salut ara, coi)