Avui no us faré una crònica de la Triatló de Montgat, ja que no hi vaig participar de manera competitiva i no us puc dir gaire cosa en aquest sentit. El que si que us vull explicar és quina va ser la meva experiència amb “Proyecto Pol”, i com va ser això d’acompanyar a en Tony Molinos i el seu fill Pol durant aquesta triatló. Per què, efectivament, això és el que vaig fer ahir.
Via Corresolidaris em van informar de que necessitaven alguna persona per reforçar l’equip de “Proyecto Pol”, i em van preguntar si hi podia anar. Jo estava inscrit a una altre cursa (la Trail dels 3 Municipis), però vaig considerar que era més important fer aquesta i així ajudar d’alguna forma. Curses competitives n’hi ha tot l’any! Vaig estar parlant amb en Tony que em va explicar exactament en que consistia l’esdeveniment. La idea era fer servir aquesta triatló com a prova per més endavant fer una triatló olímpica. L’objectiu era portar el seu fill Pol durant tota la cursa. Abans de continuar, heu de saber que el seu fill Pol pateix una malaltia que es diu HNC (Hiperglicinemia no cetósica), i que l’objectiu sempre és ajudar-lo i donar a conèixer la malaltia. Com a Corresolidaris, aquesta és una de les tres causes a les que donem suport. Podeu trobar tota la informació sobre HNC, i fer donacions, a la seva pàgina web.
Vaig arribar cap a les 8:30 allà a la carpa. En Tony anava literalment de cul, i a part, vam haver de solucionar un problema amb els dorsals. L’Avelino, l’Eva, els seus fills i en Rafa ens van venir a ajudar també. La nostra sortida estava programada a les 10:00, sortint després dels darrers nedadors per no molestar. Vam portar la barca entre quatre al punt de sortida, en Tony hi va posar en Pol amb molt de compte i afecte, i vam esperar que ens donessin la sortida. En Toni es va posar una jaqueta flotador de surfista on hi portava un arnés, i aquest arnés subjectava dues cordes que es lligaven a la barca. L’objectiu meu i de l’Ivàn, l’altre triatleta que ens acompanyava, era anar controlant la barca mentre ell nedava (que no se n’anés de costat, que en Pol estigués bé,…).
Vam entrar, i en Tony va començar a nadar estirant de la barca, però quan portàvem pocs metres ja es va adonar que la seva esquena no li deixaria fer-ho, i vam haver de tornar. En Tony feia poc que havia sofert un accident de cotxe, i la seva esquena havia quedat ressentida i encara no s’havia curat, però com padràs que és ell ho volia fer de totes totes.
Donada la situació, li vaig proposar de fer jo el tram de natació tirant de la barca, i ell va acceptar. Era un repte que em donava molt de respecte, sobretot perque era una gran responsabilitat portar en Pol, i no ho negarem, també per la problemàtica d’haver d’estirar la barca. Fos com fos, en Tony necessitava provar si la barca podia servir per fer una triatló olímpica, i l’única forma de fer-ho era així.
Em van col·locar l’armilla, i es va unir en Germán per nedar al costat de la barca. Tots tres vam sortir en direcció a la primera boia, seguits per alguna piragua i barca de salvament. Al principi no va ser tan dur com em pensava, però poc a poc vaig anar notant cada cop més el pes. Per sort els meus companys m’anaven ajudant tot el que podien amb la barca, i vam poder completar els 900 metres nedant en una mica més de 21 minuts, i el més important, en Pol s’ho va passar bé. Quan el seu pare, que estava a la vora del mar esperant-nos, el va treure de la barca, en Pol estava rient i content.
Després de fer una llarga transició per preparar-ho tot, vam sortir a fer una volta en bicicleta. En Tony portava un carret especial que arrossegava amb la bici. Vam tenir algun problema amb el mateix carro, i després l’esquena també li va fer mal, però va servir com a prova.
Finalment, en el tram de córrer és on van estar la majoria de les sorpreses. Ens vam posar a córrer i a empènyer el carret d’en Pol tots per torns, fent un bon grup. Aquí se’ns va unir també en Xavi Sancho, que havia fet la triatló abans, l’Avelino i sobretot el gran Rafa López, i vam completar el recorregut a un ritme tranquil però constant, vigilant molt amb les pedres i sotracs.
Els darrers metres fins a meta els van fer en Rafa López i la Paula amb en Pol, i el darrer en entrar va se en Tony, qui portava una samarreta amb la fotografia de l’Héctor, un nen de pocs anys afectat per la mateixa malaltia que en Pol i que malauradament va morir fa uns dies. No puc fer un altre cosa que expressar el meu condol a la família, així com admirar el gran gest que va tenir en Tony cap a ells.
Avui doncs no hi ha fitxa, no hi ha temps i no hi ha garmin. M’agradaria, a part, agrair el suport de l’organització de la Triatló de Montgat cap en Pol i tot el projecte que representa, i evidentment a en Tony i la seva família per tot el que fan. Això si que és fortalesa, energia i orgull per tots!
Salut i kilòmetres! (i solidaritat!)